Revoltes catalanes abans de l’any mil (3)

Ens explica la historiografia que els musulmans, aprofitant-se de la debilitat i de les lluites internes del regne visigòtic, van poder envair els territoris d’Hispània amb facilitat.

Concretament, que van intervenir en la lluita pel tron entre els dos candidats visigots, Roderic i Vítiza, donant suport a aquest darrer a la batalla de Guadalete, el 711. Que els musulmans van aprofitar l’avinentesa per ocupar gairebé tota la península i les Balears, tret de les zones més muntanyoses del nord que, en molts casos, van passar a ser zones tributàries, en un passeig militar que, amb prou feines, va trobar resistència. I que, un cop acabada la conquesta, tot i la pèrdua d’alguns territoris a les zones septentrionals a finals del segle VIII i en els segles IX i X, l’emirat, primer i el califat després, van saber mantenir units els territoris fins la seva disgregació en regnes de Taifes, l’any 1035.

A la pràctica, però, la cosa no va ser ni tan plàcida ni tan senzilla com ens expliquen. A Catalunya, el segle VIII, va ser molt més convuls del que sembla.

El regne de Teodomir (1)

Els musulmans van trobar un nucli de resistència a la part sud del país iber. Encara que fos en condicions de vassallatge respecte a l’emir de Còrdova, es va mantenir un regne independent en uns territoris que van poder i saber resistir l’escomesa musulmana. Aquest regne, conegut com a “regne de Teodomir”, ocupava el territori que envolta les ciutats de València, Elx, Alacant i Oriola, és a dir, el centre i el sud del País Valencià, a més d’altres territoris a la regió murciana. Naturalment, no va poder resistir massa temps i se sap que, a principis del segle IX ja havia deixat d’existir, sense que se’n sàpiga gaire de les circumstàncies que van provocar la seva desaparició. En aquesta part del país, almenys, els musulmans van trobar prou dificultats.

La revolta de Munussa (2)

Un cop Catalunya i la part d’Occitània anomenada Septimània van ser ocupades i annexionades a l’emirat de Còrdova, hi va ser enviat com a governador (valí) d’ambdós territoris Otman ben Abu Neza, nom que posteriorment s’ha catalanitzat com Mussa o Munussa. De seguida, Munussa es va sentir incòmode amb el domini de l’emir cordovès i va aplegar al seu voltant berbers disconformes al domini àrab i cristians dels país, tant d’origen got com hispanoromà. Les mateixes inquietuds de llibertat i independència tenia el duc d’Aquitània Eudó respecte al rei franc Carles Martell. Munussa i Eudó, el 731, van decidir no lluitar entre ells i unir esforços per independitzar-se. Van segellar una aliança matrimonial mitjançant el casament de Munussa amb una filla del duc d’Aquitània, anomenada Lampègia.

Així doncs, de forma gairebé natural, el territori que posteriorment formaria part del país català i occità es va rebel·lar contra les autoritats forasteres, mostrant una voluntat ferma d’independència que, segons queda reflectit a les cròniques, gaudia d’un amplíssim consens entre la oblació d’ambdós territoris.

Assabentat, l’emir de Còrdova Abd al-Rahman, va enviar de seguida un fort exèrcit sota el comandament del general Al-aytam Al-kalibi, per sotmetre el valí rebel i recuperar els territoris de Catalunya i Septimània. Munussa i Lampègia van ser sorpresos per aquesta ràpida i contundent resposta i, assetjats a Llívia, van ser derrotats i capturats. Munussa va ser decapitat gairebé a l’acte, segons algunes versions; d’altres, diuen que es va llançar per un barranc per evitar caure presoner. Lampègia va ser feta presonera i duta a Còrdova com a hostatge. Aquest fet deuria de impactar molt la gent, ja que n’han perviscut diverses llegendes a la Cerdanya que han arribat fins a l’actualitat i encara es localitza el lloc on aquesta parella va ser capturada pels andalusins.

L’any següent, el 732, l’emir de Còrdova va intentar envair Aquitània, per evitar futurs problemes com els que havia tingut amb Munussa. Eudó no va poder aturar l’embranzida dels sarraïns i es va veure obligat a demanar ajuda a Carles Martell. Junts, aquitans i francs, van derrotar l’exèrcit musulmà a Poitiers de forma tan contundent que mai més no es va produir cap més intent d’invasió d’Aquitània.

Eudó va morir el 735, però els seus fills Hunold i Waifre, allunyat el perill musulmà, es van tornar a rebel·lar contra els francs. Va haver-hi una llarga guerra, que va acabar amb la derrota dels aquitans i la conquesta de Tolosa pels francs, a traïció, l’any 768. Així va acabar aquest altre intent d’aconseguir la independència davant de poders estrangers de les nostres terres catalanes i occitanes.

Occitània ho intentaria múltiples vegades al llarg dels segles següents, amb èxit divers. Al segle XIII, quan semblava possible aconseguir-ho, va haver-hi la croada contra els albigesos, que va ser l’excusa per a la invasió militar francesa d’Occitània; però, tot això, ja és una altra història.

Les altres revoltes del segle VIII (3)

La resta del segle VIII de domini musulmà, fins al domini carolingi de la Catalunya Vella tampoc no va ser una època plàcida i tranquil·la. Després de la de Munussa, van haver-hi unes dècades de calma, fins a la dècada del 770. Sembla que el detonant va ser la declaració de Còrdova com a califat independent de Damasc, la qual cosa apropava a les nostres terres el poder central i únic del monarca foraster que ens dominava. Diversos valís, que van trobar el suport de la població local, la majoria de la qual era d’origen got i hispanoromà, se sentien incòmodes amb la nova situació política de domini hispanoaràbic centralitzat a Còrdova i va sorgir en aquella societat el desig d’independència.

Les revoltes documentades en aquesta època són:

1) La de Suleiman-ben-Ioctan l’Arabí, valí de Barcelona, que arribà a declarar-se vassall de Carlemany, cap a l’any 777.

2) La revolta conjunta, cap el 779-780, a Saragossa, de l’esmentat Suleiman i d’Elhossain-ben-Iahia (4).

3) La rebel·lió de Said, fill de l’Elhosain esmentat, a Beseit o a Sagunt, el 788-789 (5).

4) La de Matruh, fill de Suleiman, a Barcelona (6).

La manca d’interès de la població local, i especialment de la seva classe dirigent majoritàriament d’origen got de defensar el califat de Còrdova va fer que la resistència als carolingis fos escassa, almenys en les primeres dècades. Així, Septimània va caure en poder de Pipí el Breu el 759 i només un any després, el 760, es va annexionar el Rosselló, i tot plegat sense cap gran esforç. Uns anys més tard tots els indicis diuen que Girona es va entregar ella mateixa a Carlemany sense que consti cap mena de resistència, sinó tot el contrari, el 785. Les comarques pirinenques i les de la Catalunya central també van ser annexionades a l’imperi carolingi sense gaires dificultats.

El valí de la ciutat, anomenat Zeid, que s’havia revoltat contra l’emir de Còrdova, va obrir les portes a l’exèrcit carolingi el, 797. L’emir va enviar un exèrcit que va recuperar la ciutat el 799. Finalment, un exèrcit bàsicament d’origen franc, amb reforços gots originaris de la Septimània i d’altres llocs d’Occitània i de Provença, sota el comandament del futur emperador Lluís el Pietós, van conquerir definitivament Barcelona, el 801.

L’al-Andalus es va disgregar en regnes de Taifes l’any 1035. Al nostre país van sorgir els de Lleida, Tortosa, Dénia, València i Mallorca.

Tal com explica en Ferran Soldevila “la doble força disgregadora, ibèrica i musulmana, va triomfar totalment, així a les terres cristianes com a les sarraïnes”.

Època carolíngia

Un cop expulsats els musulmans de la Catalunya Vella i de l’Occitània mediterrània coneguda com a Septimània per Carlemany amb l’ajut de la noblesa d’origen got entre els anys 785 i 801, la monarquia franca va nomenar un seguit de governadors que, amb el títol de comte, vetllaven per aquests territoris, essent generalment els de Barcelona els que a Catalunya tenien primacia sobre el total del territori.

El govern dels francs i de la dinastia carolíngia sobre el territori no va ser tampoc gaire plàcid, com tampoc no ho havia estat per als musulmans i als successius emirs de Còrdova, el segle anterior.

En efecte, va ser molt complicat trobar els governants adients. Els comtes d’origen franc provocaven rebuig entre la població local, que se sentia manats per un estranger. Però quan es nomenava un comte d’origen local per a tranquil·litzar la població -homes de l’elit goda-, aquests se sentien igualment incòmodes a l’haver de dependre d’un monarca estranger.

Així va passar amb les revoltes d’Aissó, el 820, i de Guillem, el 843, de les quals ja n’hem parlat.

 http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00463&PatronBusquedaDescripcion=jordi+auladell

El 877, va haver-hi una revolta general encapçalada per Bernat de Gòtia (que és com s’anomenava el territori de la Catalunya Vella i Septimània), Bernat Plantapilosa, d’Usés (Provença), l’abat Hug de Nèustria i Bosó V de Provença, que va ser reprimida per Carles II el Calb amb l’ajuda, entre d’altres, de Guifré el Pilós i del vescomte Lindoí de Narbona.

El territori no es va calmar fins que Carles el Calb, sembla que com agraïment pel seu ajut militar contra els normands, va concedir a Guifré el Pilós un alt grau d’autonomia com a comte de Barcelona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent, va confirmar el caràcter hereditari del títol -inici del Casal de Barcelona- i li va concedir el dret a ostentar armes pròpies, origen llegendari dels quatre pals dels comtes de Barcelona.

Sota el lideratge d’una dinastia autòctona, el territori va restar relativament tranquil fins a la independència

Bibliografia

(1) Ferran Soldevila, Història de Catalunya. Editorial Alpha, Barcelona 1962 Vol. I, p. 34

Que cita:

F.J. Simonet, Historia de los mozárabes en España. Madrid, 1807-1903. P. 797-798, 52-57

Aureliano Fernández Guerra, Discursos leídos ante la Academia. de la Historia. en la recepción pública de D.J. de D. De la Rada y Delgado, p. 151

(2) Joan Blasi i Solsona, Els pobles bàrbars i la gènesi goda de Catalunya. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet, desembre 2009, p. 69-75

Que cita:

Ramon d’Abadal i de Vinyals, Catalunya carolíngia, vol. I El domini carolingi a Catalunya. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1986, p.17

José Antonio Conde, Historia de la dominación de los árabes en España

Barcelona. Impremta de Juan Oliveres, 1844, cap. XXIV, p. 67-9

Josep Maria Millàs i Vallicrosa, Els textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1987, p. 42

(3) Ferran Soldevila, Op. Cit., p. 33-4

(4) Millàs i Vallicrosa, Textos, p.142

Eduardo Saavedra, “Abderahman I”Revista de Archivos, Biliotecas y Museos, XXIII, 1910, p. 33-35

(5) Millàs i Vallicrosa, Textos, p. 143

(6) Millàs i Vallicrosa,Textos, p. 143

Francisco Codera, Estudios críticos de historia árabe española. Colección de Estudios árabes. Saragossa, 1903, VII, p. 207-210

Carles Camp

26/11/10