Joan Vilaseca. D'Ibèria a Catalunya passant per Sefarad i la Gòtia (3/3)

Articles anteriors: 1, 2

Gòtia

Els gots, es diuen provinents de Thule, la mítica illa del nord a prop de l'actual Suècia. A inicis de l'era cristiana passaren al continent i en un periple 'recordat' segles després per Jordanes (s.VI) citant a Cassiodor, es passejaren com a tribus nòmades per tota la riba del Mar Negre, assimilant històries i conceptes. Ja al segle IV, la barreja de tribus, ètnies i clans de l'oest europeu, és tan complert que els propis autors contemporanis no saben fer distinció entre ells. Els Getes es veuen assimilats amb el Gots, el mateix passa amb el Dacis, o tants d'altres. El que sí tenim és que en la seva expansió vers el Danubi, durant els segles II i III, l'imperi romà xocarà de ple amb aquestes tribus, la majoria nòmades, en envair els seus espais naturals. Els gots ja figuren en els annals de les guerres romanes; famosos per la seva ingesta de bolets al·lucinogens per convertir-se en llops per anar a lluitar contra les hosts romanes. Aquí trobem una primera semblança amb els ibers, que també dibuixaven llops amb braços humans mil anys abans a casa nostra. De fet, el llop com animal totèmic, tal i com ho era per els ibers, ho serà també per els gots, i encara que no són ni de bon tros els únics pobles marcats per la simbologia del llop (Roma, sense anar més lluny), sí que la utilitzaran de manera preferent en el segle IV. Vegis sinó el famós draco got, cap de llop amb cua de peix a la punta d'un màstil, que produïa un udol característic al ser dut per la cavalleria goda en les seves càrregues, i que Trajà feu esculpir profusament al peu de la columna del seu nom que a Roma celebrà la victòria sobre els Dacis i aliats.

D'enemics a l'est europeu, els gots, passaren a formar part de l'exercit romà a mida que aquest necessità cada cop més efectius. El resultat fou que l'exercit escapà finalment al control de Roma, i en el procés de descomposició de l'imperi romà occidental, l'any 405, els gots prenien Roma, saquejaren la ciutat, i s'emportaren bona part dels seus tresors, i tal i com els romans havien fet abans, els despullaren de les seves possessions més valuoses. Entre elles, per exemple, la famosa taula de Salomon, que Titus havia pres del temple de Jerusalem feia més de 300 anys. També anà amb ells Gala Placídia la pròpia filla de l'emperador.

Pocs anys després del saqueig de Roma, els gots s'assentaran ja en el triangle Barcelona - Narbona -Tolosa. Això, abans de arribar a pactar un estatus legal de federati amb Roma. I serà en el mateix triangle, en el que fins i tot després de la seva desaparició a mans dels àrabs del segle VIII, continuarà existint el cor de la Gothia en ple regne franc, fins ben entrat el segle X. Al mateix segle però a la riba oest del Mar Negre, un altre facció goda, crearà també un regne got; un altre paral·lelisme iber-got usualment ignorat.

Els gots, i com ells, la gran majoria de les tribus nòmades que es mogueren per l'Europa dels segle V, no eren entitats coherents o tancades. Sí mantenien una forta tradició guerrera; la família (en un sentit ampli, no exclusivament biològic), és l'exercit; tret aquest que per exemple compartiran amb un dels seus grans enemics, el francs. Ara bé, en el cas dels gots, es manifesta una gran tendència a la subdivisió. Ja els gots que s'assentaren a les nostres terres foren coneguts com a visigots, per diferenciar-els de la resta que s'estenien de forma inconnexa des dels Alps fins el Mar Negre. I aquesta tendència, molt probablement hereva de la mateixa estructura clànica de les societats guerres nòmades, continuà fent-se patent en estructures més i més petites. De manera que la lluita per el poder entre clans , arribà a tal extrem que els seus detractors inventaren el terme 'morbus gothorum' o 'enfermetat goda' per retratar el fet que els cabdills es mataven entre ells, sense cap mena d'aturador. De manera que el que queda molt clar que no es pot reinvindicar de cap mena de manera és una 'unitat' goda. Diem això, per que és una de les fal·làcies històriques més repetides per l'ortodòxia 'carpetovetonica'. Aclarim-ho.

Per començar cal remarcar que són els gots els que desenvoluparen el cristianisme a l'occident europeu, i que fou en el seu temps que la nova religió prengué carta de naturalesa en aquestes terres. Gràcies a Jordanes, saben que els gots del segle VI, recordaven no sols el seu passat nòmada i ateu, sinó molt especialment la seva conversió al cristianisme en temps de l'emperador Valens. Ara bé, el cristianisme got, en orígen (s.IV), era arrià, no catòlic (penseu per exemple en la basílica original de Sant Pere aquí a Egara). Però en els segles següents, al ocupar la península i el sud de la Gàl·lia (s.V), es trobaren que la majoria de la població de la vella Turdetània i la Celtica (aquesta encapçalada majoritàriament al segle V per els francs), eren favorables al catolicisme. De manera que el control de la població per la minoria goda, s'anà complicant en les àrees on el catolicisme anirà implantant els seus bisbes. El moment àlgid serà durant el segle VII, en el que el pas al catolicisme de la reialesa goda de Toledo, serà impugnat des dels territoris de la vella Ibèria. És l'episodi de la rebel·lió i coronament de Paulus a la Tarraconense. L'episodi serà avortat en breu per el rei Wamba, però la divisió ja no abandonarà el regne visigot fins a l'arribada dels àrabs el segle VIII, que s'escau en un escenari de guerra civil, on els musulmans pactaran amb els dos bàndols.

És especialment rellevant l'episodi de la rebel·lió de Paulus, perquè ens ha arribat una carta enviada per ell a Wamba, on parla de dos regnes, el de 'est i el del sud. Evidència rellevant per la seva contemporaneïtat, i que mostra com no hi hagué pas una unitat visigòtica peninsular.

I és que el mite d'aquesta unitat es formà precisament arrel de la conversió dels gots al catolicisme. Conversió que tingué en la vessant ideològica a Sant Isidor de Sevilla i a Julià bisbe de Toledo d'origen jueu, que es dedicaren a construir tota una visió alternativa de la història dels propis gots (per exemple, Isidor a semblança de Jordanes, també escrigué una història dels gots, però a diferència de la del escriptor italià, no recorda ni els origens mítics, ni els desplaçaments per les ribes del Mar Negre, ni a penes les genealogies dels cabdills durant aquells temps, i es limita a mirar de buscar un lligam temptatiu entre el terme Got i els Gog i Magog bíblics, i com a poble amb els escites de manera genèrica).

Quins eren aquests regnes de l'est i del sud que parlà Paulus? Una pista la poden donar les seques visigòtiques fixes. Al est, les trobem a Narbona , Girona , Barcelona , i al sud, Mérida , Sevilla , Còrdoba. Tal sols quedarà ja la de Toledo, com a testimoni de la residència reial. Així doncs, la carta de Paulus, i la distribució de les seques fixes visigòtiques de nou ens porten a la vella separació dels clàssics entre Ibèria al sector est , i Tarsis/Turdetània al sector sud! Això vuit segles després que els romans miressin d'esborrar les velles denominacions!

Trobarem encara més endavant, en el segle X, la confirmació de l'existència en temps visigots de la noció de dos regnes; quan en parlar de les fites de les mossàrabs passats al cristianisme del nord de la península, els cronistes del moment parlaran de l'aparició d'un 'tercer regne'. És evident que no pot haver-hi un tercer, sense un segon previ.

La divisió fou la marca del regne got (a qué em recorda això?); marcà els seus origens i la seva fi. Els àrabs prengueren tota la península en a penes vint anys. En les cròniques, expliciten la seva voluntat d'esborrar als gots, i seguint la pista dels objectes mítics, les dites cròniques parlen de com prengueren la taula de Salomó, i com fou enviada a Damasc a penes uns anys després de la seva arribada a la península. El seu gran aliat, fou la divisió interna (un text menciona com el cap de la facció de la Tarraconense pactà amb Damasc la seva permanència en el càrrec, sota domini musulmà, i com els seus nobles rebutjaren tal pacte. (Aquila i Ardó)

Però la petja de la goticitat, en les terres de la vella Ibèria, no s'esborrà, tal i com volien els àrabs. Ni tan se vols quan en el segles VIII i IX, els francs des del nord ocuparan les terres dels seus vells enemics (Lluís el Piatós, en vida del seu pare Carlemagne, prendrà Barcelona el 801, diuen els documents que gràcies a un acord entre el rei i els gots de Barcelona i d'Egara). I és que encara que les gestes seran molt magnificades (especialment per l'estament religiós al tornar el cristianisme a terres que havien estan preses per els musulmans), el cert és que en l'època, els exercits són molt petits, i la capacitat d'ocupació molt limitada, de manera que els carolingis en general seguien la política de pactar amb els poders locals, usualment respectant fins i tot la legalitat local, i limitant-se en un primer moment a rebre l'acatament (i els imposts) dels nuclis conquerits.

És en aquest procés de conquesta franca de les terres de la Ibèria nord-oriental, que es posaran els fonaments de la moderna Catalunya. Tema realment apassionant, i amb moltes coses interessant per explicar, però que hem de deixar aquí, ja que aquesta hem dit que seria la nostra parada de destí, i amés ja fa prou rato que els estic atabalant amb tantes històries. Un plaer poder-les explicar; mercès.

Joan Vilaseca Corbera