Joan Vilaseca. D'Ibèria a Catalunya passant per Sefarad i la Gòtia (2/3)

Sefarad

La paraula judaisme, actualment evoca evidentment un concepte i una identitat cultural de matriu religiosa. Ara bé, fóra naturalment un anacronisme aplicar els nostres conceptes actuals a realitats anteriors en el temps. En el cas del poble actualment dit jueu, hi ha molt a comentar.

Els romans envaïren les terres del pròxim orient ja des de abans de l'era cristiana, i és de tots ben conegut els episodis de la destrucció de Jerusalem i del seu temple l'any 70, així com les rebel·lions i deportacions del segle següent. Ara bé, si parlem de qui eren aquests 'jueus', la cosa es complica força, i cal abandonar els estereotips de la cultura judeo-cristiana, que té molt i molt de discurs polític-religiós i poc de voluntat de veracitat històrica. Fem un breu repàs a la idiosincràsia del poble israelita.

Ja les mateixes fonts bíbliques (escrites al VIaC, per els deportats de Judà que tornaren a Jerusalem de l'exili babilònic), reflecteixen uns origens dicotòmics; la fusió de dues tradicions: la mesopotàmica (déu=EL, origen=Abraham, tribus=10, nom=Israel, messies=Josep) i la egípcia (déu=Yahwe , origen=Moises, tribus=2, nom=Judà, messies=David). De fet, el paper predominant de Judà en el relat bíblic, sembla clar que cal interpretar-lo com una apropiació dels escriptors/refactors dels text bíblics, majoritàriament de la tribu de Judà, dels fets i relats que haurien estat fets per els reis d'Israel (ex. les preteses construccions de David i Salomó, arquetípiques dins la visió judaica, foren fetes per els reis d'Israel i completament integrades en la cultura material fenícia). Afegim a l'evidència arqueològica el que deien els seus veïns, i com eren descrits els origens del jueus per la tradició dels clàssics greco-llatins, i veurem com s'obre tota un narració completament diferent que permet superar les limitacions d'una explicació basada en els interessos locals i aproximar-nos a una visió més global e interessant del fenomen i que ens relligarà plenament amb el tema que estàvem parlant, del corònims de les terres catalanes.

Els clàssics eren pagans. Sovint es dóna la impressió en la cultura monoteista, que el cristianisme (tal i com feu abans el judaisme, i posteriorment farà l'islam) acabà amb el passat pagà. Res més fals des del punt de vista històric. El paganisme és el substrat general anterior, mil·lenari per definició i que s'estendrà molts segles després de l'arribada de les diferents religions monoteistes. De fet, alguns dels estereotips actuals, són hereus directes d'alguns dels arquetips clàssics de la mitologia pagana (ej. Venus, la deessa de la bellesa). Doncs bé, per els pagans, els jueus, eren seguidors de Saturn, i per això feien festa el dissabte, el dia de Saturn.

Segons el clàssics, a l'illa de Creta (illa amb un passat remotíssim; s'hi han trobat destrals de pedra de més de 100000 anys d'antiguitat), hi havia el mont sagrat Ida (la muntanya més alta de la illa), i en els seus vessants hi vivien els seguidors del déu Saturn, els idai (si a algú la paraula li recorda a la Guerra de les Galàxies, la resposta és que sí, el guionistes de Hollywood, han fet servir els clàssics des de sempre, més encara els jueus). Aquests idai foren expulsats quan el rei Júpiter foragità de l'illa al rei Saturn, episodi que passà a formà part de la mitologia grega.

Segons les fonts, el propi Saturn fugí en direcció oest, és a dir, vers les Hespèrides, mentre que els seus seguidors es repartiren per tot el Mediterrani. Així, al sud de Troia, trobarem segles després, un altre mont sagrat Ida, (lloc des del que segons Homer, els déus de l'Olimp seguiran l'evolució de la guerra de Troia) a on suposadament vivien del pastoreig uns idai vinguts de Creta. De fet, segons Homer, Paris, el barretinaire que raptà a Elena, fou criat per un d'aquests pastors del mont Ida. 

Segons altres relats, els idai, en la seva fugida, arribaren a Egipte, on es barrejarien amb els fills d'Abraham, i segles després, en sortirien sota la mà de Moises com un sol poble (donant raó així els clàssics de la dicotomia que s'observa en la tradició israelita). Fos com fos, cal remarcar que en el mite, Saturn és recordat fugint vers l'occident, ves les Hespèrides abans de la guerra de Troia (tradicionalment situada vers el 1500aC) i que no serà fins llavors que naixerà el mite d'Hèrcules, en el que se'ns tornarà a parlar d'un altre viatge famós a les Hespèrides; serà llavors que l'estret de Gibraltar rebrà la denominació clàssica de les columnes d'Hèrcules.

Podria semblar que estem divagant, parlant de mites cretencs, però el cert és que no ho estem fent pas.

La bíblia, parlarà de Sefarad en el llibre del profeta Abdies, 1:20 'Els captius dels fills d'Israel que estan entre els Canainites fins a Tsarefat, i els captius de Jerusalem que estan a Sefarad, heretaran les ciutats del sud'. No sabem la datació particular d'aquest fragment, però per el context no pot ser anterior al segle VIac, i no es pot descartar un origen força posterior.

Moltes són les identificacions que s'han donat al terme Sefarad/SPRD (les llengües semites nomès transcriuen les consonants, el i la P i la F, tenen el mateix símbol), la més usual, és la de Sardes (Saparda). No és pas el cas d'entrar en la discussió a fons de l'identificador, però sí cal remarcar que cap de les hipòtesis actuals que he pogut estudiar té en compte el passat mític pagà del poble jueu, es limiten a un anàlisi restringit en l'àmbit temporal de la darrera meitat del primer mil·lenni abans de Crist, i cap d'ells aporta cap explicació (tret d'un arbitrarisme galopant) per la posterior i ben documentada identificació de SPRD com a la península ibèrica.

Podem creure que el nom de l'heSPeRiDe grega (lloc d'exil de Saturn) i de la posterior SePhaRaD jueva, és a dir, mateixes consonants, en el mateix ordre, aplicats a una mateixa terra,  és fruit d'una casualitat?

I és que en el segle I, serà una font jueva, el Targum de Jonathan en concret, el que identificarà SPRD com a la Ispamia. Nom que els jueus manllevaren de la Hispània romana, i que utilitzaran com a mínim fins ben entrat el segle X. Cosa que ens retorna al punt on ens havíem quedat amb la romanització de la vella Ibèria. De passada, també dir que en el mateix segle I, és un altra font jueva, en aquest cas Josefo, el primer que parla de la Ibèria de l'est i la relaciona amb Túbal.

I és que si els romans s'inventaren al segle IIIaC, la denominació Hispània i els jueus l'adaptaren posteriorment en la seva Ispàmia/Aspàmia, el fet és que la presència jueva  a casa nostra és molt anterior a l'arribada dels romans. En el registre mític, ja hem vist que havien seguit al rei Saturn a les heSPeRiDes, també en la Bíblia, el tràfic de Salomó amb Hiram de Tir anava de Tarsis (Tartesos) a l'india i la Xina (d'aquí el paper de la reina de Saba en el relat bíblic; era la que controlava el pas de les naus per l'estret de Bad el-Mandeb a l'extrem del Mar Roig) així com també es recorden contactes en temps de Nabucodonosor i en temps d'Alexandre (carta del s.X).

De manera que els jueus (en el sentit de seguidors de saturn s'entén) ja eren aquí en temps de la vella Ibèria, i per tant, tenim que l'arribada posterior dels romans, i la impostació del terme Hispània, com a substitut del terme Ibèria (canviant això sí, el concepte geogràfic) es veié reflectit en el registre jueu amb l'ús del terme Hispàmia, però la dada important, és que en el registre jueu, la Hispàmia reté el sentit geogràfic de l'Ibèria original, i s'estén més enllà dels Pirineus!.

Vèiem com el profeta lligava els deportats de Jerusalem amb Sepharad, i de fet, així fou en la realitat dels primer segles de l'era cristiana. L'any 70 Titus arrasà el temple de Jerusalem; el rei dels jueus Herodes Antipas i la seva dona, la reina Herodies, la mateixa que va fer matar al Baptiste segons els evangelistes, acabaran els seus dies a Vienne, deportats per Calígula. No sols els reis d'Israel, el propi Pilat segons la tradició, acabà els seus dies a Lió, i encara altres personatges relatius a la vida de Jesucrist els trobaren en terres catalanes segons tradicions del segle III; entre ells per exemple Sant Pau de Narbona, o Sant Afrodisi a Besiers. I la prova material que certifica els contactes entre les ribes est i oest del mediterrani, més  enllà dels texts, la tenim a Empúries, on hi ha presència de moneda jueva feta a la Palestina del segle I, i per les seves característiques (baix valor, dispersió espaial) apunten a un patró d'us difús, compatible amb el de la presència d'una comunitat. El fet interessant però, és que en els relats, aquestes figures apareixen tan aviat descrites com exiliades a la Gàl·lia, com a la Hispàmia, cosa que concorda plenament amb una Ispàmia clarament al nord dels Pirineus, i per tant similar a la Ibèria original, que abastava el Roina. A més, la sufocació de la revolta jueva del segle II, també originà noves emigracions vers l'occident, vers la bíblica SePhaRaD, vers Hispàmia.

De manera que el que tenim, és que mentre el romans en el primers segles de l'era cristiana parlaven d'Hispània i Gàl·lia els jueus parlaven de Sefarad o Ispàmia amb el sentit geogràfic de la vella Ibèria. Desafortunadament, el registre jueu és molt i molt fragmentari, i ens haurem d'esperar fins el segles IX i X per retrobar noves referències a Ispàmia o Sefarad, moment en el que podrem testimoniar un altre canvi important en el sentit d'aquestes paraules. Però mentrestant, tenim un altre fet de cabdal importància. A la frontera del segle V, l'imperi romà d'occident es fragmenta definitivament, i els pobles nòmades de les estepes euro-asiàtiques, es desplacen vers l'oest. Arriben els bàrbars!. I amb ells, la Gòtia.