Francesc Roca. Primeres empreses col·lectives

A cavall del XVIII i el XIX, l'aplicació dels principis més generals del liberalisme econòmic fou un èxit: l'economia i la població (i la cultura) van començar a créixer, a Catalunya, i a tot l'arc mediterrani hispànic, més que mai. Al mateix temps, però, la misèria urbana (perfectament diagnosticada per Ildefons Cerdà i Laureà Figuerola) féu estralls. De fet, el nou ordre econòmic i polític implicava el progressiu arraconament d'institucions com ara gremis, confraries, germandats o parròquies, que feien de coixí entre l'individu i la societat.

La resposta de la societat no fou un no desitjat retorn al passat, sinó la creació, a partir de 1840, de noves institucions, entre les quals cal destacar les empreses col·lectives. És a dir, empreses que no serien ni estatals (o reials), ni companyies privilegiades, ni empreses familiars, ni societats anònimes.

Empresa col·lectiva és la denominació actual, que serveix per usar un sol mot per parlar d'unitats econòmiques molt diverses. En el moment de la seva fundació, aquestes empreses ni públiques, ni capitalistes, ni familiars van adoptar denominacions com ara societat, mútua, caixa, institut, club, centre, sindicat, cooperativa, associació o agrupació.

De vegades, la denominació era mixta, i podia canviar ràpidament. Per exemple, segons Eulàlia Duran, l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera (1840) esdevingué Societat de Protecció de Barcelona (1842), i, tot seguit, Companyia Fabril de Teixidors de Cotó de Barcelona (1842). Fou una de les primeres mútues de previsió social, que, amb un crèdit de la Diputació de Barcelona, esdevingué cooperativa de producció.

Altres denominacions mixtes d'empreses creades entre 1890 i 1910 foren: Sindicat Agrícola, Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria, Societat d'Atracció de Forasters-Sindicat d'Iniciativa, Caixa de Pensions, Quinta de Salut L'Aliança, Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria.

Les empreses col·lectives, però, s'especialitzarien en determinats sectors: el financer, les assegurances, l'agroalimentari, la salut, el lleure i l'esport, la cultura, l'ensenyament. Amb –com succeeix amb les altres empreses– canvis de rumb, discontinuïtats i talls traumàtics (com ara el de 1939).

Les empreses col·lectives més conegudes són les caixes d'estalvis. La primera, la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (1844), fou una iniciativa de la Societat Econòmica d'Amics del País de Barcelona (1822), que va rebre el suport de l'Ajuntament de la ciutat. Les trajectòries de les caixes han estat molt diverses, però el sentit general és el mateix: no són ni empreses capitalistes, ni empreses públiques (per bé que aquesta primera caixa seria coneguda com “la caixa dels marquesos”).

La caixa més gran va néixer com a Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, la CPVE (1904), per iniciativa de diverses institucions de la societat civil. Com a bancs territorials que, d'entrada, eren, l'objectiu de les caixes serien les inversions de proximitat: en la previsió de tot tipus de riscs dels impositors associats, en la construcció i gestió d'habitatges, en les petites i mitjanes empreses urbanes, en el món de la pagesia, en infraestructures sanitàries i en cultura (biblioteques).

Un club és una empresa col·lectiva? A l'origen, no estrictament. Però, vist amb perspectiva, l'èxit econòmic (i mediàtic) és, en molts casos, inqüestionable. Només cal pensar en el Futbol Club Barcelona (1899) o en el Reial Automòbil Club de Catalunya (1906). Alguns clubs, però, han deixat d'ésser empreses col·lectives i han esdevingut propietat d'uns accionistes. L'empresa mixta col·lectiva pública més important, però, ha estat l'Instituto Nacional de Previsión (1908), amb seu a Madrid, però molt regionalitzat. Creat i dirigit per Josep Maluquer i Salvador, l'INP tindria, des de 1908 fins a 1939 “un concert de reassegurança” amb la CPVE, dirigida per Francesc Moragas.