Jaume Clotet. Quina memòria històrica?

Cal recuperar la història tal com és; si no, ens estarem enganyant a nosaltres mateixos

Jaume Clotet

Dissabte passat es va inaugurar a Talamanca un monument als catalans que van combatre per les llibertats de Catalunya durant la Guerra de Successió. L'agost del 1714 aquest petit poble del Bages va ser l'escenari de la darrera gran victòria del bàndol austriacista contra les hosts de Felip V. La gesta va ser memorable i heroica, però malauradament no va canviar el curs de la guerra: Barcelona va caure un mes després i el país perdria definitivament les seves Constitucions amb el Decret de Nova Planta.

La iniciativa de l'Ajuntament de Talamanca és un acte de justícia històrica. Aquells homes van lluitar i van morir per nosaltres, i per això no els podem oblidar. Però hi ha altres lectures. D'una banda, la instal·lació de monuments als nostres herois nacionals té un vessant pedagògic imprescindible si, tal com proclamen les administracions des de fa trenta anys, cal fer país i construir una societat més cívica. De retruc, és un pol d'atracció turística indiscutible. Precisament, el Museu d'Història de Catalunya ha lligat hàbilment el turisme amb la història a través de la Ruta Catalunya 1714, de recentíssima publicació. Val a dir que no hem descobert la sopa d'all: només cal voltar per Europa i Amèrica per comprovar com el turisme històric és una font inesgotable de creació de riquesa. A Catalunya, per contra, hi ha un buit immens entre l'edat mitjana i el Modernisme. Hi ha centenars de monuments i edificis romànics, gòtics i modernistes, però sabem dir el nom d'algun edifici barroc? Què sabem de la Guerra del Francès o de la Guerra de Successió? I de les Guerres Carlines?

Per això fóra bo que altres institucions seguissin l'exemple de Talamanca i dels historiadors que fa anys que reclamen una acció decidida en aquesta línia. Molts consistoris s'han dedicat a crear ciutats buides, artificials, sense història, que no molestin ningú i on tothom es trobi còmode. El cas de Barcelona és paradigmàtic. Fa només unes setmanes, l'Ajuntament de la capital va dedicar una placa a la memòria de Mònica Marambio, que fou la primera presidenta de l'Associació de Veïns i Amics del Putxet. Em sembla perfecte. Però aquest homenatge xoca amb les pegues que el consistori ha posat a l'alçament de les quatre columnes de Puig i Cadafalch o amb les reticències a homenatjar els fets històrics que tenen un rerefons patriòtic català. O amb el fet que els serveis municipals retiren cada any la petita placa que un grup de patriotes posa al lloc on van ser assassinats els germans Miquel i Josep Badia, al carrer Muntaner amb Diputació. El proper dia 28 d'abril farà 75 anys exactes del doble homicidi. Tant costa posar-hi una placa?

Precisament, la Guerra Civil és l'únic conflicte militar del qual ens parlen les administracions. Durant els darrers anys, però, la Generalitat ha enfocat tots els treballs de la recuperació de la memòria històrica a reinvindicar-ne un dels bàndols, obviant tot el que és políticament incorrecte. No hi havia catalans al bàndol franquista? No van produir-se fets espantosos a la rereguarda republicana? S'ha recuperat i museïtzat alguna de les txeques de Barcelona? No és difícil trobar-les: entre d'altres, n'hi havia als carrers de Sant Elies, Muntaner, Anglí, Vallmajor, Ganduxer, Saragossa, així com a la plaça de Berenguer el Gran, al Seminari, al Círculo Ecuestre, a l'hotel Colón, al Banc d'Espanya i al xalet de la Tamarita. Els fets són els fets i si no els expliquem ens enganyem a nosaltres mateixos.