Manuel Cuyàs. Rendits o independents

El vespre de dimarts 26 de febrer, el dia ja famós en què Jordi Pujol va admetre la possibilitat de la independència de Catalunya al seu bloc, l'expresident va participar en un acte que tractava de la internacionalització de Catalunya. L'organitzava l'Agència Catalana de Notícies (ACN), que acaba d'inaugurar un servei en anglès per explicar al món les novetats de Catalunya sense que el món i els seus diaris hagin de saber-ho a través dels corresponsals destacats a Madrid i, per tant, contaminats pel que de Catalunya es diu a Madrid, que és un desastre.

Tal com explicava dimecres Lluís Bou en una crònica en aquest diari, van acompanyar Pujol l'economista professor a Estats Units i director del Centre de Recerca en Economia Internacional Jordi Galí, que va ser presentat com un futur premi Nobel en la seva especialitat; Jordi Camí, director del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona; Benedetta Tagliabue, arquitecta italiana amb estudi a Barcelona que treballa arreu i que, no per res, és l'autora amb el seu marit, Enric Miralles, de l'edifici del Parlament d'Escòcia; i Ferran Soriano, president de Spanair. El col·loqui va ser molt ben dirigit per Saül Gordillo, director de l'ACN. Un cop escoltada la primera ronda d'intervencions, tota la gent que omplia la subterrània sala d'actes del MACBA havia rebut una injecció d'autoestima tan completa que semblava que voléssim. Catalunya és una potència de primer ordre, Catalunya exporta coneixement i altres coses més materials, Catalunya està situada en el lloc geogràfic precís en el món globalitzat, Catalunya atrau investigadors, a Catalunya hi ha país, que vol dir que hi ha gent i hi ha societat travada... La segona ronda ens va fer tocar més de peus a terra. Punts flacs: massa dependència comercial amb Espanya i poca amb Europa, infraestructures que ens fan poc competitius, baix domini de l'anglès, debilitat política...

¿Es va parlar en aquell col·loqui d'independència, el dia famós en què Jordi Pujol s'hi havia referit al bloc? No se'n va parlar obertament a favor ni en contra, però el fet cert és que per a tots el oradors Catalunya era una peça separada, separada sobretot d'Espanya, que amb estadístiques, números, centres de saber i iniciatives es podia mesurar i comparar amb la resta de països del món. De vegades amb avantatge, de vegades al contrari, però s'hi podia mesurar. Jordi Galí, el “futur premi Nobel d'Economia”, va parlar un moment d'una eventual Catalunya independent. Va ser un exercici intel·lectual, una hipòtesi que no comprometia a res, però l'exercici i la hipòtesi sortien d'un candidat al premi major, poca broma.

A Pujol se li han trencat els ponts amb Espanya que Vicens Vives, un dels seu mestres, Salvador Espriu, el “poeta nacional de Catalunya”, i ell mateix havien construït o havien cregut convenient construir. La pedagogia amb Espanya ha fracassat –paraules de Pujol el pedagog–, el Tribunal Constitucional no accepta els drets de Catalunya, els dos grans partits espanyols i l'opinió pública opten pel reforçament de l'Estat i treballen a favor de la castellanització de tot Espanya... On són els intel·lectuals, els polítics i alguns empresaris que durant la dictadura i al principi de la transició ens eren tan amiguets? La seva veu –l'amical– no se sent. L'agressiva, tothora.

I en aquest context Jordi Pujol parla en el seu escrit de rendició o d'independència com a alternativa de futur. La independència, com a concepte o com a aspiració, està clara. Una altra cosa és com es materialitzaria. Però, la rendició? Qui es vol rendir? En l'acte de dimarts en què es presentava una iniciativa periodística per projectar Catalunya al món no s'observava ningú, ni a l'estrada ni entre el públic, amb ànim de derrota, sinó tot al contrari. Qui pensa rendir-se no fa balanç dels punts febles d'un país per convidar a superar-los i demana o creu imprescindible més política per aconseguir-ho. Si admetem que a Catalunya hi ha país i hi ha gent i joves amb futur, no es pot parlar de rendició. Si de cas, l'alternativa és una altra: o aniquilació o independència. Ens podran aniquilar, que ja ho veurem, però, rendir-nos?