Alfred Bosch. La majoria líquida

La independència no serà cosa només de l'independentisme militant

Alfred Bosch

Un sector molt ampli, que va des de l'ànima quadribarrada del PSC, passant per ICV, fins a l'ànima més pragmàtica de CDC, sostenen que abraçaran l'autodeterminació quan hi hagi una majoria social clara. Val a dir que el raonament no convenç gaire. La base mateixa de la política consisteix a defensar principis, ideals i projectes. La recerca de les majories hauria d'anar al darrere, no pas al davant de les conviccions. I a més, per què ens cal una majoria social? No és cert que per a qualsevol projecte, des de la construcció d'una carretera fins a l'elecció d'un president, n'hi sol haver prou amb una majoria parlamentària? I ja posats, com es detecta una majoria sòlida, si entenem que és requisit previ per a la celebració d'un referèndum? Amb enquestes? I quines enquestes són les bones?

A banda d'això, quina és la majoria social que ens cal? La que aposta pel dret a decidir? Estimem que aquesta ja hi és de sobres, ho diuen totes les enquestes i ho esgrimeixen, entre altres, els dirigents de la força política guanyadora a Catalunya. La nostra nació té el dret a decidir, ho deia la pancarta del milió i mig de manifestants del 10 J. Si la massa dels catalans i els seus líders més destacats ja defensen la lliure determinació, no caldria esperar, podríem engegar màquines. Si, en canvi, es tracta d'assegurar abans d'engegar una majoria favorable a la independència, aquest requisit previ és encara més inacceptable. Se'ns diu que no podem perdre de nou, que ja hem viscut massa fracassos, que no podem generar més frustració. Però a veure, siguem seriosos: ¿com podem condicionar una consulta oficial al triomf garantit del SÍ? Com s'entén que només acceptem guanyar? Tan poc demòcrates som? Tan dèspotes som, que ens neguem a pair un revés? Que potser algun partit es planteja no anar a uns comicis pel temor a perdre i a generar tristor?

En el fons, el que espanta els dirigents és el pànic de la solitud del corredor de fons, i és comprensible. Ben pocs combreguen amb Thomas Jefferson, quan deia que una majoria equival simplement a un home amb coratge; els líders necessiten alguna cosa més que la seva valentia, i naturalment volen l'aixopluc confortable de la massa. És prou patent que, sense una barca grossa, plena d'unitat i consens, els catalans i qualsevol altre poble no sap navegar gaire enllà. Per recórrer a un altre nord-americà, John Kenneth Galbraith, pensem que és molt més segur errar amb la majoria que encertar-la en solitari. La idea de quatre gats remant, per molt que remin bé, no ens sedueix.

Doncs entesos, som-hi aleshores, i fem la pregunta del milió: els catalans tenim aquesta barca grossa, la tenim plena? Abans d'embarcar-se, qualsevol bon timoner, gran o petit, voldrà saber-ho. Hi ha majoria a favor de la independència? Tenim una majoria independentista? Aquestes són les dues preguntes que hi ha darrere totes les cauteles del nacionalisme català majoritari. I la clau de volta del present i del futur de Catalunya consisteix a saber distingir les dues preguntes, que encara que sembli mentida són ben diferents.

És obvi que la massa dels catalans no són independentistes, tal com s'ha visualitzat aquesta condició fins ara. La majoria no són maulets, no van per la Diada al Fossar de les Moreres; no passegen estelades king size; no s'apunten al “boti, boti, boti, espanyol el que no boti”. Molts no estan al corrent de l'última escissió sobiranista, ni es consideren de cap manera antiespanyols. No formen part de cap secta ni tribu ni corrent cultural catalanista. Potser fins i tot miren Tele 5 i són admiradors de La Roja. I no voten per partits declaradament separatistes.

Ara bé, és possible que a partir de cert moment, posats davant d'una urna, i amb l'oportunitat de votar sí o no a la plena sobirania de Catalunya, aquesta mateixa massa de persones prefereixi votar que sí. Igual que una persona a favor de la sostenibilitat no té perquè abraçar moviments ecologistes, circular amb bicicleta i cultivar bledes sense transgènics al pati de casa. Però si el fan triar en una urna entre embrutar o netejar el medi ambient, ho tindrà clar. I això és el que està passant a la Catalunya actual; l'activisme separatista no es dispara, però l'assentiment per l'estat propi, gradual i moderat, va guanyant la partida.

Majoria sòlida independentista? No, negatiu. S'ha acabat allò del poble alçat com una muntanya, estil revolta irlandesa. En tot cas, majoria incerta i fluctuant, poc ideologitzada, poc militant, disposada a votar en segons quines condicions a favor de la independència. A la manera de Zygmunt Bauman, un cos modern que es fon i es refon com una capa volcànica, que es reinventa i que no és de pedra picada, sinó que es manifesta gairebé com un ésser viu, canviant, evolutiu. Depèn del moment o de l'estímul reaccionarà d'una forma o d'una altra. Si el tribunalisme constitucional i la caverna espanyola hi ajuden, és molt possible que es vegi empès a votar per la secessió.

Aleshores, majoria líquida? Sí, positiu. Un conjunt de persones que ni tan sols saben que són majoria, que potser dubten de la viabilitat d'un estat català, que segurament ho veuen llunyà o irrealitzable, però que en realitat el busquen i estarien disposats, en l'entorn adequat, a aprovar-lo. Això és el que jo diria que ens envolta. I m'arrisco a insinuar que aquell que ho capti millor serà l'estel conductor de la Catalunya del demà.