Josep M. Solé i Sabaté. La influència de la Guerra Civil en la política actual (2005)

La influència de la Guerra Civil en la política actual no és gens fàcil de determinar, perquè les seves conseqüències discorren soterrades. Avui procuraré fer-ne una síntesi, més a tall d'assaig que no pas com a reflexió d'historiador. Com a prèvia, el següent: el nostre poble demostra tenir molt poca memòria, i això ens fa molt de mal, perquè un país desmemoriat i que, a més a més no és agraït amb la gent que ha fet coses per a ell (i això també ens passa, el cas de Jaume Lorés n'és un exemple), no gaudeix de bona salut.

Malgrat les dificultats esmentades, una reflexió detinguda mostra moltes d'aquestes influències. D'entrada, ens trobem amb molts referents simbòlics acceptats de manera acrítica, com, per exemple, determinades persones que, sense haver estat situades en un context concret, han estat mitificades. I no només això sinó que, en funció de la ideologia política o, simplement, de la simpatia de qui les jutja, o bé són enlairades o bé bescantades. Per exemple: si parlo de Durruti o de Comorera en segons quins ambients, tothom en canta meravelles.

Com que no en tenim biografies, simplement els admirem a partir d'uns apriorismes que no es basen ni en el contingut de la seva obra ni en la seva actuació, cap d'elles passades pel sedàs d'una reflexió objectiva. Un altre exemple que em toca de prop: he estat una de les persones, tot treballant amb en Josep Benet, que ha col·laborat en el mite de Companys. No és que Companys ho necessités, perquè amb una mort com la que va tenir no li feia falta, però hi he ajudat, he tingut una actitud acrítica. Després, en referència a la seva figura, veig que hi ha una sèrie de reflexions que, sense disminuir la seva grandesa a partir del moment en què el deté la policia militar alemanya - sabent que ell representa Catalunya -, cal fer. En la seva actuació hi ha alguns aspectes amb els quals caldria ser molt més crític.

Les persones que més hem estudiat la Guerra Civil som gent que venim d'un pensament bastant lliure, gens dogmàtic. Venim de famílies que no han estat marcades per res en especial, com en Joan Villarroya i, anteriorment, gent com Josep Termes o Hilari Raguer, i pocs més. Cap de nosaltres no ha de matar cap fantasma i, potser per això, hem pogut portar la nostra reflexió cap a un terreny que ha estat beneficiós per al país.

Si ens fixem amb els partits i organitzacions sindicals i polítiques, ens trobem amb el cas extrem. La posició acrítica esmentada és general. Si parles amb antics militants del PSUC, siguin ara socialistes o d'Iniciativa, et trobes amb persones que, tot i estar a les antípodes del que fou el PSUC durant la Guerra Civil, te'n parlen amb entusiasme i admiració. L'actual Esquerra Republicana de Catalunya s'assembla a la d'aquella època com la Unió Democràtica de Catalunya d'ara s'assembla a la de llavors: en res. ERC era un partit amb una profunda sensibilitat social, un partit molt popular, menestral, interclassista i bastant anticlerical. Englobava també un sector de republicans, de gent de casa bona, que hi posava molts diners. Ara i des de fa uns quants anys, aquesta funció la juga, des d'una posició més centrada, Convergència Democràtica de Catalunya. I com la CDC actual, l'ERC d'aleshores feia també una funció de paraigües per a molts ciutadans. En resum, l'ERC d'ara no s'assembla gens, ni per ideari ni per actitud, a la del primer terç del segle XX. Ara bé, qualsevol militant d'ERC et mostrarà un entusiasme extraordinari pel seu partit durant la Guerra Civil. I és durant la Guerra Civil, en paraules de Carles Pi i Sunyer, un dels seus quadres importants, que ERC es va anar aprimant progressivament perquè se li va escapar molta gent de molts sectors.

Tot plegat ho podem dir de molts altres partits, com per exemple d'Unió Democràtica de Catalunya, aleshores un partit molt compromès, amb unes actituds d'un heroisme extraordinari, defensor de les institucions i perseguit. Aquest compromís social manifest i alhora molt implicat en l'església és una característica segurament molt allunyada de l'actual UDC. No estic dient que sigui millor o pitjor, només ressalto aquesta actitud gens reflexiva sobre els fets

I si parlem dels fets que van succeir, com per exemple els bombardeigs, els despropòsits són majors. Parlant dels que va patir Barcelona, puc citar una famosa poesia de José Agustín Goytisolo on parla de la "bèstia nazi". Doncs la "bèstia nazi" no era tal, era italiana. I ves per on, l'únic article que m'han censurat va ser a "Studii historici"; la cunyada d'en Raimon em va demanar un article sobre els bombardeigs a Catalunya durant la Guerra Civil. En Joan Villarroya i jo, amb tota la bona fe del mon, el vàrem escriure. I va resultar el següent: no es publicà perquè, i perdoneu el col·loquialisme, aquells progres italians no volgueren reconèixer que el principal agressor de la Guerra Civil amb bombardeigs foren els italians; els va molt bé que fossin els nazis. Doncs no, primer foren els italians, després els espanyols i, al final, els nazis.

Un altre cas, ara referit a les Brigades Internacionals. La major part de la gent no sap que, al final de la Guerra Civil, la major part de brigadistes eren soldats catalans i espanyols. La darrera vegada que vam fer una trobada en un projecte que estic impulsant dels espais de la batalla l'Ebre, vingueren tres-centes persones, només tres de les quals eren ex-brigadistes. La resta: familiars. Això si, tots amb bona fe, per descomptat. I totes carregades amb un mite forjat a partir dels discursos de la Passionària, dels escrits d'Orwell... tot molt bonic, és clar. Però, seguint amb Orwell: el llibre Homenatge a Catalunya, tot i que pot ser molt bonic, en cap cas no el podem agafar com a referència històrica; està farcit d'errors. L'autor ni tant sols no es va assabentar que a Catalunya s'hi parlava el català.

Els referents simbòlics acrítics són arreu. Per il·lustra-ho, explicaré una anècdota de la universitat. Només una vegada a la vida els estudiants se m'han revoltat. Va ser tot comentant la pel·lícula Tierra y libertad, del director Ken Loach. En un curs de doctorat els vaig dir l'anessin a veure, i a la classe següent vaig riureme'n, amb un to fins i tot de complicitat frívola. Feia befa d'aquell conte de fades que és la pel·lícula i els vaig indignar, tot i que l'objecte de les meves burles fossin els errors que farceixen un film que històricament no té sentit i que participa de tot allò mitològic que s'ha dit de la Gerra Civil: estan equivocats els quadres, les referències, els dies, les actuacions... Conclusió: aquells estudiants de doctorat que es volien especialitzar en la Guerra Civil preferien el mite que la realitat. I això mateix podríem dir d'un munt de persones i d'institucions.

Això fa que de vegades sigui difícil parlar sobre aquest tema amb segon qui perquè no acaba d'entendre que es vulgui fer des d'un punt de vista estrictament científic, sense prendre posicions polítiques. Això explica moltes actituds. El cas dels espais de la batalla de l'Ebre, que vol ser un element cultural, potenciador de la pau, és paradigmàtic: quan he anat pels pobles per a convèncer als alcaldes o als membres del Consell Comarcal de la Terra Alta, jo mateix he fet servir els mites i l'actitud acrítica, mentre que en canvi, als cafès i als bars, com que saben realment què va ser la Guerra Civil no es deixen, ni molt menys, enlluernar.

Sobre la política actual hi ha uns oblits que són inexplicables. L'oblit que ha patit, per exemple, la figura de Jaume Miravitlles. Ara, en ocasió del 70è aniversari de la Guerra Civil, en Joan Villarroya i jo estem fent un article sobre el Comissariat de Propaganda, on diem que hi ha tres mestres del segle X X de la propaganda mundial que són: Hitler, Stalin i en Jaume Miravitlles. Hitler i Stalin tenien un poder totalitari; en Jaume Miravitlles en plena guerra i revolució, fins i tot tenia l'estat en contra. I va aconseguir portar el fenomen de la Guerra Civil arreu del món. Bé, doncs és un oblit inexplicable, i tot perquè als anys 60 es va dir si era o no espia de la CIA. És veritat que era, i jo el vaig conèixer, un pel saltataulells, però d'una agudesa extraordinària. D'aquí que el gran elogi del Jaume Miravitlles no és el de Dalí, que ho és, sinó el de gent com Hemingway, Kappa, Indira Ghandi, etc. M'agradaria veure si alguna població de Catalunya, quan tanta gent ha viscut de coses que ha fet en Jaume Miravitlles, li té dedicat un carrer. Molta gent n'ha viscut, gent que estudia art, cinema, cartellisme, gent que estudia la influència que va tenir a Hollywood, etc.

Un altre oblit molt important és el de la quinta del biberó, que a mi em dol especialment perquè el meu pare va ser un d'aquells joves soldats. La quinta del biberó (que Pompeu Fabra anomenà lleva, tot i que hi ha qui diu que no és adequat, perquè la lleva és tothom i la quinta és una "quinta" part de la població), si ara la poséssim, posem pel cas, a l'Àfrica, diríem que està formada per una colla de nens, de disset o divuit anys. Aquesta èpica és nostra, dels catalans, i de ningú més. Es va fer sobre soldats de Catalunya que van demostrar, i aquí sí que haig d'utilitzar el que ara en diem un llenguatge masclista, un valor extraordinari, van demostrar que tenien allò que s'ha de tenir per sortir per la Serra de Pàndols i per la Fatarella. I això no ho hem convertit en cap èpica. A Espanya, ho han deixat de banda. I fins i tot nosaltres, que en tenim una bona referència, no ho hem tingut en compte. Potser per prudència, potser perquè els catalans, ara, som un poble de mantega i per no sé quantes bestieses més, perquè no volem mostrar que hem estat un poble molt violent a la història.

Llegiré un text de Carles Pi i Sunyer que fou alcalde de Barcelona i, durant la Guerra Civil, Conseller de Cultura. Diu: "I com eren aquests joves soldats que són ja història feta llegenda? Joventut catalana segada a l'Ebre. Semblaria que el seu sacrifici hagi estat endebades, però el seu record resta amb l'empremta perdurable de l'heroisme. Ells són la vindicació del nostre poble." Doncs no, no ho han estat. Els hem tingut completament oblidats. Seixanta-cinc anys després hi ha algú que diu: escolta, com a mínim, enterrem-los. I anem enterrant els ossos que anem trobant. Jo, durant dos o tes mesos, he portat en el meu cotxe tres costelles. És un oblit completament inexplicable, fins i tot afrontós per al país. Podríem fer altres cites elogioses dels soldats catalans. Cites per exemple de Stefan Zweig, per no parlar d'escriptors catalans, com Rovira i Virgili.

Un altre oblit important fa referència a l'exili. L'exili no va ser un camí de roses. Expliquem l'exili com si tots els catalans que el feren s'hi donessin les mans, i això no pas és veritat. Hi va haver escissions a l'Orfeó Català de Mèxic, al Centre Català de Buenos Aires, a un munt de llocs; perquè la gent que estava allà havien anat a buscar un patrimoni i una pàtria, i alguns l'havien trobat tot i recordar que eren catalans. De cop i volta els arriba una colla de trinxeraires amb una propaganda, que era la que Jaume Miravitlles volia contrarestar, però que era veritat, d'una Catalunya brutal, d'esglésies cremades, de persecució de religiosos, etcètera. Tothom n'estava escandalitzat, fins i tot els qui defensaven la República. Molts ho atribuïen a uns incontrolats. Que bé que ha anat, això dels incontrolats! Si cinquanta anys després en Joan Villarroya i jo hem localitzat tots els incontrolats vol dir que no ho eren, tothom ho sabia perfectament. Excepte un petit nucli delinqüent a Barcelona, pertanyien a organitzacions polítiques del país. És una Guerra Civil nascuda fora però entre catalans.

Dins d'aquests oblits inexplicables, com és que en els llibres d'història no s'explica l'aportació de Catalunya durant la guerra? En els plans d'estudi del Ministeri no hi és. Jo m'he trobat amb tesis doctorals de gent amb bona fe, ja no dic res dels de mala fe, que utilitzen l'argument d'Azaña que Catalunya era culpable de la guerra. Recordo un tribunal de tesi a Tenerife sobre moviments socials, on no sé per quin motiu va sortir la Guerra en que un dels seus membres va dir "claro, esto de la guerra, si Cataluña hubiera actuado". Ho va dir amb tota la bona fe. Jo el vaig interrompre i vaig dir que si la batalla més gran de la guerra va tenir lloc a terres catalanes, com a mínim hi vam posar la sang, oi? I aquell senyor, que es diu Paco Galván, va dir "no lo había pensado nunca y pido perdón".

Podem parlar també del famós mite de la defensa de Madrid, que el llibre de Juan Cervera demostra que recau sobre gent de tot l'estat, amb molts voluntaris primer i després amb les Brigades Internacionals, mentre que la gent de Madrid fa la viu viu. I el mite que nosaltres podríem fer amb l'aportació catalana als fronts de Madrid i d'Extremadura, i amb aquella famosa campanya de Companys "Madrid, Cataluña os ama", no l'hem fet.

Un altre, els bombardeigs sobre Catalunya. Abans del llibre de Joan Villarroya, no existien. A la primera edició del llibre de Hugh Thomas no hi són. Tampoc no hi són als plans d'estudis. La gent de Salamanca no sap el que va fer Catalunya durant la guerra ni que hi va passar.

Hem tingut una actitud equivocada davant de la historiografia hostil cap a nosaltres. En el llibre Catalunya sota les bombes vam posar dues frases, la primera de Manuel Azaña: "dice un amigo mío que Barcelona tiene que ser bombardeada cada 50 años. El sistema parece cruel però ha sido eficaz." Segona frase, de Winston Churchill: "en aquests moments que passa el poble d'Anglaterra, apel·lo a que tothom segueixi l'exemple de Barcelona." No diu Gernika, diu Barcelona. Bé, doncs anant per les Espanyes dir ha provocat molta hostilitat.

Un altre fet és que a molts dels nostres literats, periodistes, representants polítics... els records familiars de la Guerra marquen molt les seves concepcions i la seva actuació. Es diu que els fets de la Guerra Civil són ferides tancades. Jo no ho crec. Si ara comencéssim a parlar aquí sobre la Guerra Civil, a veure si tots ho faríem com si parléssim del 1714. Quan dic que hi va haver uns 2.350 religiosos assassinats d'una manera afrontosa, que hi va haver una guerra religiosa, em trobo amb alumnes a qui no agrada aquesta certesa, mentre que d'altres es diuen: ara aquest està dient la veritat. Tampoc no agrades quan dius que tots els partits polítics van cometre assassinats, excepte Unió Democràtica de Catalunya. Dic això perquè d'UDC no n'he trobat (no hi poso les mans al foc, però no crec que en cometessin, perquè havien de córrer). La resta de partits, tots. I anem a la postguerra, perquè la Guerra Civil no es va acabar el 1939. Doncs bé, hi ha llocs de Catalunya on no se'n pot parlar. El mes de juny de l'any passat vaig proposar al COMEDA (Consorci de Memorials dels Espais de la Batalla de l'Ebre) que féssim una presentació a la premsa el 12 d'abril. Ja sabia que no podia dir el 14. Això ho comentava amb gent d'allà, gent jove, regidors. Em van dir que el 12 no, que era el dia de la República. Vaig dir que això era el 14, però em respongueren que el 12 foren les eleccions. Cal recordar que entre afusellats, assassinats, morts, bombardejats i exiliats la Terra Alta i la Ribera d'Ebre van perdre el 35% de la població.

Amb aquestes ferides no tancades hi ha una cosa que és important: hi ha guanyadors de la Guerra Civil a Catalunya. I no els agrada que els ho diguis: "el país la va perdre, però la teva família la va guanyar". Això va ser una Guerra Civil, i en Franco va tenir suports importants de catalans, malgrat que ara alguns ho neguin. I les ferides no estan tancades. Per què, si no, s'han d'amagar?

Els partits polítics, enfront tot això, tenen una actitud ambivalent que respon al que passa a la societat. Algú va dir que durant la Transició hi havia hagut uns "botxins de la memòria" L'expressió la trobo exagerada, jo potser en diria pacte per l'oblit o la desmemòria. En tot cas els historiadors hem fet la nostra feina, però la societat no. Molt bona part del que es vulgui saber de la Guerra Civil ha estat estudiat. Hi ha coses que encara caldria aprofundir, com per exemple el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. No hi ha cap tesi doctoral que estudiï aquest organisme, l'únic poder en la història de la humanitat que no volia el poder.

Altres fets: la divisió territorial de Catalunya es va fer l'octubre de 1936 en base a un estudi d'en Pau Vila que va publicar la Generalitat. El bo del cas és que, com tothom sap, quan la Generalitat actual va recuperar la capacitat d'organitzar el territori va tornar, jo crec que amb bon criteri, a aquelles comarques, afegint-n'hi dues o tres, perquè les coses canvien. El meu poble, per exemple, es diu La Miranda d'Urgell, i pertanyia al Segrià, fins que es va fer el Pla d'Urgell. Doncs amb l'actual govern de la Generalitat en algun moment va semblar que les comarques podrien perillar, i resulta que l'estructura del territori es va posicionar en contra.

Un altre fet: les memòries resumides que va publicar en Raimon Galí són una mostra de com era un país normal abans de la Guerra Civil. I aquella normalitat no l'hem recuperada. Per exemple, l'enquadrament de la burgesia catalana a través de la Lliga Regionalista és un fet que s'ha perdut. Molta gent de l'exili preguntava: "A Catalunya, qui dóna el seu vot al PP?" I quan els deies que molts venien de barris benestants de Barcelona, com Pedralbes, et deien: "Però aquesta gent són catalans!" Aquesta gent vota partits d'obediència espanyola. Encara no hem recuperat tots aquests sectors socials des de la Guerra Civil. Potser algun, però no a tots en general.

La influència de la Guerra Civil també es deixa sentir sobre el Memorial Democràtic. Aquí hi hem tingut un sidral considerable. El conflicte entre historiadors ha transcendit a la societat, i sembla que al final ens n'hem sortit. Hi havia una certa voluntat inicial, reflectida en la primera redacció, d'excloure la Guerra Civil. Parlava de la lluita contra el franquisme però no deia res sobre la Guerra Civil. Un altre punt: en aquest Memorial Democràtic ha de ser-hi Vidal i Barraquer? Per què no? En aquest Memorial Democràtic, el fabricant de Terrassa, que era un home demòcrata, com tant bé explica Joan Sales, que amb els seus fills agafa el cotxe, que és detingut amb tots ells pel Comitè de Montcada que els assassina perquè són burgesos que van amb cotxe, ha de ser-hi? O al revés. Hi han de ser, al Memorial, les persones que durant la Guerra Civil cometeren assassinats i que potser la postguerra la feren amb els maquis? Han lluitat per la democràcia aquestes persones? O bé aquelles es persones, alguna de les quals encara és viva, que et diuen: "Jo, per Stalin, hagués matat la meva mare", que no sabem què van fer durant la guerra, però que durant la postguerra van tenir unes actituds d'absoluta misèria? El Memorial Democràtic, doncs, no havia de parlar de la Guerra Civil, com si el franquisme hagués nascut de no se sap on.

Hi ha, doncs, temor a remoure el passat, sobretot el de la guerra. Perquè a nosaltres, i perdoneu la contundència, ens ha anat molt bé el franquisme per no remoure el que aquesta va ser entre germans. Tenim la gran coartada. Pensem que hi ha una comarca a Catalunya on va sortir un no a l'Estatut del 79. Va ser la Terra Alta. Com que el recompte es va fer per províncies (vergonya que encara continua), a Tarragona va sortir el sí. Han passat molts anys i aquesta situació ja no es repetiria. Però fou així, precisament a la comarca més catalanoparlant del nostre país.

I per acabar amb les conseqüències de la Guerra Civil: Franco va guanyar la guerra, i a partir d'això Franco va decidir que l'actual sistema constitucional espanyol seria una monarquia imposada per ell. Això és així, tot i molestar a columnistes de diaris, a molta gent que creu que la monarquia és un sistema que equilibra la política espanyola, d'acord amb l'exemple que sempre posaven: imagina't de President de la República en Felipe González i President del Govern l'Alfonso Guerra, i que valia més el Rei, que navega amb el Fortuna. Agradi o no, les coses són així: el resultat del militar colpista que guanya la guerra i posa en marxa el sistema constitucional.

Acabo amb aquesta anècdota: quan va sortir el tema dels símbols franquistes que quedaven a Catalunya em van trucar a casa de la cadena SER. Els vaig demanar un moment per canviar de telèfon, i mentrestant pensava que aquests em trucaven amb alguna mala fe, segur. Em van preguntar: "Hay monumentos franquistas en Cataluña?" "Hombre, y tanto!" vaig contestar. Vaig parlar de la Guerra Civil, de la famosa làpida de Bot que hem estat negociant de treure, no per destruir-la, sinó per dur-la al cementiri. I vaig afegir: "Pero hay dos símbolos extraordinarios de la Guerra Civil. De uno es difícil hablar, y es el propagandista más grande del franquismo, que fue Santiago Bernabeu. Y lo más importante, el sistema constitucional español, la monarquía, fue impuesto por Franco." Es va acabar la conversa ràpidament.