Filosofia de la nació > Articles i documents

Joan Cavaller publica l'article "Nació i praxis (part 2)" a la revista Diàlegs

Joan Cavaller ha publicat l'article "Nació i praxis (part 2)" a la revista Diàlegs. Aquest article és la continuació del treball que la Fundació va publicar el setembre de 2008 a la seva revista i que Diàlegs ha publicat en el número 47 corresponent al primer trimestre de 2010.

Donada la seva llargada, us l'oferim en 2 parts:

"Els nostres treballs anteriors (Cavaller, 2005 i 2008) ens han permès conèixer la perspectiva ideològica en què, després dels sofistes, Plató i Aristòtil, a Occident es trobaria qualsevol persona que, amb un mínim de sentit comú, i decidida a estudiar la realitat humana de les nacions, reclamés a la filosofia uns fonaments mínims des d’on poder progressar. Aquesta perspectiva estableix que la pluralitat de les formes de relació social no és en realitat tal cosa i que, en comptes de moltes formes de relació social, hi ha una de sola o bé una de preeminent: la política. Dependrà del grau de radicalitat del científic, en el seu sotmetiment a la influència de la filosofia sofista-platònico-aristotèlica, que les formes de relació social diferents a la política juguin un paper secundari o bé fins i tot inexistent, però, en tot cas, sota la llosa d’aquella influència, resta clar que la filosofia serà apartada de la condició de sociabilitat i, en conseqüència, del seu paper directriu en el conjunt de les ciències i la societat. En aquesta marginació sota la preeminència de la societat política, els filòsofs discutiran llavors la noció de veritat en termes de mètode, o d’un objecte exterior a la realitat humana que cal descobrir, o d’il·luminació, o de conjunt d’enunciats perfectes, etc. Finalment, en aquest context, la realitat social de les nacions haurà estat menyspreada, com les altres formes de relació social, en la seva reducció a la condició de societat política o de societat imaginària o, en l’extrem de l’aberració científica, de creació sentimental dels individus, entre altres etiquetes insultants.

Imaginem per un moment que algú informa que les relacions socials de tipus productiu (contractes mercantils, contractes laborals, processos de fabricació, estratègies de màrqueting, etc.) o de tipus pedagògic (formació d’alumnat, plans d’estudi, mètodes d’ensenyament, taxes d’escolarització, etc.) són pura imaginació o concrecions sentimentals de les persones i que, en realitat, han de subsumir-se a la condició política. Avui riuríem però, fa dos segles, el desenvolupament corresponent a aquestes ciències resultava molt pobre. Doncs bé, el panorama de misèria intel·lectual que podem suposar a aquestes ciències en el passat és l’horitzó de la investigació sobre les relacions socials de tipus nacional en el nostre present. Un corrent creixent de científics afirma que les nacions són alguna cosa en el si de la realitat humana però ningú encerta a crear les bases que permetin un desenvolupament seriós.

A continuació estudiarem com, en efecte, l’emergència i proliferació d’un gran nombre de teories inconsistents sobre el fet nacional descansa en la influència omnipresent del pensament aristotèlic.

Una de les proves més evidents de la inconsistència de les investigacions sobre el fet nacional la trobem en el fet que gairebé tothom pregunta, i torna a preguntar, què és nació. Quan els científics escriuen un tractat sobre el tema, normalment comencen per formular la pregunta: què és nació? Però no ho fan a la manera d’introducció en un manual sinó perquè, així ho confessen, desconeixen què és tal cosa.

Fins ara, la ciència ha abandonat el concepte de nació gairebé exclusivament als lírics, als fulletonistes, als oradors de l’assemblea popular, del parlament, de la barra de cerveseria. En una època de grans lluites nacionals, gairebé no tenim els primers apunts d’una teoria satisfactòria de l’essència de la nació. I, no obstant, necessitem aquesta teoria. La ideologia nacional, el romanticisme nacional, actua en nosaltres, però són pocs els qui entre nosaltres són capaços de pronunciar la paraula alemany sense que, en fer-ho, ressoni un curiós accent sentimental. Qui vulgui entendre la ideologia nacional, qui vulgui criticar-la, no pot esquivar la pregunta per l’essència de la nació.

Bagehot diu que la nació és una d’aquestes moltes manifestacions de les que no sabem què és fins que no ens ho pregunten, però que no podem explicar sense rodeigs. [Otto Bauer, Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie (La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia), I, 1]

La segona evidència de la inconsistència científica dels estudis sobre la nació la trobem en el fet que, a Occident, no hi ha facultats universitàries on la gent pugui cursar-ne estudis específics i obtenir l’acreditació legal d’haver-los superat. Avui, qui vulgui estudiar a la universitat la realitat de les nacions, podrà passejar-se per les facultats de filosofia, sociologia, història, antropologia, política, etc. En totes elles trobarà cursos, assignatures i, en algun cas, programes de grau mig on adquirir-ne coneixements però serà sempre, donada la diversitat de facultats, de manera incompleta. Succeiria el mateix amb els estudis sobre economia o dret si no existissin facultats específiques.

La pregunta per la definició de l’objecte denota una manca de solidesa dels estudis al respecte, mostra que la ciència en qüestió encara haurà de recórrer molt camí. Avui, ningú no es planteja per la raó de ser de la ciència econòmica o la ciència jurídica o la ciència pedagògica o la ciència historiogràfica, etc. En canvi, gairebé tothom fa la pregunta sobre l’objecte d’estudi de la nació. I si bé un corrent creixent de pensadors està d’acord a admetre que les nacions són alguna cosa, i particularment alguna cosa diferent de la política, les investigacions no progressen gaire en enredar-se amb conceptes que no saben destriar: ètnies, pobles, comunitats, nacionalitats, tradicions, etc.

El fet de la inconsistència científica dels estudis sobre el fet nacional podria quedar aquí com una nota sense més importància a l’espera que algú, en el futur, encerti a elaborar-ne les bases científiques pertinents, però nosaltres creiem, i així ho tractarem a continuació, que el fet en qüestió té una explicació: la influència determinant del pensament sofista-platònico-aristotèlic.

La influència de les filosofies esmentades en el món occidental no ofereix dubte. La història intel·lectual a l’Edat Mitjana és un constant deambular entre les tesis de Plató i les d’Aristòtil. I només cal atendre a l’astronomia aristotèlica per a descobrir la seva perfecta vigència durant tota l’època medieval fins a l’adveniment de la revolució copernicana (Kuhn, 1957). Doncs bé, hem superat l’astronomia aristotèlica però malauradament el pensament general de sofistes, Plató i Aristòtil arriba als nostres dies en la vigència de les tesis ja esmentades: artificialitat de la sociabilitat humana, negativa a admetre i sistematitzar la pluralitat de les formes de relació social, preeminència social de la política, menyspreu de la sociabilitat de la filosofia, menspreu de la realitat de les relacions socials de tipus nacional, etc. (Cavaller, 2005).

Per saber el lloc de partida del científic que vulgui estudiar la nació com a realitat social dels éssers humans ens situarem, doncs, en l’estructura genèrica de les ciències que hem heretat d’Aristòtil. Un cop detallarem l’estructura en qüestió, intentarem escatir quina mena de ciència pot ser la investigació sobre el fet nacional.

En l’estructura de les ciències desenvolupada per Aristòtil destaca la distinció entre coneixements de tres tipus: teoria (θεωρία), praxis (πρᾶξις) i producció (ποίησις) (Met. 1025b26) i llur correspondència amb formes de vida específiques: contemplativa, política i voluptuosa, respectivament. (Èt.Nic. 1095b 17-18, Èt.Eu. 1215a 36, 1216a 29, Pol. 1324a 5).

Els coneixements teòrics són aquells que es basen en l’especulació o contemplació i s’adrecen a la veritat (Met. 993b 20), a allò etern (Met. 993b20), a principis primers i causes (981b25, 982a 25, 982b5) i a les coses més generals o universals (Met. 981a6, 981a17, 982a22, 993b27). Les ciències que s’ajusten a aquests paràmetres són la teologia (filosofia primera o ontologia o metafísica), la matemàtica i la física (Met. 1026a19).

Divisió de les ciències teòriques a Aristòtil

Ens eterns /

immòbils

Matemàtiques

Teologia

(Metafísica)

(Filosofia primera)

Ens peribles /

mòbil

Física

[no citat]

Ens no separables, amb magnitud, sensibles (Immanents)

Ens separables, sense

magnitud, no sensibles (Transcendents)

Aquests conceptes són problemàtics. Aristòtil mateix reconeix que hi ha branques de les matemàtiques que tracten d’ens separables (Met. 1026a9) o d’ens mòbils (l’astronomia, l’òptica i l’harmònica) (Fís. 194a10), o també branques de la física (la geometria) que estudien la línia en tant que no física, és a dir, en tant que immòbil (Fís. 194a10).

Hem situat la teologia en el quadrant dret superior perquè Aristòtil defineix aquesta ciència com a superior al costat de les restants ciències teòriques en estudiar ens immòbils i separats, particularment el motor primer. És tot just en aquest sentit que aquesta ciència, la teologia, rep el qualificatiu de ciència primera (Met. 1026a 10).

Cal advertir aquí aquesta caracterització de la importància superior d’una ciència en base al criteri de transcendència (o separabilitat o no sensibilitat o no tangibilitat) perquè veurem a continuació que, en la dimensió del conjunt de les ciències, el criteri de classificació serà invertit en benefici dels coneixements immanents i, en conseqüència, implicarà una contradicció irresoluble dins el sistema.

Per una altra banda, tinguem present també una segona gran contradicció del sistema aristotèlic de classificació de les ciències. Si els coneixements teòrics s’ocupen d’allò etern, els principis primers i les causes, i les coses més universals, tal com hem vist fa un moment, descobrim no obstant que la ciència de la física s’ocupa d’ens peribles, destructibles, no eterns, dotats de moviment. Aquesta definició de la física com a ciència d’ens eterns (en tant que teorètica) però d’ens no eterns (en tant que física) implica una contradicció flagrant.

Aquestes contradiccions són simptomàtiques de la inestabilitat general del sistema en la seva fonamentació a partir dels conceptes esmentats: ens mòbils i peribles (immòbils i eterns), i ens separables i no sensibles (no separables i sensibles). Conceptes que, donades les contradiccions, es denuncien inoperants per si mateixos i generadors de distorsions.

Aristòtil distingeix un segon gran grup de ciències que anomena pràctiques. Els coneixements pràctics són aquells que, en comptes de fer servir l’especulació o contemplació, es basen en l’experiència (Met. 981a, Et. Nic. 1180b 34) i s’adrecen a l’acció, a la realització d’una obra (Met. 993b 20), a allò present (Met. 993b 20), a allò particular (Et. Nic. 1107a 28, 1141b 14, 1142a 23). Les ciències que s’ajusten a aquests paràmetres són la política, l’ètica, l’economia.

Aristòtil preveu també un tercer tipus de ciència anomenada poietikhé, que tradicionalment s’ha traduït com a producció o creació. En ella s’engloba el coneixement general de les anomenades arts, és a dir, de manera molt heterogènia, tota mena d’activitats encaminades a la fabricació d’objectes i la satisfacció de necessitats: els oficis, la ramaderia, l’agricultura, l’explotació de boscos, la mineria, la medecina, etc. També el comerç i la guerra. També les activitats pròpies en el govern dels esclaus, els fills i les dones. (Pol. I) I, finalment, també el treball dels artistes (músics, tràgics, comediants, escultors, poetes lírics, poetes èpics, etc.).

Aristòtil defineix poiesis com a aquella activitat o forma de vida que té com a fi un resultat, obra (ergon), diferent de l’activitat que el produeix i, a més, roman un cop acabada l’activitat. Aquest seria el cas d’una escultura respecte a l’escultor.

La distinció de tots tres tipus generals de ciència es basa, talment que la divisió interna de les ciències teòriques, en els conceptes eternitat i immobilitat (peribilitat i mobilitat) i transcendència (immanència), però ara, adaptats al camp genèric de tot coneixement possible, no només les ciències teòriques.

En aquesta adaptació a tot coneixement possible, les coses eternes i immòbils que estudia la teoria esdevenen universals o generals (καθόλου) (Met. 981a6, 981a17, 982a22, 993b27), entenent que allò universal continua essent etern i immòbil. Del coneixement general de coses universals (i eternes i immòbils), Aristòtil en diu tekhné (τέχνη) (que sovint es tradueix per raonament o també art) (Met. 981a).

Quan les coses que estudia la ciència no són universals, llavors són particulars o singulars o individuals (ἕκαστα) (Met. 981a9, 981a16) o casos semblants (ὁμοίων ὑπόληψις) (Met. 981a6) i altres expressions per l’estil, i del coneixement general de coses particulars (llavors finites en el temps i l’espai, no eternes) Aristòtil en diu empeiria (ἐμπειρία)(que sovint es tradueix com a experiència) (Met. 981a).

En preguntar per la forma de vida més desitjable, l’autor contraposa la vida contemplativa o reflexiva (característica del teòric: filòsof, el físic i el matemàtic) a la vida pràctica (pròpia del ciutadà en els assumptes polítics (Política VII 1324a5-6) i acaba per definir-ne com a preferible la vida contemplativa (Èt.Nic. X.8 1178a10-32). Aquesta resposta guarda coherència amb la superioritat dels coneixements teòrics per damunt dels pràctics, ja que el primers s’adrecen al perquè i la causa mentre els últims al què, i també perquè els teòrics poden transmetre coneixements mentre els pràctics només aprendre’ls per experiència (Met. 981a 25, 982a25).

Aquesta és la raó per la qual representem els coneixements de la teoria en el quadrat dret superior, però al mateix temps teoria i praxis en els quadrants a la dreta dels coneixements inferiors dels productors (artesans, poetes, etc.).

La poiesis (producció) es diferencia de la praxis i la teoria en què aquestes no produeixen un resultat diferent de llur pròpia activitat, essent aquesta mateixa activitat llur propi fi. Així per exemple, diu Aristòtil, un filòsof estudia per desig de saber i no pas per recerca d’un propòsit aliè a l’estudi. D’igual manera, investiguem les virtuts no per a saber què són sinó per a ser bons, és a dir, esdevenim virtuosos tot investigant què són. Finalment, volem la felicitat per si mateixa, no per desig d’una altra cosa."

Divisió de les ciències a Aristòtil
Causes intrínseques: material-formal (Contingut i forma del coneixement) ↓	Causes extrínseques: eficient-final (Motor i finalitat del coneixement)
Raonament (tekhné) (Coneixements de coses generals o universals)	[no citat]	Teoria
Experiència (empeiria) (Coneixements de coses singulars o particulars)	Producció	Praxis
	Coneixements transcendents	Coneixements immanents

Continuació

Joan Cavaller publica l'article "Nació i praxis (part 2)" a la revista Diàlegs

Política de cookies