Francesc Roca. La petroquímica del Camp

Francesc Roca

El clúster químic més gran del sud d'Europa i de la Mediterrània va començar al Camp de Tarragona el 1967. Però fins al 1976 no va disposar del que n'és l'eix central: la refineria de petroli de la Pobla de Mafumet. La direcció política de l'Estat espanyol, doncs, va tardar molt a seguir el que li demanava la lògica de la producció i la lògica del mercat, en uns anys en què es començava a descobrir que “tot és química”. De fet, aquesta gran refineria catalana la va posar en marxa l'empresa Empetrol, que va esdevenir Repsol, el 1987. I, des que es va privatitzar, en aquesta nova empresa ha estat decisiva –i continua sent-ho- la participació de Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.

De fet, tal com van explicar Ernest Lluch i Eugeni Giral, just en el moment dels inicis de la petroquímica, poques de les 25 noves empreses industrials que s'instal·len, entre 1957 i 1962, a la nova zona industrial de Tarragona eren químiques. Una, la multinacional Bic.

Però, també és cert que, als anys 1920, surten de l'àrea de Reus-Tarragona alguns dels homes i de les empreses que protagonitzaran la introducció a gran escala del petroli refinat a la península Ibèrica. Aquests homes són: els germans Francesc i Eduard Recasens, Evarist Fàbregas, Demetri Carceller, Joan Llisó. I les empreses: Banca Fàbregas i Recasens (1916), Banc de Catalunya (1920), Campsa (1927) i Cepsa (1929). Amb el petroli obtingut als pous que compra a Veneçuela, Cepsa construirà, el 1930, a Tenerife, la primera refineria de l'Estat. El 1969, també Cepsa, la gran refineria de Gibraltar. I la història segueix...

El polígon petroquímic del Camp de Tarragona és fruit de l'aterratge de les grans multinacionals europees i nord-americanes del sector: Dow Chemical, Shell, Allied Chemical, Hoechst, Basf, Bayer. Però la localització al Camp no es pot explicar sense uns quants factors: 1. L'esperit empresarial –i exportador- de molta gent de Reus (i de Valls, Vila-seca, Cambrils i Tarragona). 2. La relativa proximitat a l'àrea metropolitana de Barcelona, centre de consum i lloc de formació, i seu de Catalana de Gas. 3. El fort procés d'acumulació de capital (basat en la indústria de l'avellana i de l'ametlla) que fa possible la creació de Banc de Catalunya, un banc comercial que és, també, banc industrial. 4. La bona experiència de la inversió estrangera en comarques pròximes (Electroquímica de Flix). 5. L'escola tècnica mitjana amb residència d'estudiants creada el 1956 com a Universitat Laboral de Tarragona, integrada, més tard, a la Universitat Rovira i Virgili. 6. La construcció, als anys 20, del moll de Llevant del port de Tarragona, i l'aprovació del nou eixample urbà de la ciutat i d'un pla de clavegueram (projectats el 1922, i 1931, per l'arquitecte Josep M. Pujol de Barberà).

La refineria de la Pobla de Mafumet es construeix tard, en plena crisi del petroli, però es construeix bé. I serveix per no dependre del petroli refinat extern al clúster. El gran polígon industrial de la petroquímica de Tarragona ocupa unes 1.190 ha, i una trentena d'empreses integren l'AEQT, l'Associació Empresarial Química de Tarragona. Tot i la robotització de bona part dels seus processos productius i distributius, ha generat uns 6.000 llocs de treball directes, uns 4.500 d'indirectes, i uns 30.000 d'induïts. També es diu que produeix i exporta una gran varietat de nous materials artificials, que són imprescindibles per a la producció de carburants, asfalts, adobs, insecticides, detergents, ambientadors, pintures, cosmètics, mobles, envasos, bosses, certs fàrmacs, certs teixits, certes joguines, alguns elements de la indústria de la construcció, etc. Des de 2003, dues centrals tèrmiques de cicle combinat fabriquen electricitat per a les empreses del polígon.

El que més sorprèn és que aquest clúster químic coexisteixi, en el temps i en l'espai, amb un altre complex industrial igualment molt important: l' àrea turística de Tarragona-Salou-Cambrils. Una àrea on s'instal·la Port Aventura, el primer parc temàtic de la nova generació dels parcs globals. La combinació petroquímica-turisme sembla impossible però, al Camp de Tarragona, és perfectament possible.