Joan-Lluís Lluís. Per què Àngel Guimerà no va tenir el Nobel

Les deliberacions de l'Acadèmia sueca, encarregada d'atribuir el premi Nobel de literatura, són sempre misterioses i generen moltes hipòtesis més o menys sensates. De fet, els arxius de l'Acadèmia són classificats durant cinquanta anys i, per tant, en el nostre 2010, només es pot accedir a les deliberacions anteriors a 1960 –impossible, doncs, per ara, de saber si Salvador Espriu va passar, o no, a frec de tenir-lo–. El 1986, un dels acadèmics suecs, Kjell Espmarck, va publicar una mena de biografia autoritzada d'aquest premi (Det litterära Nobelpriset –que he llegit en la seva versió francesa: Le prix Nobel, ed. Balland–, en què intentava analitzar els diferents moviments, pendulars o en espiral, que van agitar la docta acadèmia durant les primeres dècades del segle. I així es pot saber per què Àngel Guimerà, considerat per l'Acadèmia sueca com «un dels escriptors més eminents» del seu temps, gràcies a la seva «imaginació potent aliada a una noble simplicitat sense artificis» no va tenir aquest premi. La raó, com es veurà, va ser eminentment política.

Segons Espmarck, Àngel Guimerà va ser un candidat recurrent al Nobel, discutit en les fases finals de votació, durant disset anys, del 1907 al 1923 (va morir el juliol del 1924, tres mesos abans de l'atorgament d'aquell any). En el seu llibre, Espmarck cita dues d'aquestes deliberacions, de 1917 i 1919, que l'esmenten com a mereixedor del premi. I semblava tan evident que donar-li el premi Nobel de literatura era un simple acte de justícia literària que els acadèmics van sentir-se obligats a justificar aquesta no atribució. I la raó donada és: «No arriscar, ni que sigui involuntàriament, de ferir l'orgull del sentiment nacional castellà». I precisaven que, «en la mesura en què pot ser previst i impedit, la tria de l'Acadèmia no ha de provocar un augment de tensió entre antagonismes nacionals els quals són, amb tota evidència, nefastos als objectius pacífics que persegueix, en tots els àmbits, la Fundació Nobel». Guimerà, doncs, va ser sacrificat a una suposada concòrdia...

Els acadèmics no van apartar per sempre aquesta atribució, però pensaven que, primer, havien d'amansir l'opinió pública i el poder espanyol. I, per això, havien decidit que no podien atorgar el Nobel a Guimerà «abans que sigui recompensat un altre escriptor que s'expressi en la llengua noble més antiga del seu país»... Deixem de costat aquesta estrafolària concepció de «llengua noble més antiga» –ja que en rigor això hauria implicat que es guardonés primer un escriptor d'expressió basca– i que en realitat és evident que designa la llengua de l'Estat. Fixem-nos en aquest servilisme: un català només podia venir després d'un espanyol... Per cert, un espanyol ja havia tingut el Nobel: José Echegaray va ser recompensat el 1904. Però es tractava d'un any de doblet, com ho feia de tant en tant l'Acadèmia a l'inici del segle XX. Oficialment, el fet de premiar dos escriptors havia de ser considerat com una atribució de dos premis sencers (tot i que la suma atribuïda era dividida en dos), però aquesta doble atribució era vista més aviat com un premi partit en dos i no satisfeia ni l'opinió pública lectora ni la premsa dels països d'origen dels escriptors, ni els mateixos escriptors nobelitzats... Així doncs, Guimerà havia d'esperar que un escriptor espanyol tingués un premi per a ell sol abans de poder esperar obtenir-lo... El primer espanyol a ser guardonat en solitari va ser Jacinto Benavente, el 1922, però, l'any següent, els acadèmics van badar i, l'any posterior, Guimerà havia mort.