J Cavaller. La "transició" i la ficció de la fi de l'ocupació militar de la Corona d'Aragó

Per mitjà de l'expressió transició espanyola s'entén el període en què, a l'estat espanyol, la dictadura del general Franco va ser succeïda per un sistema de govern democràtic i de dret. Algunes dates importants d'aquest procés van ser, per exemple, la mateixa mort del dictador Franco, el 20 de novembre de 1975,  la proclamació del rei Juan Carlos de Borbón, el 22 de novembre de 1975, o la celebració d'eleccions democràtiques el 15 de juny de 1977, o l'entrada en vigor de la Constitució, el 29 de desembre de 1978, etc.

 

Per a una gran majoria de polítics, historiadors i ciutadans en general, la transició ja forma part del passat, en el sentit que actualment el país viu una situació de ple desenvolupament democràtic de les institucions i, particularment, del dret. La integració de l'estat espanyol en la Comunitat Europea, l'OTAN i altres entitats occidentals i la celebració de diverses eleccions successives al congrés dels diputats permet afirmar que, en efecte, la transició ja ha estat superada.

 

Els coneguts capítols del dictamen del Tribunal Constitucional espanyol en contra de l'Estatut de Catalunya, o la recent sentència del Tribunal Superior en contra del sistema educatiu català, en el context general de les contínues agressions de les institucions de l'estat espanyol contra Catalunya, ha fet que algunes veus catalanes clamin en favor de la necessitat d'una altra transició, la transició catalana. Així es va manifestar Artur Mas quan, el 20 de desembre de 2010, va reivindicar un ambigu dret català a decidir. En aquesta pretesa segona transició, Catalunya hauria de poder aconseguir els avantatges jurídics i fiscals que no va poder gaudir amb la primera.

 

Mentre a Catalunya vivim o no una segona transició, la mentalitat dels espanyols se sent ja molt tranquil·la i perfectament assentada en la seva consciència nacional sense cap mena de dubte sobre la legitimitat democràtica de la seva realitat política. El summament vergonyós capítol del dictamen del Tribunal Constitucional contra l'Estatut català és la prova més evident de la tranquil·litat de consciència nacional de la societat espanyola que es permet maltractar el poble català a l'empara de la legitimitat que li atorga el règim democràtic. També és important citar aquí la intromissió del nacionalisme espanyol en els feus característics basc i català dels governs corresponents fent que, amb pactes contra natura, hi manessin polítics clarament espanyolistes: Patxi López i José Montilla, respectivament. El cas català resulta encara més curiós amb la caiguda ordenada des de Madrid del president Maragall.

 

La concepció d'una transició democràtica espanyola ha d'entendre's, doncs, també en clau de victòria nacional dels espanyols sobre els nacionalismes perifèrics, als quals molt sovint els espanyols desqualifiquen associant-los a postures properes al fanatisme i el terrorisme. La reducció del nacionalisme basc a la condició de terrorisme no necessita de gaire aclariments ja que tots tenim present les conseqüències de l'anomenada Llei de Partits, en què Herri Batasuna i altres associacions han estat il·legalitzades. La condició pacífica de la vida social a Catalunya fa que aquesta estratègia aquí sigui més complicada, però l'assumpte de Carod-Rovira a Perpinyà o la recent fotografia a la portada del diari El Mundo en què Artur Mas apareix al costat d'ikurrinyes i estelades o les múltiples declaracions de polítics de tots els signes, però especialment del Partido Popular i Ciutadans, en què acusen el nacionalisme català de voler desestructurar la societat, il·lustren el camí que segueixen els nacionalistes espanyols. En tot cas, la molt recent declaració de treva d'ETA converteix la democràcia espanyola en un triomf de la pau, l'harmonia i el dret sobre qualsevol altra forma de concepció política de l'estat més enllà de l'hegemonia de la nació espanyola entesa aquesta en clau castellana.

 

El fet que la transició democràtica sigui també una victòria del nacionalisme espanyol converteix el fet de la transició estricta, és a dir, un canvi de sistema de govern, en un capítol secundari sotmès a la importància primordial de la necessitat de l'hegemonia nacional castellana dins l'estat. Els xocs constants d'interessos i concepcions entre les nacions que cohabiten a l'estat espanyol proven que la transició democràtica en benefici de l'hegemonia nacional castellana és una font inacabable de conflictes.

 

Tanmateix, en tot aquest assumpte, no hi ha cap personatge públic rellevant que assenyali el fet de l'ocupació militar dels estats d'Aragó, Catalunya i València, esdevinguda a començaments del segle XVIII, com a raó de fons de la conflictivitat política actual a l'estat espanyol. Des de la perspectiva castellana, el concepte de transició democràtica serveix també per oblidar la culpa original que arrossegarà sempre l'estat espanyol des del seu naixement com a tal. A partir de 1975, i gràcies a la transició, resulta que el desmantellament dels estats de la Corona d'Aragó i el sotmetiment d'aragonesos, balears, catalans i valencians a la condició de colònies castellanes també han passat a la història perquè ara, així ho hem de creure, ja no hi ha colònies sinó només ciutadans espanyols, és a dir, castellans sublimats. Avui, en democràcia, tots els ciutadans són iguals en drets però també iguals sense distinció de més nacionalitat que la purament associada a la condició derivada de pertànyer a un estat comú. Gràcies a la transició, ja superada, l'ocupació militar dels estats d'Aragó, Catalunya i València, sembla, forma part de la història.

 

Imagineu que el president de l'escala de veïns entra a casa nostra, ens roba, viola, mata i imposa lleis, llengua i impostos. Al cap d'uns anys, i després d'haver-nos robat, violat i matat més cops, aquest home diu que hi ha democràcia i que tots som iguals, és a dir, iguals a ell, i que, a més a més, hem de continuar pagant i complint les seves normes. El cas és que continua instal·lat a casa nostra i ni tan sols se sent culpable.

 

La concepció historiogràfica d'una invasió militar que ha deixat de ser tal cosa ha estat assumida pel nacionalisme castellà per a poder perpetuar el domini sobre les colònies peninsulars però també ha estat assumida per les nacions ocupades en tant que avui parlen de la necessitat d'un estat propi en termes absolutament fundacionals sense cap referència a la destrucció precedent i l'ocupació militar vigent del propi estat i, en conseqüència, han d'argumentar el dret al propi estat  no pas perquè hi hagi un exèrcit d'ocupació sinó perquè, fent ús de subterfugis i eufemismes, diuen que tenim dret a decidir, o perquè patim maltractament fiscal des de Madrid, etc.

 

La transició, doncs, ha servit per a crear la ficció d'un estat espanyol que comença a rutllar a partir de zero on les parts, vencedors i vençuts, es reconcilien per a iniciar un camí nou de convivència. Aquests vencedors i vençuts són els de la Guerra Civil, però no ho seran mai els de 1701-1715 perquè aquell altre conflicte més antic, el que explica en realitat la conflictivitat inacabable de l'estat espanyol avui, s'ha injectat en l'oblit premeditat dels conqueridors i en la por dels catalans.

 

Joan Cavaller

14 de gener de 2011