Víctor Alexandre. Joan Ferran, l'autoodi perseverant

El dia que els científics es dediquin a investigar el fenomen de l'autoodi, una patologia inherent a totes les col·lectivitats llargament subordinades, els serà de gran utilitat el cervell del socialista Joan Ferran. Ferran encarna l'autofòbia en estat més pur i reuneix totes les característiques de l'exemplar cobejat per aquells laboratoris delerosos de trobar la píndola de l'autoestima. És tanta l'aversió que sent l'autoodiat senyor Ferran pel seu país que la sola idea d'imaginar-lo lliure i independent li fa venir basques i el situa a la vora de l'abisme. El senyor Ferran, ja ho sabem, és aquell diputat que exigia suprimir el mapa dels Països Catalans en l'espai El temps de TV3 i que, per apaivagar la síndrome d'abstinència que pateix, necessita sentir el nom d'Espanya cada dos minuts en els telenotícies. Per això, ara que Catalunya l'ha expulsat del govern, es dedica a blasmar no sols els seus exsocis sinó també tots aquells companys de partit que no responen fil per randa al perfil del nacionalista espanyol més recalcitrant. A Antoni Castells el titlla de "deslleial" per haver qüestionat la política econòmica de Zapatero. A Ernest Maragall el considera "el conseller dels números i dels numerets" per haver-se referit al tripartit com a "artefacte inestable", i a Ferran Mascarell el desqualifica amb aquestes paraules: "Transita sense frens per un pendent pseudoindependentista. Els seus articles al diari Avui són clarament pro sobiranistes". Ves quin horror! I és que, com veiem, tots tres polítics són persones perverses que, en opinió de Joan Ferran, han contribuït a l'enfonsament electoral del tripartit. Sense Castells, Maragall i Mascarell, és clar, aquest partit hauria tret majoria absoluta el 28-N i ara José Montilla governaria còmodament les cuatro laboriosas provincias del nordeste peninsular.

Més enllà del fet prou sabut que Mascarell és avui conseller de Cultura del govern de CiU, és obvi que ni Castells ni Maragall s'han declarat mai independentistes, i els socialistes que sí que ho han fet, com ara Jaume Sobrequés o Joan Blanch, ja no militen al partit. Tanmateix, des del punt de vista de Joan Ferran, és per culpa d'aquesta gent, autèntics dimonis, que el PSOE de Catalunya ha estat espectacularment derrotat. Al senyor Ferran li molesta molt que la premsa defineixi certs noms del seu partit com a sector catalanista. "Els altres què som? Potser no som catalanistes?", diu ell. Arribats aquí, és obvi que abans que la ciència investigui el cervell de Joan Ferran cal que ho faci urgentment el PSOE de Catalunya si vol entendre les veritables raons de la seva esfondrada. L'independentisme creix, i, com que creix, creix també, per reacció defensiva, l'espanyolisme més abrandat encarnat pel PP. I, és clar, en aquest nou escenari l'espanyolisme inconfés del Partit Socialista ja no atreu ningú. Davant d'això, el senyor Ferran demana als seus més espanyolitat, més hispanoaddicció, com a única via per poder-se erigir en el pal de paller de l'autoodi català. Un autoodi que, per tranquil·litzar la seva consciència, necessita dir-se catalanista a si mateix. Necessita pervertir els mots per intentar fer creure a la societat que l'espanyolisme és una branca del catalanisme i que, per tant, ser espanyolista és la manera progressista de ser catalanista.

Víctor Alexandre
09.01.2011