Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

El 1908 es publicà, a París, un estudi excel·lent sobre la indústria catalana, signat pel professor Édouard Escarra. “Sense incloure una multitud de petits tallers –traduïm- a Catalunya hi hauria més de 13.000 fàbriques, xifra realment enorme…”. L'objectiu de l'informe és molt pràctic. Els francesos “hem perdut ja una gran part de la nostra clientela espanyola, molts dels nostres productes, abans molt apreciats, han estat desplaçats per articles catalans. Ara bé: disposem de mercats a les repúbliques americanes” Però, segons Escarra, “també Catalunya té interessos a dirigir vers aquells estats les seves exportacions”. Breu: l'estudi francès vol saber fins a quin punt les exportacions catalanes poden desplaçar les exportacions franceses.

A inicis del segle XX, els productes catalans exportats, seguint Escarra, són: 1) els taps de suro: Catalunya “té quasi el monopoli mundial en la venda de productes surers”, 2) els teixits de cotó, i el gènere de punt, que tenen com a destí nínxols de mercat de quatre continents: Cuba, Colòmbia, Argentina-Uruguai, Marroc-Egipte, Turquia, Filipines, 3) diferents classes de paper i de cartonatges, a molts punts d'Amèrica, 4) les espardenyes (700.000 parells!, mig milió, a les antigues colònies espanyoles) i les sabates, sovint, mallorquines i exportades des de Barcelona, 5) els sabons, amb destí prioritari a Cuba , 6) els teixits de llana, de lli, de cànem, sedes, venuts al Carib, Sud-amèrica i Orient, 7) la farina fabricada amb blat, que, segons els anys, és, importat, de Rússia i Romania. Altres productes exportats eren els agrícoles: l'oli “d'excel·lent qualitat”, els fruits secs, els vins i els aiguardents.

Cotxes de gran luxe

Segons Escarra, “els articles molt fins, de qualitat superior i alts preus, així com, en general, els articles de luxe no són fabricats a Catalunya”. Aquesta afirmació tan general, i tan contundent, però, es pot matisar. Primer, a partir d'informacions que ell mateix dóna: a) al 1908, ja som a l'inici de l'exportació d'automòbils de gran luxe, els aviat mítics Hispano-Suïssa, que, cent anys després, han esdevingut unes valoradíssimes peces de museu, b) els pianos de cua, car a Catalunya, “només les indústries químiques i elèctriques, i les dedicades a la fabricació de pianos i d'automòbils (són) exemples de gran empresa capitalista”, c) alguns tipus de taps de suro de preu elevat, car “els preus van de 2 pessetes el miler, a 0,35 pessetes la unitat”.

A l'economia catalana de 1909 encara no hi ha les produccions dels articles de luxe, que són una de les claus de l'èxit de Suïssa ja aleshores. Però ja es troben pistes del que està a punt de succeir. i) “l'edició de luxe”, la cromolitografia, que és “encara poc avançada”, però la Casa Thomas comença, ii) la joieria, que, amb la fàbrica temple del carrer Bailèn de Barcelona dels Masriera i Campins, farà un gran salt, iii) les rajoles cristàl·liques hidràuliques, que són una innovació de la Casa Oliva, iv) la foneria d'Indústries Artístiques Francesc Vidal, al servei de l'arquitectura modernista, v) la “perfumeria fina, que és quasi desconeguda a Catalunya”, està a punt d'experimentar un gran canvi. (I, un xic lluny de Catalunya, a Venècia, la Fàbrica Fortuny).

Aquestes noves línies productives, que poden augmentar el desplaçament dels productes francesos, tindran un gran futur.

De fet, l'economia catalana ja es debat aleshores –i segueix- entre la producció d'articles de qualitat mitjana destinats al consum massiu, i la producció d'alta qualitat, destinada en una part ben destacada a l'exportació.

L'opció pel luxe no va ser la primera opció de l'economia catalana, però sí que va ser la d'alguns sectors i d'algunes empreses, que seria absurd menystenir amb el pes que van tenir aleshores.

Francesc Roca. 13.000 fàbriques, abans del luxe

Francesc Roca

Grijalbo edita Escarra

Política de cookies