Salvador Cardús. Deu anys sense brúixola

Salvador Cardús

ARA 02.01.2011

Després d'una vintena d'anys d'autogovern, Catalunya iniciava la primera dècada del segle XXI amb una consciència clara que el model que havia conduït Jordi Pujol amb mà ferma estava esgotat. Després de quatre anys de pactes amb Aznar, l'anticatalanisme era més viu que mai, les agressions simbòliques i materials al país se succeïen i l'erosió fiscal de l'economia catalana no s'aturava. L'Aznar que Pujol havia ajudat a encimbellar era més superb, altiu i arrogant que mai. El pujolisme tocava a la seva fi, i CiU escollia un successor, Artur Mas, que el 2002 volia marcar la nova etapa amb el seu primer gran i ambiciós discurs polític, "Catalunya sense límits".

A les decisives eleccions del 2003 tots els partits catalanistes també havien entès el sentiment general d'insatisfacció, i proposaven una reforma de l'Estatut com a camí per a definir una nova frontera nacional. ERC va saber captar aquest esperit: va doblar el nombre de vots i va arribar fins a 23 diputats. Maragall s'intuïa com a alternativa, però CiU, malgrat el pes del passat recent i contra tot pronòstic, tornava a guanyar les eleccions en escons. Tanmateix, l'aposta estratègica d'ERC de pacte amb el PSC va decebre el seu nou electorat i va indignar els votants de CiU pel fet de renunciar a una gran aposta nacionalista. El sobiranisme va patir una gravíssima divisió emocional i política.

El procés d'elaboració del nou Estatut va ser una demostració d'incapacitat i d'impotència política catalana i una experiència de frustració nacional: erosió de la credibilitat al Parlament de Catalunya, divisió fratricida dels partits catalans a les Corts i final precipitat amb frau de fons. Artur Mas va ser enganyat per la inconsistència de Zapatero, com abans ho havia estat Maragall. I si a l'inici de la dècada ja veníem debilitats per un final d'etapa, l'Estatut del 2006 va ser una invitació constant al descrèdit de la política catalana, a l'exposició a la llum pública de les seves febleses i, en conseqüència, a la caiguda al pou de manca d'autoestima nacional.

Els resultats de les eleccions del 2006 i la constitució del govern tripartit, una suma de perdedors en sentit estricte, no van permetre capgirar la situació. La debilitat interna del nou tripartit va facilitar que es propagués una imatge de desgovern. Al cap de poc, a més, la crisi posava de manifest la insignificança del poder autonòmic per respondre-hi, accentuava la gravetat que l'erosió fiscal del 10 per cent del PIB infringeix a la nostra economia i qüestionava la viabilitat de la millora de les polítiques socials, raó de ser del pacte d'esquerres. Això, esclar, amb l'amenaça del Tribunal Constitucional a l'Estatut damunt del propi cap i davant la desídia manifesta del "govern amic" del PSOE. La sentència va ser la ganivetada final al tripartit, i la manifestació del 10 de juliol la visualització de la pèrdua del lideratge polític.

En aquestes circumstàncies, els resultats de les eleccions de finals del 2010 representen un nou gir polític, de moment més centrat a recuperar la confiança i l'autoestima per governar el present que no pas a forçar grans apostes ambicioses de futur. No ha tornat el pujolisme, sinó que és un recomençar des de noves bases. La crisi econòmica i l'erosió política han pesat més en l'electorat que no pas les urgències d'aquella "Catalunya sense límits" que havia dibuixat l'actual president Mas ara fa vuit anys. Però l'experiència d'aquests deu anys de país embarrancat ha deixat ben clar que la "construcció" del país sí que s'haurà de fer amb molta ambició.

En poc més de dos anys, doncs, l'evidència del final de l'autonomisme espanyol i la consciència del risc que suposaria una Catalunya sense plenitud nacional, ha fet avançar l'independentisme més que cap essencialisme patriòtic ho havia fet abans. Els desafiaments socials i econòmics que s'han accentuat fins a extrems impensats, i els fluxos migratoris dels darrers deu anys, la pressió dels mercats globals o el coneixement com a estratègia competitiva, entre d'altres, han fet encara més visible la necessitat de poder prendre decisions pròpies, al marge d'una Espanya en declivi i internacionalment desprestigiada.

El balanç polític d'aquests deu anys és agredolç. En un cert sentit, són deu anys perduts pel que fa a les transformacions institucionals que ens calien. No tan sols no hem avançat sinó que s'ha reculat, especialment en el terreny dels fonaments de la catalanitat, com exemplifiquen les greus amenaces actuals a la llengua catalana. Però també és cert que a l'inici de la dècada passada el país no tenia una idea tan clara de quin havia de ser el seu futur. Ens hem cansat definitivament de ser l'ase dels cops i de trobar una certa complaença en les pròpies febleses. Hi ha desig d'autoestima, hi ha voluntat de compromís, hi torna a haver confiança en la capacitat de saber fer els passos definitius cap a la plenitud social, econòmica, cívica, cultural i, en definitiva, nacional a què aspirem la majoria de catalans. Hem trobat la brúixola.