S'estrena als cinemes "Caracremada", òpera prima del director Lluís Galter

Quim Casas

El Periódico de Catalunya, 10.12.2010

Ramon Vila Capdevila, més conegut amb el nom de Caracremada, va ser un dels grans resistents contra el franquisme, l'últim dels maquis. Tan imponent físicament com l'actor que l'interpreta a la pel·lícula homònima, Lluís Soler, Caracremada va ser activista de la CNT, va estar a la Resistència francesa durant la segona guerra mundial i, gràcies al gran coneixement que tenia de la zona dels Pirineus, es va convertir en inapreciable guia per passar armes i homes durant els temps més durs del règim franquista. Va morir el 1963, durant un tiroteig amb la Guàrdia Civil.

La pel·lícula que li ha consagrat el debutant Lluís Galter no és una hagiografia a l'ús. Res més lluny de la realitat. Prenent com a inexcusable referent Robert Bresson (en la direcció d'actors i la seqüencialitat radical), Galter ha realitzat una pel·lícula neta, ascètica, en què cada pla té el tempo i la precisió exactes. Com va fer Bresson en Un condenado a muerte se ha escapado o Diario de un cura de campaña, Galter proposa a Caracremada la filmació dels gestos quotidians d'un resistent, algú que vivia amb poc i no aspirava a res més que combatre la dictadura des del seu ferri posicionament ideològic.

El personatge es fon amb el paisatge que l'envolta i la pel·lícula ens mostra el dia a dia del guerriller, el pas lent de les hores buscant menjar o amagatall, fent-se invisible per a la Guàrdia Civil o esmunyint-se a les muntanyes. Galter aconsegueix així el que Steven Soderbergh va perseguir sense trobar-ho a la segona part del seu film consagrat al Che Guevara: capturar la quotidianitat de qui viu amagat, en un son vigilant, en permanent estat d'alerta, fidel a unes idees revolucionàries i la seva execució.

Tres pel·lícules espanyoles més arriben avui a les nostres sales. Todas las canciones hablan de mí és la primera cinta com a director de Jonas Trueba, fill del també cineasta Fernando Trueba, i apel·la a l'esperit d'Eric Rohmer i de François Truffaut per relatar una història d'amor i de desamor, de separacions i de retrobaments impossibles.

'LA LLEGENDA DE L'INNOMBRABLE' / Per la seva part, La llegenda de l'innombrable és una espècie de comèdia negra i road movie de suspens realitzada per l'irreductible Salomón Shang, amb el veterà Juan Luis Galiardo incorporant l'innombrable que dóna títol a la cinta. Asmita B & B és un altre documental de producció espanyola, dirigit per Marcel·li Parés, al voltant d'un guia nepalès que va perdre els dits de les dues mans i d'un peu durant una ascensió a l'Everest.

Tom DiCillo, que va ser director de fotografia de Jim Jarmusch, firma l'altre documental d'aquesta setmana, d'estil i personatge evocat ben diferent. When you're strange compila ingent material d'arxiu al voltant de Jim Morrison i The Doors, i aporta com a principal novetat imatges extretes de les pel·lícules domèstiques que va realitzar el mateix Morrison, cineasta frustrat abans de convertir-se en poeta i líder de la carismàtica banda de rock.

Tanca l'oferta setmanal Franklyn, una història fantàstica ubicada en dos mons paral·lels, el Londres actual i una ciutat del futur, on es dirimeixen les desventures tràgiques entre quatre personatges.

'Caracremada', desconcertant, captivadora, hipnòtica

Nando Salvà

El Periódico de Catalunya, 10.12.2010

Com que ni tan sols la biografia oficial de Ramon Vila deixa del tot clar el que va fer durant la dècada que va passar amagat a les muntanyes, qualsevol intent de reconstruir la seva vida durant aquells anys necessita recórrer a l'especulació o bé a un disciplinat minimalisme. En altres paraules, el jove director Lluís Galter s'ha estimat més suplir la falta de dades reals que tenia sobre l'últim maqui català no fent-ne servir d'altres d'imaginades sinó gestionant de forma hàbil i dramàticament honesta les que sí que té. Aquest respecte per la realitat genera en l'espectador certa distància amb Vila i, alhora, una cosa semblant a la intimitat.

Aquesta mateixa tensió entre la proximitat i la llunyania s'evidencia en la manera com la bressoniana preferència de Galter pels plans detall es veu puntualitzada amb d'altres de més oberts del paisatge imperi de les muntanyes i boscos pirinencs per construir una versió de la resistència guerrillera no a través de diàlegs i de les estratègies convencionals de contextualització sinó a través de la poètica dels gestos, dels instruments i dels sons -cap tan poderós com el del vaivé d'una serra que penetra en el ferro-, i de la força expressiva del fora de camp. La Història, sembla suggerir el director català, constitueix més que la suma de les parts de l'esdeveniment en si mateix.

Encara que èticament irreprotxable, la visió angosta del personatge i del seu significat en la lluita contra Franco es recolza massa en el poder de les seves imatges, tant visuals com sonores, i aquesta obsessiva confiança acaba cridant molt l'atenció sobre si mateixa, potser massa per resultar eloqüent. Narrativament el·líptica, episòdica i pròxima a l'abstracció, Caracremada desconcerta, captiva i hipnotitza però no estimula la implicació emocional ni connecta l'experiència d'un individu amb un context i una memòria històrics. Probablement tampoc ho pretén.

Accés a la web de la pel·lícula