Francesc Roca. Pactes abans dels pactes

L'estudi seminal de Peter J. Katzenstein Small states in world markets es centrava en 7 petits estats europeus amb economies molt obertes (Noruega, Suècia, Dinamarca, Bèlgica, els Països Baixos, Suïssa i Àustria) que, d'ençà els anys 1930, han obtingut més bons resultats econòmics que els grans (Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia).

Les raons, segons Katzenstein, són: 1. Especialització productiva orientada a l'exportació, basada en una industrialització descentralitzada, 2. Inserció en els mercats internacionals (i refús del proteccionisme), compensada, en moments de crisi, per intervencions de rescat, o de reconversió, dirigides des de l'administració, 3. Pactes de llarga durada entre sindicats i patronals, 4. Política basada en un sistema de representació proporcional -i, no en majories forçades- que afavoreix els governs de coalició (que eviten girs abruptes).

L'economia de Catalunya -una petita economia d'un no-estat europeu que també ha obtingut, en els segles XIX i XX, uns bons resultats- no té, aparentment, cap semblança amb la d'aquests petits estats europeus. Però, mirem-ho.

Punt 1. La industrialització/especialització ha estat força descentralitzada: des de la Farga Casanova de Ripoll fins a l'Electroquímica de Flix, des de les fàbriques de taps fins a les colònies tèxtils, mineres o agrícoles, des de les papereres fins a les farineres, des de la cinteria fins als cellers, o les caves.

Punt 2. L'orientació a l'exportació ha estat una constant històrica de l'economia catalana. Combinada, és clar, amb l'interès pel mercat comú hispànic creat a mitjan XIX, com Suècia el té pel gran mercat alemany, o Suïssa pel francès.

I, els pactes (punt 3)? La difícil història del moviment obrer català, i els llargs períodes de dictadura, fan difícil parlar de pactes socials. Però, els Pactes de La Moncloa (1977) van tenir, en la seva formulació, un cert accent català. Només cal pensar en el protagonisme del professor Joan Sardà Dexeus.

En la seva aplicació, els pactes van tenir uns efectes positius per a l'economia catalana. El fort creixement econòmic català entre 1977 i 2008 no hauria estat possible sense el marc de concertació definit en aquells pactes, i, sense la vocació anticrisi dels grans sindicats catalans.

I, abans de 1977? Des de 1931, hi ha un pacte no signat, ni explícit, entre ERC (que és, alhora, un partit laborista i un partit burgès) i els sindicats majoritaris: CNT, UGT, i Unió de Rabassaires.

El 1939, la implantació d'una dictadura politico-militar és la negació de qualsevol pacte. Però, des de 1948, la dictadura de 1939 organitza eleccions parcials a jurats d'empresa, dins de la carcassa del sindicat únic i obligatori (amb direccions i directrius imposades). El 1958, la llei de convenis col·lectius va donar pas a pactes sectorials, tot i que el marc no era gens democràtic.

Als anys 1960, es formaren unes comissions sense estatus legal, que representaven els diversos col·lectius de treballadors. Molts van participar, des de 1966, a les eleccions internes del sindicat únic. Sense la feina d'aquestes comissions no legals però ben actives, els feliços seixanta no haurien estat gens feliços. Car, el marc politicoeconòmic de la dictadura hauria congelat salaris, horaris, crèdits, preus, exportacions, i hauria bloquejat les innovacions.

Pel que fa al sistema de representació (punt 4), els Pactes de La Moncloa no els signen sindicats i patronals, sinó els partits polítics que han arribat al parlament, seguint el sistema de la representació proporcional. En aquell moment, els partits representaven sectors socials.

A Catalunya, el govern que forma, paral·lelament, Tarradellas és un govern de coalició que respon al sistema de representació proporcional. A Espanya, en canvi, aquest sistema no pot evitar la formació de governs monocolors, formats per un sol partit. Si seguim Katzenstein, aquest governs no seran tan eficaços perquè no tenen una cultura de pacte, i els canvis són econòmicament traumàtics.