Sergi Picazo. Barcelona, 1951: any zero de la lluita contra el franquisme

Aquests dies fa 6 anys de la vaga de tramvies.

Era una queixa pel preu del bitllet però va esdevenir la primera gran protesta contra el règim

Sergi Picazo

Era dilluns 12 de març, però del 1951. Les cròniques diuen que a la ciutat feia fred i que el cel estava encapotat, amenaçava pluja. Aquells dies, oficialment, no passava res: a la plaça d'Oriente de Madrid milers de persones sentien per ràdio un discurs del papa; però a Barcelona alguna cosa es començava a moure a cops de colze, en converses a mitja veu i mirades furtives als cafès. La pobra, bruta, trista i dissortada Barcelona sorgida de la repressió i la postguerra va trencar el seu gris silenci aquell dia després de dotze dies de no pujar als tramvies en protesta per l'elevat preu del bitllet. Una manifestació, el tancament d'algunes fàbriques, tramvies cremats, enfrontaments amb la policia, centenars de detinguts, alguns morts... Aquell gest valent va acabar convertint-se en la primera protesta massiva contra el franquisme i la carestia de la vida.

Aquests dies fa 60 anys de la mítica vaga dels tramvies. Barcelona torna avui a tenir tramvies, cap al Baix Llobregat i cap al Besòs, però ningú no commemorarà aquell esclat social. Amb el boicot dels ciutadans de Barcelona a la Companyia de Tramvies de Barcelona el març del 1951 –transport públic fonamental a la Barcelona dels anys cinquanta–, es demanava en primer lloc una reducció del preu pel greuge comparatiu que s'establia amb el de Madrid, però la protesta expressava de fons el malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida patides des del final de la Guerra Civil.

Dues setmanes de protesta col·lectiva i silenciosa van culminar amb un dia de revolta al centre de la ciutat. Com reflectia el diari La Vanguardia Española, “els sediciosos” barcelonins van obrir el matí amb piquets a les fàbriques i tallers, van continuar amb una manifestació a Via Laietana –irrompent a plaça Sant Jaume i fugint pels carrers del Gòtic–, van apedregar l'hotel Ritz, i van cremar i entravessar tramvies a la ronda Sant Antoni, Rosselló i Muntaner... Els activistes, trencant la por i desafiant la dictadura, van baixar per Via Laietana, segons la crònica de La Vanguardia, “entre crits subversius, amenaces i cantant La Internacional”. El diari acaba dient que “la policia es va veure obligada a actuar i es van produir un mort i una vintena de ferits”; la xifra real, però, va ser superior. El franquisme va prendre nota de la protesta i va fer dimitir el governador civil de Catalunya, Eduardo Baeza, i l'alcalde barceloní, Josep Maria Albert. La puja de preus va quedar anul·lada.

L'inici de la vaga va ser probablement espontani, tot i que més tard hi donaren cos desenes d'estudiants i militants de la CNT, el Front Nacional de Catalunya i el PSUC; fins i tot entre els detinguts hi havia el dirigent comunista Gregori López Raimundo. Provocada per l'augment del preu del bitllet i en una situació molt difícil econòmicament per a la majoria de famílies barcelonines, va tenir un amplíssim seguiment.

Tal com relata Félix Fanés, autor d'un llibre sobre els fets, tot va començar amb uns fulls volants anònims, que no s'ha sabut mai a qui atribuir, i de seguida va començar el boicot. Un dels moments àlgids, segons la mística que envolta els fets, va arribar després d'un partit del Barça a les Corts. Plovia, i molt, però els culés van decidir tornar a casa a peu.

La vaga de tramvies i la vaga general posterior –de tres dies– va acabar durament reprimida. Entre els detinguts amb condemnes més llargues, fins i tot de mort, la majoria eren de la CNT. Va ser una de les seves últimes batalles. Però la por, la presó i els cops de porra no van frenar gens aquell pioner moviment antifranquista.