Víctor Alexandre. Núria Amat, premi a l’autofòbia

"Ha titllat de nazi la Generalitat per la seva política de normalització de la llengua catalana i, en agraïment, li han donat un premi"

Víctor Alexandre

El Singular Digital 08.02.2011

 Amb relació a l’edició d’enguany del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, em pregunto si hi ha algun govern democràtic a Europa, a banda del govern de Catalunya, que sigui patró d’un premi el guanyador del qual el titlla de nazi. Núria Amat ho ha fet. Ha titllat de nazi la Generalitat per la seva política de normalització de la llengua catalana i, en agraïment, li han donat un premi i 90.000 euros. Posats a fer, també li podien haver llepat les sabates en el moment de recollir-los. Quan no hi ha autoestima ni dignitat, tot és possible. I això fa que les nostres institucions, amb la provinciana creença de ser més universals, arribin a l’extrem d’honorar aquells que vomiten sobre els nostres drets nacionals i sobre la nostra llengua. No, no estem parlant de l’esclau que atorga un premi a l’amo. Tant de bo fos només això. Estem parlant de l’esclau que després d’haver infamat la resta d’esclaus, per no voler-se sotmetre a la voluntat de l’amo, rep els honors i la gratificació d’aquest mateix col•lectiu.

Diguem que la senyora Núria Amat, simpatitzant del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, deixebla ideològica de Vargas Llosa i viu retrat de l’autofòbia més llefiscosa, és la mateixa persona que l’any 2007, en un article al diari El País, escrivia que ens hauríem de sentir espanyols com a fills “d’un país que és un país de països” i acusava el govern de Catalunya de practicar la “puresa identitària”, d’“utilitzar la llengua catalana com a bandera”, de “perseguir” la llengua espanyola i de “manipular els llibres de text”. Un govern nazi, va arribar a dir des de TV3. Fins i tot, amb l’habitual manca de sentit del ridícul de l’espanyolisme més esperpèntic, va afirmar que “la llengua castellana sempre s’ha parlat a Catalunya”. Serà divertit veure la reacció dels països de Llatinoamèrica quan la ciutadana Amat –si Planeta li paga la gira– gosi dir-los que l’espanyol és la seva llengua de “sempre”.

També forma part del currículum de la ciutadana Amat el rebuig a l’exdirector de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, per haver impedit el desembarcament dels autors castellanoescribientes a la Fira del Llibre de Frankfurt, quan les lletres catalanes van ser-ne el convidat d’honor. On s’és vist les lletres catalanes soles, sense la tutela de les castellanes! Això fa que es defineixi com a escritora sin tierra, particularitat que sobta força, francament, ja que si hi ha una cosa de la qual un ultranacionalista espanyol en va sobrat és precisament de “tierra”. Tanmateix, fidel a la seva ideologia, la ciutadana Amat pretenia que els seus col•legues escribientes hi anessin dos cops, a Frankfurt. Un, l’any 1991, quan el convidat d’honor van ser les lletres castellanes, i l’altre, l’any 2007, quan ho van ser les lletres catalanes. Curiosament, l’exclusió d’aquestes últimes, l’any 1991, per part del govern espanyol, no va despertar cap indignació en la ciutadana Amat. I és que sempre ha estat molt enfeinada donant suport a manifestos catalanofòbics, atacant la immersió lingüística, dient que TV3 “imposa un català rural”, és a dir, poc espanyolitzat, o blasmant els catalans que “en lugar de decir la palabra España (menuda maldición) hacen toda clase de circunloquios para referirse al país, llamándolo Estado español, catalán o peninsular”. Són les joies de la seva declaració de principis. De principis ultranacionals espanyols. Arribats aquí, estaria bé que algun mitjà entrevistés el professional de l’editorial que corregirà el llibre de la ciutadana Amat, abans que es publiqui, tot advertint-lo de la feinada que és a punt de caure-li al damunt. I si vol començar a fer-se una idea del nivell de català que hi trobarà, n’hi haurà prou que escolti com parla aquesta prima donna de les lletres.