Jordi Llovet. Ermessenda

Jordi Llovet

El País 10.03.2011

Sembla que els amics de TV-3 no trigaran a oferir-nos un altre dels pastiches historiconarratius dels que prodiguen de tant en tant, aquesta vegada dedicat a la comtessa Ermessenda, que va ser-ho de Barcelona, Girona i Osona, nascuda cap al 972 (després de Crist, s'entén) i sebollida a Girona cap al 1058.

De la mateixa manera que els nord-americans van ser experts en oferir sèries de peplum en què no calia ser gaire intel.ligent per veure-hi una transposició anacrònica dels magnífics valors dels grans Estats Units —pàtria, amor i fe judeoluterana—, així la nostra televisió pública, en dues entregues, ens delectarà (tots ho esperem) amb la restauració de la vida d'aquesta dama dels segles X-XI, que va estar casada amb Ramon Borrell I i que va regnar més que el seu hereu legítim, Berenguer Ramon I —potser perquè aquest no tenia prou caràcter—, i més que el seu nét Ramon Berenguer I -enemic declarat de la potestas de l'àvia.

Tot i que no se n'ha vist gairebé res, aquesta sèrie s'inserirà, possiblement, en una falòrnia que no és cap novetat: la història de Catalunya arriba fins a tan i tan lluny, i la nostra pàtria és tan antiga, que una comtessa gòtica del casal de Barcelona acabarà fent-nos creure que som un poble trimil.lenari. De fet, per poca història que s'hagi estudiat, la Corona d'Aragó —que alguns historiadors anomenen Corona catalanoaragonesa— només va esdevenir realitat el dia que el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV es va casar amb Peronella d'Aragó l'any 1137, i, més especialment, a partir del regnat d'Alfons el Cast, que és el primer rei de la Corona. Però això és igual: a la televisió, de vegades el fundador de Catalunya és Guifre el Pelut, de vegades és el molt ulterior Jaume I, i de vegades és el comte Arnau: la qüestió és tenir orígens molt remots, pairals si cal, indiscutibles per a la plebs en la mesura justament que es perden en la memòria de la gent, amnèsica en termes generals. Tirant avall en el temps, no ens hauria d'estranyar que un dia veiem la fundació de Catalunya al poblat ibèric d'Ullastret, al mercat hel.lènic d'Empúries o a la molt romana Tarragona: tot arribarà; la qüestió és tirar tan enrere com sigui possible, perquè el pretèrit sempre ha estat un bon amic del mite. És allò que Hobsbawm va anomenar "la invenció de la tradició".

Veurem en aquesta sèrie el mal humor, felló, de la comtessa? Hi sortirà el seu posat sempre reganyós, la seva mala llet, la usurpació del poder del seu fill, la seva fúria contra l'Al-Andalus, el seu despotisme dissimulat amb misses —amb l'ajut de l'abat Oliba— enfront de la classe feudal emergent, base de la futura, progressista i gloriosa Catalunya?

Tot plegat aixeca una mica de sospites. No és cap personatge digne de gran lloança —perquè l'emancipació dels Capets per part dels comtats precatalans havia estat mèrit de Borrell II, personatge molt més interessant des del punt de vista polític i cultural; altrament encara seríem súbdits de Carlemany—, ni va ser persona especialment decisiva en la futura història de Catalunya. Ara bé: era una dona, i això acaba d'oferir interès "espectacular" a la seva figura. Ja hem vist prou Arnaus i Guifres i Jaumes a la televisió, tots molt homenívols, i hi faltava una heroïna —com Hipàtia d'Alexandria— que ens acabés de conciliar, ja no solament amb els mascles de la nostra història, sinó també, per ser políticament correctes, amb el gènere femení. En suma: aviat veurem a TV-3 una sèrie dedicada a Gala Placídia —que ja té una plaça a Barcelona, com Ermessenda hi té, a l'Eixample, un parc per a infants—, i potser, tirant enrere en les nostres arrels, veurem una sèrie sobre Escipió l'Africà —pare de la civilització de la Hispania Citerior— o, directament, sobre Ròmul i Rem, perquè, comptat i debatut, tot ens ve de Roma. No passa res: si Virgili va anar a parar a l'Enees troià per fundar míticament la història romana, nosaltres també podem anar a parar a Ermessenda de Carcassona, i tan enrere com calgui. I embolica, que fa fort.