Carles Camp. Ferran II, senyor de les Índies i de la Mar Oceana

Isabel de Castella, dita la Catòlica, esposa de Ferran II de Catalunya i Aragó, dit el Catòlic, va morir a Medina del Campo el 26 de novembre de 1504.

Ben aviat, es van convocar corts de Castella, en què s’havia de debatre i decidir com quedava aquell regne després de la mort d’Isabel. S’havia d’aclarir la situació, ja que si bé l’hereva era la seva filla gran Joana, a la pràctica, segons la mentalitat misògina de l’època, qui havia estat rei de Castella en vida d’Isabel era Ferran, amb el nom de Ferran V de Castella. En canvi, Isabel mai va ser Isabel I de Catalunya i Aragó. La seva filla Caterina, per exemple, casada amb Enric VIII d’Anglaterra, sempre va ser coneguda com a Caterina d’Aragó, i va dur el patronímic del seu pare.

Les Corts es van reunir a Toro a principis de 1505 i s’hi va oficialitzar el repartiment dels regnes que havien estat dels Reis Catòlics Ferran i Isabel entre Ferran i l’hereva, Joana.

Aquesta darrera, Joana, va ser reconeguda, en una provisió de 20 d’abril de 1505 com a “reina de Castella, Lleó, Granada, Toledo, Galícia, Sevilla, Còrdova, Múrcia, Jaén, dels Algarves, d’Algesira, de Gibraltar, i de les illes de Canària”. Com a conseqüència de l’esmentada mentalitat misògina de l’època, una reina no podia governar. Les corts de Toro, en contra del testament de la seva mare Isabel que nomenava regent Ferran, van proclamar rei regent el seu marit Felip, dit el Formós, que va ser rei de Castella amb el nom de Felip I.

I en aquella mateixa provisió, Ferran va ser reconegut com a “rei d’Aragó, de les Dues Sicílies, de Jerusalem, de València, de Mallorques, de Sardenya, de Còrsega, comte de Barcelona, senyor de les Índies del Mar Oceà, duc d’Atenes i Neopàtria, comte de Rosselló i de Cerdanya, marquès d’Oristany, i de Goziano”. Val a dir que la mateixa provisió el deixa com a administrador dels regnes de la seva filla Joana, però ja hem explicat què va passar al final.

La provisió entra en contradicció flagrant amb el testament d’Isabel de Castella, quan hi declara que les terres de les Índies són exclusivament del regne de Castella i dels seus súbdits, ja que s’havien aconseguit amb l’esforç dels castellans. Aquest testament, tradicionalment, ha estat la base argumental a partir de la qual s’han construït les tesis que han volgut excloure els catalans de l’empresa americana. No deixa de ser paradoxal, que sigui un document emanat de les molt castellanes corts de Toro, el que declari, explícitament, que les Índies no pertanyen a la seva reina Joana sinó a un rei que no és el seu.

El repartiment territorial que s’estableix en aquest document deixa ben clar, per tant, quina va ser la nació que va engegar i dur a terme l’empresa americana: Catalunya, i, per extensió, tota la Confederació Catalana. Castella no tenia cap dret sobre Amèrica i qualsevol possessió castellana o domini o dret castellà posterior sobre Amèrica va ser fruit d’una usurpació i d’una espoliació a Catalunya.

Carles Camp

7 de febrer de 2011

Per saber-ne més:

Pere Català Roca, Ferran el Catòlic, vidu i “catalanote", Episodis de la Història nº 335-6, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, març 2003, p. 26

Documents addicionals:

Leyes de Toro de 1505 on la reina Joana de Castella declara els seus dominis i on no inclou les Índies