Miquel Sellarès. Defensa, seguretat i sobirania

La sobirania comporta tenir una política de defensa i seguretat

Miquel Sellarès

El Punt-AVUI 24.03.2011

A Catalunya i al conjunt dels Països Catalans no tenim malauradament polítiques d'estat, i menys encara en matèria internacional, de defensa i seguretat. I pitjor: ni ens ho plantegem, com a màxim parlem de mossos i policies locals… Això sí, tenim més iniciatives, centres i fundacions per la pau per quilòmetre quadrat que cap altra nació o estat del món. Signe inequívoc de la nostra impotència política, tot i els evidents aspectes positius que aquestes iniciatives representen. Tot i que fa més de trenta anys que gaudim d'un govern i un parlament propi, no disposem d'eines, equips d'anàlisi i evolució dels riscos als quals es pot haver d'enfrontar la nostra nació ni ens hem plantejat dotar-nos-en. Tot plegat provoca que siguem ja molts els que pensem que no és seriós parlar de sobirania o d'independència. I menys encara quan diem que volem un estat propi. Hi ha algú que realment s'ho prengui seriosament?

Per sensibilitzar la nostra classe política, el món universitari, la societat civil i la ciutadania en general vàrem crear el CEEC (Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya), que és l'única entitat nacionalment catalana que estudia i planifica les respostes a tots els riscos a què s'enfronta la nostra nació en el camp de la seguretat, la defensa i la protecció civil, i que voldria donar suport a una estratègia internacional per fer visible la nostra nació al món. Aquesta tasca es fa sense cap suport institucional, funcionant sense cap afany crematístic i només gràcies a la vocació i l'empenta de desenes d'analistes, periodistes, universitaris, policies, bombers... Últimament, hem publicat el document CEEC 3, amb data del 25 de novembre de 2010, amb el títol Document de base del model policial català, i el document 4, amb data del 21 de març de 2011, Document sobre bombers a Catalunya: un debat franc per a un futur obert. Són aquests dos treballs la prova de l'actitud positiva i constructiva del CEEC de cara a bastir en matèria de seguretat i defensa el nostre país.

El nostre acomplexament envers l'estat i el nacionalisme espanyol ens ha portat, sovint, a fets de gran anormalitat. Un dels exemples és que a cap de les dotze universitats catalanes no hi ha un departament o càtedra de defensa i seguretat. L'única excepció la trobem a l'Escola de Prevenció i Seguretat Integral de la Universitat Autònoma de Barcelona, impulsada pel catedràtic Manuel Ballbé, pioner en les qüestions de seguretat i defensa del nostre país, i que funciona, en certa manera, al marge del món universitari. Producte d'aquesta manca de formació el CEEC detecta, dia a dia, tota mena d'anàlisis d'estratègia i militars plens d'equivocacions i inexactituds als nostres mitjans de comunicació. Que no són cap altra cosa que el resultat de la manca de professionals experts en aquestes temàtiques. I els que hi ha tenen una mentalitat i una formació totalment alienes a la nostra realitat nacional i amb una acomplexada visió espanyola o internacionalista...

Catalunya, doncs, és una nació en la qual cada dia més ciutadans es manifesten a favor de la seva sobirania i la seva independència. Però, no obstant, la majoria no són conscients que no tenim eines d'estat. I, en canvi, el que sí que tenim és un estat a la contra que utilitza totes les seves eines i recursos per impedir un projecte nacional català. És imprescindible, doncs, crear infraestructures al servei de les nostres institucions, que estudiïn des d'una perspectiva i realitat catalana, i dins del marc europeu, quins són els riscos i les estratègies que amenacen o afavoreixen la nostra nació. No es pot seguir amb la política de la innocència, del lliri a la mà, o de fer el joc als interessos dels poderosos que tenen el seu gran negoci en l'statu quo de Catalunya dins d'Espanya..

Catalunya va dir no a l'OTAN, va defensar la revolució cubana i la nicaragüenca. Va dir no a la guerra de l'Iraq i això denota una consciència col·lectiva i capacitat de lluita positiva. Cal, però, redimensionar i redirigir cap a la defensa del país tota aquesta força i empenta. No podem callar davant de fets com: l'opressió del règim del Marroc que esclafa el Front Polisario al Sàhara Occidental, les tortures, matances i assassinats comesos per Rússia a Txetxènia o, més a prop encara, el gran silenci de la nostra societat quan s'atempta contra les llibertats, es maltracta i es tortura a Euskadi. Ara ens hem sorprès perquè no sabíem què volia dir preveure riscos, tenir informació, quan ha començat aquest tsunami de llibertat als països àrabs. Catalunya té prevista alguna estratègia política en relació amb el que està passant, tenint en compte que de tot l'Estat espanyol som la nació que té més immigració de procedència musulmana? Què farem quan tinguem un problema energètic seriós si, per exemple, Algèria entra en la mateixa dinàmica que la resta de països àrabs?

Els estats Units, França i el Regne Unit, amb alguns ajuts puntuals i, això sí, amb el suport del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, han intervingut a Líbia contra el coronel Gaddafi. Però no hem estat capaços que això es faci sota l'auspici de l'OTAN o de la Unió Europea. I ningú no sap ben bé què pot passar quan, realment, no hi ha cap voluntat d'intervenció militar terrestre.

Cal dir que, fins ara, els nostres representants polítics han tingut una trista i grisa participació en les comissions de defensa i seguretat del Congrés de Diputats i el Senat i mai han dut a terme una política catalana en aquesta matèria. El que sí que hi ha hagut han estat catalans que no han actuat com a tals i que fins i tot han intentat fer-se perdonar la seva catalanitat, tot endurint la seva espanyolitat, pel que poguessin dir. És el cas de Narcís Serra o de Carme Chacón. Els catalans, per no trobar-nos amb fets consumats i evitar que només ens quedi fer un clam acomplexat per “la pau”, cal que canviem de xip, i ens adonem, com ja hem fet amb la constitució de la policia pròpia, que no hi ha poder polític si no va acompanyat de poder coercitiu. Fins i tot l'exemple de Costa Rica, que utilitzaven tots els utòpics pacifistes, pel fet de ser un estat sense exèrcit, ja no és vàlid, ja que aquest estat es planteja tenir-ne un de les dimensions que pugui i, sobretot, tenir una política de defensa i seguretat. Els pobles que no en tenen sempre seran derrotats. A l'hora de decidir la intervenció militar a Líbia no ha quedat clar ni qui mana ni qui la lidera. I Europa, que sols ha estat capaç de posar-se d'acord per fer una moneda comuna, ha demostrat de nou que continua només sent una unió d'estats. I si no tens un estat no ets res, ets invisible.