Carles Camp. La inutilitat de l'exèrcit espanyol a la Guerra del Francès

La historiografia oficial espanyola intenta destacar l’èxit de la contribució de l’exèrcit espanyol en la lluita contra Napoleó. Segons aquesta versió, l’exèrcit espanyol hauria jugat un paper destacat com a membre del conjunt d’exèrcits europeus que, liderats pels britànics, van lluitar contra els francesos entre els anys 1808 i 1814, durant l’ocupació francesa del regne de les Espanyes. Això, però, és força inexacte.

La batalla de Bailén va significa l’únic revés important per a l’exèrcit ocupant. Tota la resta de batalles van acabar a favor dels francesos i cada èxit, dels pocs que n’hi hagueren de l’exèrcit espanyol, va ser contrarestat ràpidament i amb escreix pels exèrcits napoleònics.

Tant és així, que la batalla en què els francesos van ser clarament i decisiva derrotats i va significar el principi de la fi del seu domini del regne de les Espanyes va ser la batalla de Los Arapiles, prop de Salamanca, el 22 de juliol de 1812. Se’ns explica que va ser una coalició entre els exèrcits britànic, portuguès i espanyol, sota el comandament d’Arthur Wellesley, duc de Wellington i artífex de la victòria. En la historiografia espanyola es coneguda com la batalla de los Arapiles; en canvi, en la historiografia britànica o anglosaxona, ha passat a la posteritat com a batalla de Salamanca (Battle of Salamanca). Evidentment, com no podia ser d’altra manera, la historiografia espanyola dóna a l’exèrcit espanyol un paper important en la batalla i la consegüent victòria.

Aquesta és la descripció que trobem de la batalla a la Wikipedia en espanyol, totalment coherent amb la historiografia oficial, on s’hi descriu qui formava part de la coalició vencedora: el ejército anglo-hispano-portugués. Fixem-nos en el número total de baixes: 5.067 homes i la posterior descripció del detall de les baixes de cada exèrcit, que apareix en lletra petita i desapareix del resum esquemàtic:

La batalla de los Arapiles (conocida por la historiografía inglesa como Batalla de Salamanca), uno de los enfrentamientos más importantes de la  Guerra de la Independencia española, se libró en los alrededores de las colinas del Arapil Chico y el Arapil Grande, en el municipio de Arapiles, al sur de la ciudad de Salamanca (Castilla y León, España), el 22 de julio de 1812. 

Tuvo como resultado una gran victoria del ejército anglo-hispano-portugués al mando del general Arthur Wellesley, primer duque de Wellington, sobre las tropas francesas al mando del mariscal Auguste Marmont. Los aliados sufrieron 5.220 bajas entre muertos, heridos y desaparecidos, de los cuales 3.176 fueron británicos, 2.038 portugueses y 6 españoles, mientras que el ejército francés perdió unos 12.500 hombres, incluyendo los prisioneros.

http://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_los_Arapiles

Aquesta és la versió anglesa, que coincideix:

No calen traduccions. La pàgina completa és

http://en.wikipedia.org/wiki/Battle_of_Salamanca

Resumint, d’un total de 5.173 baixes (hi ha una discrepància amb la versió espanyola que n’esmenta 5.067 ), NOMÉS 6 SON ESPANYOLES. 6 sobre 5.173, és a dir, un molt important 0’116 % del total de baixes de la coalició van correspondre al flamant, heroic, potent i victoriós exèrcit espanyol enfront d’un 60’5% de baixes britàniques i d’un 39’4% de baixes portugueses. Aquests percentatges ens donen una idea clara de quina va ser la participació, el mèrit i la importància en la victòria de cadascun dels tres exèrcits.

D’aquesta informació es dedueix que la participació espanyola, la participació de l’exèrcit espanyol en la coalició victoriosa en aquesta decisiva derrota napoleònica va ser merament simbòlica o nominativa. El pes de la batalla i el mèrit de la victòria va ser de britànics i portuguesos, i la contribució espanyola com es dedueix fàcilment, nul·la. Ras i curt: malgrat lluitar a casa seva contra l’invasor estranger, l’exèrcit espanyol no se’n va mai sortir. La derrota napoleònica va ser provocada pels britànics amb l’ajuda de l’exèrcit portuguès sense cap mena d’ajuda significativa de l’exèrcit espanyol.

Cal afegir que, malgrat aquesta derrota a Los Arapiles, l’exèrcit napoleònic mai no va ser expulsat de Catalunya. Les tropes franceses van abandonar Catalunya el 1814 en ordre i amb les seves banderes i estendards seguint el manament donat pel nou rei de França, Lluís XVIII.

Carles Camp