Ibers. Fonament nacional > Els ibers i la Corona d'Aragó avui

Editorial Novembre 2008

El passat 15 de juliol de 2008, el Secretari d’Estat d’Hisenda i Pressupostos del govern espanyol, Sr. Carlos Ocaña, va fer públiques les balances fiscals de l’any 2005 de les Comunitats Autònomes amb el Sector Públic Estatal. En l’informe, s’observa que les Comunitats Autònomes més solidàries eren les Illes Balears, Catalunya, la Comunitat Valenciana, la Comunitat de Madrid, la Comunitat Foral de Navarra, la Regió de Múrcia, el País Basc, La Rioja i Aragó.

Si deixem de banda la Comunitat de Madrid, solidària amb si mateixa en la seva condició de regió de la capital de l’Estat, podem assegurar que aquests territoris coincideixen força amb els territoris de la Corona d’Aragó, Euskadi i Navarra.

L’examen de l’estadística pel que fa a la població immigrant ofereix uns resultats igualment sorprenents. Per a comprendre la magnitud del problema, en primer lloc exposem el nombre de població en els territoris de l‘Estat espanyol. La informació de les balances fiscals ens fa sospitar que els territoris que històricament no han estat Corona de Castella han de patir insolidaritat de l’Estat també en altres àmbits.

La taula següent informa de la població total segons l’estadística provisional a data 1 de gener de 2008 que ofereix l’Institut Nacional d’Estadística:

CORONA D'ARAGÓ	11.545.904	28,95 %
CASTELLA	21.565.439	54,07 %
CANÀRIES	1.594.074	4,00 %
EUSKADI-NAVARRA	2.354.519	5,90%
GALÍCIA	2.824.569	7,08%
ESTAT ESPANYOL	39.884.505	100%

Observem que als territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Aragó, Balears, Catalunya, Múrcia i València) viu el 28,95% de la població total de l’Estat. A Castella (Andalusia, Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella-Lleó, Extremadura i Rioja) el 54,07%.

En una situació política normal, la distribució de la població immigrant s’hauria d’ajustar a aquesta mateixa proporció amb petites diferències. Tanmateix, no succeeix així. La següent taula informa de la població immigrant i el tant per cent respecte al total de la població immigrant:

CORONA D'ARAGÓ	2.536.609	48,68%
CASTELLA	2.116.170	40,61%
CANÀRIES	282.004	5,41%
EUSKADI-NAVARRA	181.168	3,48%
GALÍCIA	95.122	1,82%
ESTAT ESPANYOL	5.211.073	100%

La desproporció de la població immigrant al costat de la població total és extraordinària. A Castella viu el 54,07% de la població total de l’Estat espanyol però només un 40,61% de la immigració total. En canvi, a la Corona d’Aragó el 28,95% de la població acull el 48,68% de la immigració.

O dit d’una altra manera: Castella expulsa a la Corona d’Aragó 14 de cada 100 immigrants que li pertocarien per raó de la població total corresponent.

Finalment, podem atendre a la relació entre població immigrant i població total en un mateix territori. Si dividim els nombres absoluts de les dues taules anteriors obtindrem les següents relacions:

CORONA D'ARAGÓ	21,97 %
CASTELLA	9,81 %
CANÀRIES	17,69 %
EUSKADI-NAVARRA	7,69 %
GALÍCIA	3,37 %

A Castella, 1 de cada 10 persones és immigrant. En canvi, a la Corona d’Aragó la proporció és el doble: 2 de cada 10.

Podem passar de llarg davant de tota aquesta informació o, pel contrari, podem plantejar-nos si existeix alguna raó que expliqui tanta desproporció.

El govern de l’Estat espanyol situa tota desigualtat territorial sota el concepte de solidaritat. En nom de la solidaritat interterritorial, les poblacions espoliades han de suportar (ves quina broma) més càrrega poblacional. Inversament, les beneficiàries de l’espoli han d’acollir una població immigrant menor.

I malgrat el cinisme de l’Estat, tothom sap que les despeses de les administracions públiques creixen en proporció a la població corresponent, ja que els polítics han de ser capaços de cobrir les despeses necessàries dels ciutadans en educació, sanitat, seguretat, transport, comunicació, protecció a la dependència, habitatge, etc. Si, com veiem, creix la població però baixen els pressupostos públics, les conseqüències en la vida de la gent han de ser molt greus ja que, a manca de despesa social i inversió, la Corona d’Aragó haurà de patir situacions de desprotecció i ineficiència molt importants, com de fet s’ha demostrat al llarg dels darrers anys amb els múltiples transtorns als ferrocarrils, l’electricitat, etc.

Davant d’aquest panorama, la paraula solidaritat aquí s’hauria de substituir per injustícia, pirateig o rapinya, que és el que, objectivament, d’acord amb les estadístiques, s’observa entre territoris.

Tots dos paràmetres, espoli fiscal i sobrecàrrega d’immigrants informen d’un rerefons ideològic evident que s’ajusta al fet que, després de 300 anys d’ocupació, Castella continua tractant la Corona d’Aragó com una colònia a la que pot robar i sotmetre a desequilibris socials.

El més desmoralitzador de tota aquesta situació, més enllà dels problemes diaris que han de viure les persones que viuen a Aragó, Balears, Catalunya, Múrcia i València, és el fet que els habitants d’aquests territoris continuarem patint extorsió per part de l’Estat perquè creim que som o bé Espanya o bé Catalunya. En la submissió o desunió, respectivament, de les nostres consciències, el colonitzador pot continuar campant amb impunitat.

Alguna cosa devem tenir en comú aragonesos, balears, catalans, murcians i valencians perquè l’Estat espanyol, fet a imatge i semblança de Castella, ens vulgui empobrir i desnaturalitzar. Per a evitar confusions i interpretacions malintencionades, qui escriu aquestes paraules manifesta obertament la seva simpatia i el seu agraïment a la població immigrant, sigui d'on sigui la seva procedència, per l'esforç que aquests treballadors duen a terme en benefici de la sostenibilitat de la nostra economia i l'enriquiment de la nostra cultura. Al mateix temps, qui escriu aquestes paraules està convençut que aragonesos, balears, catalans, murcians i valencians som (amb els llenguadocians) un i el mateix poble. Fins i tot tenim una paraula amb una tradició mil·lenària que ens pot identificar: ibers. Tinguem present que el primer rei català independent, el comte Borrell II, va intitular-se al 988 duc ibèric. Nosaltres, avui, després de tres-cents anys de colonització, no ho encertem a entendre però sí, en canvi, els nostres colonitzadors.

Joan Cavaller

Editorial Novembre 2008

Política de cookies