Antoni Dalmau. Notícies del Llenguadoc

La crisi també ha arribat al catarisme, però l'interès pel seu origen persisteix

Antoni Dalmau

Sembla que entre nosaltres no n'ha parlat ningú, però a no gaires quilòmetres al nord dels Pirineus, al Llenguadoc, els cercles occitans interessats en la història del catarisme s'han agitat d'allò més en les darreres setmanes: vet aquí que el Centre d'Études Cathares René Nelli, situat a l'anomenada Maison des Mémoires de Carcassona, acaba de tancar les portes. L'acumulació d'un dèficit creixent ha precipitat la caiguda de la institució i l'acomiadament de les cinc persones que hi treballaven, així com una liquidació judicial que ha encès totes les alarmes pensant en quina serà la destinació que es donarà a un fons documental integrat per uns 3.500 títols i que probablement constitueix la millor biblioteca existent al voltant del catarisme, de les heretgies medievals i de les dissidències històriques. El Conseil Général de l'Aude, que era el principal finançador del Centre i que havia congelat la seva subvenció de 2010 en una aportació de 160.000 euros, ha impulsat la decisió del tancament i de la dissolució de l'associació com a única mesura possible en la situació actual. Aquest posicionament, propiciat sens dubte també per la crisi econòmica, s'ha vist enrarit a la premsa tolosana per unes polèmiques declaracions del conseller general encarregat de Cultura, el socialista Alain Tarlier, en el sentit que el CEC havia esdevingut, en els darrers anys, una “coquille vide”...

Sens dubte, aquestes últimes paraules al·ludien al profund cisma i transformació que havia experimentat un centre modest però prestigiós fundat l'any 1982 i que, al llarg de la seva trajectòria, havia posat l'accent en el seu vessat històric i científic, sota la direcció d'Anne Brenon, un referent absolut en matèria de catarisme. Brenon ja va haver de dimitir fa uns quants anys arran d'una crisi interna que volia conduir la institució a accentuar el seu vessant de vulgarització comercial sota el segell de la marca Pays Cathare, tal com efectivament s'ha fet en els darrers temps. El cisma, però, va accentuar-se el 2004 quan la seva substituta, Pilar Jiménez, una altra historiadora de prestigi, va ser acomiadada sense contemplacions, la qual cosa va motivar la retirada de vint-i-cinc membres del comitè científic. El centre va quedar llavors profundament tocat per aquesta crisi, mentre la revista Heresis veia interrompuda la seva aparició el 2007 i les propostes alternatives dels nous dirigents, encapçalats per Nicolas Gouzy, no aconseguien estabilitzar ni l'economia ni la mateixa entitat. Tot plegat ha conduït a una mort relativament anunciada que els qui hem passat moltes hores a la biblioteca d'aquella casa no podem deixar de lamentar profundament, alhora que ens inquietem, també, per la destinació del fons patrimonial, que pot veure's venut o disgregat o esdevenir tal volta més inaccessible.

Qui s'haurà estalviat el disgust d'aquesta mala notícia és un home que va aportar a la història del catarisme uns enormes coneixements i tota una vida de recerques rigoroses. Un home ja vellet i molt savi que va morir l'agost de l'any passat a Tolosa amb la mateixa discreció amb què sempre havia viscut i que també es mereix un record d'afecte i homenatge des d'aquesta banda meridional dels Pirineus. Es tracta de Jean Duvernoy, l'autor de la suma La religion des cathares i L'histoire des cathares (1976-1978), que va significar una renovació transcendental en la recerca al voltant del catarisme. Duvernoy va ser el primer i el més autoritzat defensor d'un punt de vista que va arraconar les velles teories que veien en el catarisme un cos estrany a la cristiandat occidental. Segons va posar de manifest en tota la seva obra, en realitat aquesta dissidència religiosa va consistir essencialment en “una forma de cristianisme” i “res més que un cristianisme”, arrelat al Llenguadoc i a la seva època i recolzat exclusivament en la Bíblia, fins a l'extrem que el dualisme que el caracteritzava va ser tan sols un fenomen secundari, resultat d'una evolució racional espontània. És la tesi que ha estat seguida després per estudiosos rellevants com Anne Brenon o Michel Roquebert i que s'ha convertit en àmpliament dominant en la historiografia dels darrers trenta anys. Duvernoy, un jurista de formació que sempre va dur a terme la seva tasca historiogràfica fora del món acadèmic (“j'ai été amateur d'histoire avant d'être historien amateur”, solia dir amb ironia), va ser, també, el gran transcriptor i traductor de diversos registres de la Inquisició i altres documents medievals.

Dues males notícies, doncs, d'un ordre totalment diferent sens dubte, però que tenen en comú l'actualitat i l'àmbit de recerca. Dues pèrdues que vénen a coincidir en un moment en què l'interès general pel catarisme sembla haver baixat alguns graons, a desgrat d'una força d'atracció innegable i resistent. Una disminució lògica, d'altra banda, si considerem el cansament d'una part del públic que va propiciar el boom de fa uns quants anys i si pensem en la dificultat de renovar l'interès historiogràfic d'una matèria que, a manca de noves descobertes documentals, es troba relativament esgotada ja fa un cert temps. Més enllà d'això, tanmateix, continua en àmbits molt diversos el degoteig incessant de nova gent que es pregunta, de manera renovada, qui van ser aquells bons homes medievals i per què van ser objecte d'una persecució tan ferotge, ells que l'única cosa que anhelaven era recuperar el missatge originari, el més autèntic, de l'evangeli de Jesús de Natzaret.