Joan Cavaller publica l'article "Nació i praxis (part 2)" a la revista Diàlegs (i 2)

La pregunta de l’encaix de la pròpia ciència en l’estructura conceptual aristotèlica és importantíssima i in­el·­lu­­dible per a qualsevol científic que vulgui estudiar qualsevol aspecte de la realitat social humana. Com sa­bem, al llarg del segle XIX van néixer ciències noves (an­tropologia, sociologia, lògica...) i d’altres es van reformu­lar radicalment (economia, psicologia, història...). Cal com­prendre la naturalesa de la ciència corresponent i, a tal efecte, quin lloc ocupa dins el conjunt de les ciències. La ubicació d’una ciència en el conjunt de les ciències és una qüestió bàsica per a la tasca de l’investigador si vol que les seves aportacions siguin reconegudes per la comunitat científica. De l’altra manera, correrà el risc de perdre el temps i el prestigi en treballar sobre ciències paranormals o simples entreteniments com avui succeeix amb l’astrologia, els jocs de cartes, determinades formes de medicina, etc.

Com a científics que volem estudiar la nació, hem de saber quina mena de ciència tenim entre mans i, llavors, demanarem a Aristòtil que ens ajudi.

D’acord amb el que hem establert, hem de jugar amb els conceptes coneixement de coses universals, coneixement de coses singulars, coneixement transcendent a l’activitat humana i coneixement immanent a l’activitat humana.

En tant que estudia poblacions molt específiques amb personalitats particulars, moltes d’elles molt pronunciades i en indrets ben diversos, contestarem que la ciència de les nacions és ciència empírica, ciència de l’experiència, és a dir, ciència de coses particulars. Cadascuna d’aquelles poblacions (danesos, turcs, coreans...) s’erigeix en unitat d’investigació molt determinada i requereix per la nostra part un estudi individualitzat. Per tant, la nostra ciència de les nacions podrà ser ciència de la producció o bé ciència de la praxis.

Per concretar si es tracta d’una ciència de la producció o bé una ciència de la praxis, podrem afegir per exemple que la nostra investigació tindrà aplicació directa en els problemes de la nació específica que hem convertit en objecte d’estudi, essent impossible destriar la nostra investigació de l’objecte investigat, de la mateixa manera que tampoc no podem aïllar la ciència d’un polític (que es manifesta en forma de lleis, projectes, contractes, etc.) de la societat a què aplica la seva ciència. Si optem per aquesta alternativa i, a més, subratllem especialment la naturalesa social de les nacions, la ciència de les nacions serà ciència de la praxis.

Per contra, podríem decidir que el nostre estudi sobre una nació determinada produirà modificacions irreversibles en la seva naturalesa, de la mateixa manera que un escultor treballa el marbre i crea un objecte nou. La irrupció del científic en un país diferent pot generar efectes importants en la societat estudiada. Si les diferències tecnològiques i culturals entre un país i l’altre són molt intenses, la relació entre tots dos, fins i tot en casos de contactes pacífics, provocarà necessàriament alteracions en llur naturalesa, sobretot en la del feble (que modificarà substancialment hàbits de comportament, sistemes econòmics, creences religioses, etc.). En aquest supòsit científic, tenim llavors que la ciència de les nacions serà poiesis, ciència de la producció.

Un tercer i quart tipus de respostes a la pregunta formulada situarà la ciència de les nacions dintre del grup de les ciències teòriques o lògiques si el científic entén que les societats humanes són generals o universals (invariables, immòbils) per tractar-se, per exemple, d’objectes amb predominància absoluta de trets naturals (racials, biològics, geogràfics...) o d’un altre tipus.

Vet aquí que totes aquestes opcions epistemològiques són perfectament vàlides sota el prisma de la filosofia aristotèlica. La inadequació dels conceptes de teoria, praxis, producció i lògica a la realitat de l’ésser humà i del món permet que la ciència de les nacions pugui encaixar-se en qualssevol d’ells. No hi ha cap impediment a tractar la ciència de les nacions en termes de teoria, o en termes de praxis, o en termes de producció, o en termes de lògica. Al meu entendre, la generositat d’Aristòtil demostra la necessitat de prescindir d’aquestes categories i substituir-les per altres.

Si la manca de precisió epistemològica es dona en el cas de la ciència de les nacions, amb molta més raó es donarà també en l’àmbit específic de les nacions mateixes. Què significa ser grec, ser egipci, ser japonès? En el sistema cien­tífic d’Aristòtil no hi ha possibilitat de contestar perquè la tesi sofista-platònico-aristotèlica central estableix, recordem, que la sociabilitat humana s’adscriu essencialment a la política. Si convertim nació en política, prescindirem de la nació (en benefici de la política) i, si no ho fem, també, perquè llavors no serà societat (en benefici de la política).

La radicalitat del plantejament aristotèlic empeny la realitat de les nacions al seu menyspreu sistemàtic, tant en forma d’ignorància científica, com de sotmetiment a esclavatge i l’extermini militar de l’altre, per bé que, d’aquest horror, Aristòtil en digués ciència justa per natura:

La ciència d’adquirir esclaus, la qual és justa, és una mena de ciència de la guerra o de la cacera [1].

L’art de la guerra serà en certa manera un art adquisitiu per natura (l’art de la cacera n’és part) i ha d’utilitzar-se contra els animals salvatges i contra aquells homes qui, havent nascut per a obeir, s’hi neguen, en la idea que aquesta classe de guerra és justa per natura [2].

La pràctica dels exercicis militars no ha de fer-se per sotmetre a esclavatge pobles que no ho mereixin sinó, en primer lloc, per evitar esdevenir esclaus d’altri, després per buscar l’hegemonia en interès dels governats i no pas per dominar tothom, i en tercer lloc per governar despòticament els qui mereixen ser esclaus [3].

En la perspectiva aristotèlica, la major part de les na­cions del món, excepte molt comptades excepcions, són bàrbares: inferiors, incultes, mancades de virtut i, en conseqüència, esclavitzables i exterminables [4]. En la concepció aristotèlica de la praxis, des de la qual la política exerceix la ciència justa adreçada a la guerra i la cacera contra els pobles estrangers, les nacions no tenen cabuda. Tan sols els resta ser sotmeses a esclavatge o exterminades.

Tot i així, els pensadors que han volgut construir una ciència de les nacions, en molts casos, han cregut que l’esquema conceptual aristotèlic permetria tal cosa. En propers articles examinarem els desenvolupaments corresponents.

Joan Cavaller

4 d'octubre de 2010

BIBLIOGRAFIA CITADA

Aristòtil, Política. ed. W. D. Ross, Aristotle’s Politica. Oxford, Clarendon Press. 1957.

Otto Bauer (1907), Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie. Verlag der Wiener Volksbuchhandlung Ignaz Brand, Wien 1907.

Cavaller, Joan (2005), Teoria de les nacions. Llibre 1. Prohom Edi­cions, Cabrils.

Cavaller, Joan (2008), “Nació i praxis (part 1)” a Seleccions Histocat, 1, setembre 2008, pp. 104-131. FEHC, Granollers & Revista Diàlegs núm. 47.

Cavaller, Joan (TN2), Teoria de les nacions. Llibre 2. En premsa.

Kuhn, Thomas (1957), The Copernican Revolution: planetary astronomy in the development of Western thought. Harvard University Press, Cambridge.