Joan Vilaseca. D'Ibèria a Catalunya passant per Sefarad i la Gòtia (1/3)

El 18 de decembre de 2010, Joan Vilaseca va pronunciar una conferència a la Biblioteca Central de Terrassa en què va argumentar la pervivència del món iber en la realitat catalana posterior. Oferim a continuació el text de la seva conferència.


"Benvolguts Senyors, el tema que els hi voldria presentar és força conegut, tot i que, no exempt de controvèrsia. Bàsicament, es tracta de comentar un aspecte de la continuïtat al llarg dels segles de la Cultura Catalana.

 

 

Sovint, es parla de Catalunya, com quelcom que nasqué als voltants de l'any 1000, segle més, segle menys. No és que sigui fals; en absolut. És que tal vegada tal sols sigui una estació més dins d'un trajecte més llarg. Certament el nom de Catalunya aplicat a aquestes terres es documenta a partir del segle XII (relat de la conquesta de Mallorca), si bé ja des d'inicis del segle XI que tenim constància de gent anomenada 'català' en aquestes terres. A partir d'aquí la història és força coneguda (parlant en termes relatius). I és per això, que si em permeten, voldria fer d'aquesta Catalunya que tots coneixem el destí final d'aquesta xerrada, i tot remuntant-nos en temps passats, mirar de parlar de les arrels d'aquesta Catalunya històrica nostra. En especial, de dues de les seves arrels, que penso que tradicionalment han estat majoritàriament furtades a la mirada historiogràfica.

En aquest punt, haig de fer un incís, ja que posats a parlar de temes històrics haig d'aclarir que no soc pas historiador professional, i que no soc més que un aficionat, i per tant a més de demanar la seva indulgència per les meves mancances, els hi haig de demanar un cert grau de relativitat. En especial, perquè crec que del que parlarem tot seguit, es desprèn una idea que tot i que molt probablement tots hi estarem més o menys d'acord, és molt qüestionada des del punt de vista historiogràfic (més encara des del polític). Es tracta com dèiem, del fet de la continuïtat de l'especificitat cultural del nostre poble al llarg dels temps; concepte que és generalment negat des de la mirada històrica acadèmica. És doncs l'objectiu primer d'aquesta xerrada, mirar de documentar com l'estudi dels corònims aplicats a aquestes terres al llarg dels segles testimonia aquesta continuïtat. Un segon objectiu, completament lligat al primer, és parlar de dues arrels bàsiques de la nostra cultura, com són el llegat semita/jueu, i el got. Arrels que penso que han estat minusvalorades al llarg dels segles per raons religioses i polítiques. Estigmatització que encara avui en dia perviu en forma de condicionalment cultural en la nostra cultura occidental, també en els àmbits acadèmics.

De manera que els convido a que sense moure'ns d'aquestes terres, fem un viatge en el temps; d'aquí el títol 'D'Ibèria a Catalunya passant per Sefarad i la Gòtia'. No serà un viatge completament lineal, ja que el fil de l'explicació es fa més fàcil partint precisament del que vostès coneixen millor que jo, els Ibers.
 

Ibèria

Si hom pren per ordre cronològic les descripcions de la Ibèria que ens han arribat en els clàssics, podrà comprovar com s'anomena Ibèria a la riba nord-occidental del Mediterrani. Cosa ben natural atès que la majoria de les cultures clàssiques són essencialment marítimes (cartago, talassocràcia, mare nostrum). En aquestes descripcions, anant usualment d'est a oest, la més reculada (VII ac), situa el Roina ja dins la Ibéria i en fonts properes en el temps s'assimila aquesta al concepte de les Hespérides (occident). Sempre amb el benentès que aquest concepte hespèride també inclou les columnes d'Hercules o estret de Gibraltar, que marquen de manera genèrica el límit amb Tartessos , la bíblica Tarsis, situada a l'occident de les columnes, i una Cèltica, en les ribes desconegudes de l'oceà o en les terres a l'interior del massís continental que en un temps posterior completarà la descripció antiga de l'occident europeu, és a dir, de l'Hespèria grega.


Ara bé, les descripcions antigues d'Ibèria, són completament esquemàtiques, especialment a partir del riu Ebre, i seguint la tradició dels relats periegètics, mostren una forta esquematització que resulta molt aliè al nostre sentit actual de les realitats geogràfiques. De fet, la costa és descrita com una línia est - oest , amb les columnes d'Hèrcules a l'extrem oest, i l'obertura a l'oceà a partir d'aquest punt. No hi ha inicialment (VII aC) concepte de 'península', i tant sols una noció genèrica de les illes britàniques (Casitèrides, famoses per l'explotació de l'estany, de l'edat del bronze) en les aigües de l'oceà que envolta l'illa que és el món terrestre.

Sabem que el coneixement i el control de les rutes marines fou motiu d'enfrontaments entre les dues grans cultures marítimes pre-romanes, és a dir entre els grecs i els fenicis. Tenim per exemple, el relat de com un mercader que feia probablement la ruta vers les Casitèrides, enfonsà la seva nau al veure que era seguit per competidors que volien aprendre la ruta; i com la ciutat li pagà el preu de les pèrdues que en conseqüència tingué el comerciant. Fet que apunta a que tals conceptes i coneixements eren no sols coneguts i valorats, sinó fins i tot assumits per la comunitat.

Tornant a la descripció d'Ibèria. La primera evolució, es constata quan el Roina passa a ser el límit est de la Ibèria, i els ligurs apareixen en les descripcions en la part oriental de la riba. També comenten les fonts (~s.V) que els ligurs ocuparen Ibèria fins els Pirineus, i fins i tot algunes, relacionen la població de Sicília per els sicans, tribu ibèrica (Sican=Segre), com a ibers fugint de l'ocupació dels ligurs. Ara bé, aquesta ocupació no representà que la Liguria s'estengués en les fons fins els Pirineus, ja que Ibèria continuà apareixen posteriorment limitada a l'est per el Roina.

La descripció de la costa en tots aquests relats és molt i molt esquemàtica. De fet, hi ha un tret que s'ha de remarcar, que és la de la geometrització (típica en les fonts gregues): si la costa era una línia est-oest, els grans accidents que s'hi troben (des de el punt de vista de la navegació costanera), el Roina, el Golf de Lió, els Pirineus i l'Ebre són tots ells descrits com elements que van en direcció nord-sud (tret potser del golf de Lió, que és descrit com a dos sinus consecutius).

El detall que el Roina, els Pirineus i l'Ebre siguin descrits com a eixos nord-sud, és força rellevant. No sols perquè il·lustra com de precària (des de el nostre punt de vista) era la seva idea geogràfica del continent, sinó per que la veurem perviure fins i tot més enllà de l'arribada dels romans, i permetrà negar la hipòtesi com veurem ben aviat, de què el naixement del terme Hispània per els romans hagués estat fruit d'un millor coneixement geogràfic.

Les fonts gregues, ja no registren l'arribada dels celtes al segle IIIaC a les terres entre els Pirineus i el Roina. I el mateix segle, seran els cartaginesos qui des del sud avançaran fins l'Ebre, mentre els romans, assaltaran la costa d'Ibèria a Narbona i Tarraco. L'excusa: la guerra amb Cartago. La gran perjudicada, sembla clar que fou Ibèria.

1. no respectava els límits geogràfics (la frontera de la Hispània són els Pirineus, no el Roina)
2. era utilitzat de manera genèrica (les mateixes fonts romanes afirmen que creen tantes hispànies com els hi és convenient)
3. es combina amb la transformació de la vella Cèltica en la nova Gàl·lia, aquesta també amb el límit als Pirineus.

De manera que la vella partició pre-romana , periegètica i descriptiva de les cultures de la riba de l'occident europeu en Iberia (costa a l'oest del Roina) , Tartessos (secció estret de Gibraltar) i Cèltica (costa atlàntica). Es veurà suplantada ja als segles III-IIaC per la Hispània - Gàl·lia dels romans.

Hom podria pensar que fou un millor coneixement de la realitat geogràfica la que donà carta de naturalesa a la nova partició. Però el fet és que l'evolució dels coneixements geogràfics desmenteix aquesta possibilitati deixa aquesta partició en l'àmbit purament polític o de gestió del poder, ja que tampoc es poden fer servir justificacions de caire cultural, que fet, la nova partició mira de destruir, o de buidar de contingut.

I és que encara que sí que és cert que la noció de península, apareix al segle IVaC (usualment sota la denominació d'Ibèria), i per tant precedeix a l'arribada dels romans, no passa el mateix amb la descripció de la costa ni dels seus grans accidents, (Roina, Pirineus, Ebre) que segueixen considerant-se tot ells com eixos Nord-Sud. En poques paraules, no serà fins el segle II, que Ptolomeu confeccionarà una geografia més propera a la realitat geogràfica actual, no abans, i és que en els mapes romans, la vella 'pell de brau' de la descripció d'Estrabó, al segle I dC (tres segles després de la partició Hispània-Gal·lia) segueix encara el model grec, i parla d'una costa est-oest , i d'uns Pirineus i un Ebre que van nord-sud.

Dèiem que els grans perdedors de la nova divisió de l'occident europeu (la vella Hespèride grega) en Hispania i Gallia foren els ibers, ja que el romans, activament difondran la noció de que Hispània equival a Ibèria, i de què Hispània comença als Pirineus. Hom podria pensar que si els ibers en la nova partició perdien les terres entre Pirineus i Roina, per altre guanyaven amb l'extensió d'Ibèria a la resta de la península; però això no fou pas així, si ens fixem en l'evolució de les cultures pre-romanes sota la dominació romana:

1. Els celtes guanyaren en la nova Gàl·lia (transcripció del terme antic Cèltica) les terres entre els Pirineus i Roina, que mai (tret de la invasió del segle IIIac) havien estat considerades celtes.
2. El celtes de la península, continuaren existint dins les fonts romanes, fins i tot en la Celtibèria del centre peninsular que apareix en dites fonts.
3. Els turdetans foren grans aliats dels romans. Les descripcions del geògrafs romans ho posen en relleu, i de fet, hi hagué fins i tot emperadors romans nascuts a la vella Turdetània.

Els que no guanyaren gran cosa foren els ibers, que veieren la seva definició geogràfica clàssica esborrada, i els seu territori partit per una divisió administrativa. Tot això quan els Pirineus i l'Ebre eren descrits com anant en l'eix nord-sud, i per tant revelant un profund desconeixement de la realitat geogràfica que els propis termes romans estaven delimitant, tot confonent els conceptes 'península' i 'Ibèria'.

A partir de l'ocupació romana, i la conseqüent 'normalizació', el terme Ibèria hauria estat convertit en un simple sinònim d'Hispània, sense cap contingut identificador de la cultura ibera fora de l'àmbit local, sinó fos per la tradició ... judaica...!
Parlem de Sefarad..."


Joan Vilaseca
Terrassa, 18.12.2010