Francesc Roca. La descoberta de Cerdà: 1859- 1995-2006

El model de ciutat ideat, vers 1854-59, per Ildefons Cerdà, enginyer de camins, economista-demògraf i polític, per a construir una Nova Ciutat, o Eixampla, just al costat d’una ciutat-port bimil·lenària, emmurallada i militaritzada (Barcelona, la Bàrkino romana), ha tardat 150 anys en ésser reconegut pels urbanistes, els acadèmics i les responsables polítics del món occidental . Aquest reconeixement, però, ha situat l’aportació de Cerdà entre els grans models urbanístics de tots els temps.

El model Cerdà combina, admirablement, un esquema viari  i de xarxes ortogonal, policèntric de propietat pública. A les intervies, 1.200 “mansanes” (de 133m. x 133m.) de baixa densitat (259 hab./Ha.) de propietat privada, en general, comunicades i servides de forma igualitària. Amb una gran diversitat d’usos possibles, però amb control de volums i d’activitats .

Al fons, hi ha dues idees : una, ‘urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat’(d’on el neologisme ‘mansana’, és a dir: un gran mas, o mansus). I, la segona: donar llibertat i privacitat a l’individu dins la llar, i a la llar dins la societat. I totes dues, a partir de les possibilitats obertes pels grans canvis tecnològics: els nous sistemes de transport (amb màquines de vapor) i de comunicació (el telègraf) de la primera revolució industrial i energètica.

Primeres aplicacions

El model Cerdà es va començar a aplicar a partir de 1859 en la construcció d’una ciutat nova, immensa, la Nova Barcelona. Tant nova que Pere Corominas escriu, el 1931, que no podrà celebrar el seu centenari el 1933, com Chicago, sinò que encara li faltarien, per a celebrar-lo, uns 50 anys. L’aplicació del model fou, però, parcial: la ciutat construïda era més densa i menys equipada que la prevista en el Pla. I, el seu centre era l’actual Plaça de Catalunya, i no, tal com deia el Pla, l’encreuament de Diagonal, Meridiana, i Granvia, és a dir, l’actual Plaça de les Glòries catalanes.

En els decennis següents, a moltes altres ciutats dels Països Catalans es van dissenyar i es van aprovar van plans d’eixampla, seguint el model de Cerdà (i la llei urbanística de 1864, que aquest model havia propiciat). Per ordre d’aprovació del seu Pla d’Eixampla aquestes ciutats son: Sabadell (1865), Elx (1866), Vilanova i la Geltrú (1876), Mataró (1878), Terrassa (1878), Reus (1889), Tarragona (1880), Alcoi (1881), Valls (1881), Granollers (1884), Ciutat de Mallorca (1885, 1901), València (1887), Alacant (1887), Tortosa (1890), Manresa (1900). En termes generals, la confecció i aprovació d’un pla d’eixampla son paral·lels a les noves necessitats creades pel ritme dels processos d’industrialització interna de cada ciutat.

D’altra banda, el model Cerdà va influir en alguns aspectes dels plans d’eixampla de Madrid (1860), Bilbao (1863) i Sant Sebastià/ Donostia (1864). També, en la construcció física, coetània de l’eixampla, de la ciutat de La Havana, un cop enderrocades les muralles de terra. Al mateix temps, el model és a les idees urbanístiques centrals d’algunes de les noves ciutats, lligades als nous ferrocarrils, de l’Argentina i de tot el Con Sud. En moltes casos, aquestes ciutats duen encara, al segle XXI, el nom del seu promotor, que, sovint, és un tècnic i/o empresari català.

Primera presentació internacional.

El 1933-34, al IV CIAM, la Conferència Internacional de l’Arquitectura Moderna, es presentaren estudis urbans sintètics de 33 ciutats. De la reflexió conjunta sobre aquesta realitat, en sortí un document que ha esdevingut una fita: la Carta d’Atenes. Una de les bases programàtiques de l’urbanisme del segle XX.

El grup català del CIAM, és a dir: el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), liderat per Josep-Lluís Sert i Josep Torres-Clavé, va presentar el cas de Barcelona, i va insinuar que el projecte urbanístic de Cerdà era molt important. El Pla Cerdà començava a éser conegut.

L’Exposició “Cerdà : Urbs i Territori”

El 1994, l’Institut d’Estudis Territorials de la Generalitat de Catalunya, va presentar, a Barcelona, una exposició titulada: ‘Cerdà : Urbs i Territori’. Una complexa exposició multimèdia, que barreja espectacularitat i tecnicismes, i que viatja en un gran camió tràiler. Aquesta exposició s’ha presentat, des de 1994 fins 2006, amb patrocinis diversos (UNESCO inclosa) a  80 ciutats de 22 estats, a 3 continents: Europa, Amèrica i Àfrica. De Helsinki a Saô Paulo, de Casablanca a Montreal. D’aquestes, 80 ciutats, 10 estan situades de l’àrea de l’antiga Corona de Catalunya-Aragó.

Majoritàriament, l’exposició Cerdà s’ha presentat a ciutats de l’Europa industrialitzada i urbanitzada i de les Europes d’Ultramar: Estats Units-Canadà i Con Sud d’Amèrica. Aquest mapa es pot llegir pensant que el model Cerdà segueix essent molt avançat, molt democràtic. Alhora, els texts teòrics de Cerdà s’han traduït, i s’han publicat, en edicions, formats i llocs molt diversos, a algunes de les llengües de comunicació de la cultura urbanística contemporània : l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià.

El model Cerdà, un bon exemple del que va generar la llarga (i plena de ziga-zagues) revolució liberal catalana del segle XIX, es difon pel món de les economies avançades 150 anys després.

Frnacesc Roca