Armand Sanmamed. “No montaba tanto Isabel como Fernando”

Ja en vida, com molts anys després de la seva mort, la figura històrica i la personalitat política del rei Ferran II de Catalunya i Aragó van destacar per damunt de les de la seva esposa, Isabel de Castella. Dues raons fonamentals estarien en la base d’aquest fet:

En primer lloc, la importància de la seva aportació patrimonial a la unió dinàstica de 1479: l’imperi mediterrani català que conferia als seus estats peninsulars (Catalunya, València, Mallorca i Aragó) la condició de potència internacional de primer nivell, contrastava amb l’aportació d’Isabel, eminentment peninsular, tret de les Canàries[1] i, encara, sense els regnes de Granada i de Navarra.

En segon lloc, la seva habilitat política, tant en els afers interiors com en els exteriors, que arribaria a ser elogiada, entre molts d’altres, pel mateix Maquiavel en la seva obra El Príncep[2].

El consens al voltant de la rellevància històrica de Ferran es va mantenir pràcticament intacte fins al segle XIX[3], moment en què les circumstàncies de la política espanyola van capgirar la situació. L’estat, davant l’embranzida del moviment nacional català, no va tenir més remei que buscar nous arguments per justificar les seves polítiques centralistes i uniformitzadores.

En un moment històric en què, a més, s’havia fet palesa la ineficàcia castellana en el manteniment de l’imperi americà (en poc menys de vint anys l’imperi americà havia quedat reduït a Cuba i Puerto Rico) i en què l’estat de matriu castellana mostrava una incapacitat gairebé genètica per construir un país modern, mínimanet adaptat als nous reptes que exigia un món en transformació constant, a Castella no li quedava cap altre recurs per justificar la seva preeminència peninsular que la retòrica historicista.

Calia demostrar, doncs, que la submissió de Catalunya a Castella obeïa a raons històriques. Si Castella, primer, havia liderat la reunificació d’Espanya -aquella mítica Hispània que enfonsava les seves arrels en el principi dels temps- i, més tard, li havia donat una dimensió universal era perquè havia tingut un passat esplendorós, forjat amb l’empenta i la força d’una raça de guerrers i conqueridors sense parió. Catalunya, en canvi, sense una història d’episodis gloriosos ni grans capitans, havia d’acceptar resignada el seu paper a l’ombra de la seva poderosa veïna.

Com que aquest missatge començava a ser qüestionat des de Catalunya, calia reafirmar la vella retòrica, actualitzar-la amb nous arguments. És en aquest context que s’inscriu la revalorització de la figura de la reina Isabel respecte de la de Ferran. I, com de costum, en qüestions d’estat no s’han de plànyer esforços. Si s’ha de forçar la veritat en nom d’una causa superior es fa, sense cap escrúpol. És el cas del lema heràldic del rei Ferran “Tanto Monta”, l’origen del qual tenia a veure amb la llegenda del nus gordià, associat amb Alexandre el Gran.

La profecia establia que qui sabés desfer-lo conqueriria l’Orient. Evidentment, el nus no devia ser gaire fàcil de desfer. Molts ho havien intentat, però ningú ho havia aconseguit. Alexandre, en el seu camí de conquesta cap a Orient, va haver de resoldre el problema. Com a home d’acció que era, sense rumiar-s’hi gaire, el va tallar amb la seva espasa. Per si de cas algú podia considerar que una solució tan dràstica traïa l’esperit de l’enigma, una oportuna tempesta de llamps va ser interpretada per Alexandre com una manifestació d’assentiment de Zeus. Diuen que Alexandre va exclamar satisfet: “tant se val tallar-lo que deslligar-lo”. I d’aquí derivaria el famós “Tanto monta”, lligada a la idea d’una forma d’actuar decidida i resolutiva.

Doncs bé, aquest lema va ser hàbilment reconduït al “Tanto monta monta tanto Isabel como Fernado” amb un sentit equivalent a “Tanto manda Isabel como Fernando” que, per una banda, traïa la intencionalitat del lema original, atribuït a Nebrija i que feia referència a la tradició mediterrània i oriental de la corona catalana[4] I, per l’altra, constituïa una inexactitud política i jurídica absolutes, per tal com tant Isabel com Ferran no pintaven gran cosa, més enllà de les fronteres dels seus respectius estats territorials.

L’èxit dels mites, però, depèn del seu grau de popularització i, aquest, com el de les joies empenyorades per la reina Isabel per pagar el viatge de Colom a Amèrica, van fer fortuna. Gràcies, tal vegada, a la seva rima fàcil, “Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando” va resultar tot un èxit comunicatiu, que va assolir perfectament el seu objectiu: crear la ficció d’una igualtat política entre Isabel i Ferran i, en paral·lel, la idea que la fusió dels seus dos estats n’era una conseqüència natural, providencial. Poc importava que, en realitat, un cop morta Isabel, Castella i Catalunya tinguessin reis diferents. La realitat no espatlla mai un bona idea, per fictícia que sigui. I el mite de la unitat de la pàtria ja tenia el seu lema: senzill, fàcil de recordar i de transmetre de generació en generació.

És clar que tampoc no hi van ajudar gaire els catalans de la Renaixença, que van col·laborar involuntàriament (un cop més!) a l’èxit de la campanya publicitària espanyolista. La seva visió negativa del rei Ferran, que tallava amb la visió tradicional catalana, se solidificaria en la ment dels catalans durant generacions. I historiadors de la talla de Soldevila i Rovira i Virgili la perpetuarien en els seus treballs historiogràfics, malgrat que, convenientment instrumentalitzada, contribuís a escampar una falsedat i a supeditar la història de Catalunya a la de Castella en l’imaginari dels catalans.

Armand Sanmamed

8/03/2011