Lluís-Anton Baulenas. TVE (Toros Vetats a Espanya)

Des de casa nostra, el comentari automàtic, a la vista de les reaccions espanyoles ha estat clar i mig burleta: ni de lluny, ni en quantitat ni en qualitat es poden comparar a les que va provocar la decisió del parlament de Catalunya en el mateix sentit, avalada per milers de signatures de particulars.

Un cop més, doncs, qualsevol notícia procedent de Catalunya és susceptible de ser tractada com un atac a Espanya, mentre que, si la mateixa notícia es dóna a Madrid, no. De fet, el cas ja es va produir quan els coratjosos antitaurins de Madrid (també amb milers de signatures recollides) van intentar repetir l'acció dels seus coreligionaris catalans davant el parlament regional madrileny. Els van tractar de tot, gairebé de malalts mentals, però no pas d'antiespanyols.

Arran de la sorprenent (i valenta) decisió de la direcció de TVE, i vista la lenta i fluixa resposta de tantíssims dirigents polítics espanyols de totes les ideologies –els mateixos que gairebé van cridar a la invasió de Catalunya per restaurar els toros–, hem d'aprofitar per recordar que aquesta situació no solament no és nova sinó que es repeteix sistemàticament. I en el cas de la simbologia nacional catalana no falla mai: el PP i Ciutadans critiquen qualsevol mesura normalitzadora del català, però mai, fixin-s'hi, mai dels mais, diuen ni piu davant dels milers de situacions discriminatòries cap al català. Igual que critiquen els antitaurins per antiespanyols i callen quan RTVE, en un altre àmbit, fa exactament el mateix, el PP i Ciutadans carreguen les armes contra una o dues qüestions que consideren insuportables, com ara el català com a llengua vehicular a les escoles, per tal d'evitar una suposada discriminació lingüística, però són amnèsics a l'hora d'oferir contrapropostes per fomentar la normalització del català. Per exemple, consideren una intromissió escandalosa en la llibertat de comerç que l'Estat intervingui en la indústria cinematogràfica per marcar un mínim de presència del català als cinemes, però alhora admeten que l'Estat aboqui diners a cabassos en aquesta mateixa indústria a força de subvencions. Aleshores, admetem l'Estat intervencionista. El que no pot ser és que sempre perdem els mateixos.