Quim Torra. Amadeu Hurtado, un liberal europeu

Advocat de prestigi, amic personal de Macià i Alcalá Zamora, promotor d'algunes de les empreses culturals de més talla intel·lectual del país, liberal i catalanista, Amadeu Hurtado va esdevenir el gran conseller àulic de la política catalana, sense arribar mai a jugar el paper de primera línia que el destí semblava que li tenia reservat, i va quedar atrapat fatalment en el cercle viciós dels camins de la llibertat del nostre país. Va ser defensor de Pere Coromines en el procés de Montjuïc, i de Carles Pi i Sunyer arran dels Fets d'Octubre; va ser culpable d'aquella figura de porcellana que va ser la revista Mirador, la concentració més alta d'intel·ligència que s'hagi aplegat mai al nostre país, i va ser autor de 40 anys d'advocat, les memòries que, juntament amb les de Claudi Ametlla i Eugeni Xammar, formen el fresc històric contemporani més viu i elegant per entendre qui som i per què encara hi som, amb permís de Josep Pla.

El seu era un cas estranyíssim, perquè fins i tot esquivant la línia necròfila habitual del país de reconèixer el valor d'alguns dels homes més grans de Catalunya un cop el temps ja gairebé n'esborra el record, ni així no en sabíem res. I vet aquí que el 2008, amb el dietari que els seus néts, Amadeu Cuito i Víctor Hurtado, van recuperar, Abans del 6 d'octubre, semblava que ens havíem despertat hurtadistes de la nit al dia. Va ser un llibre unànimement elogiat. De sobte, molta gent es va sentir atreta per aquell vell advocat de cabells blancs, de judici suau, mirada patrícia, irònica expressió, fluida impertinència, alta moral i nul·la predisposició a entrar en el fangar de la política.

Nascut a Vilanova, el 1875, quan va acabar els estudis de dret es va trobar, com sense voler, organitzant des de l'ombra, el lloc on més còmode va estar tota la vida, les manifestacions del primer gran moviment catalanista de masses, la Solidaritat Catalana, juntament amb una altra de les grans figures polítiques catalanes de tots els temps, Francesc Cambó. Les vides paral·leles d'Hurtado i Cambó constituirien un llibre fascinant. Amb 30 anys, surt escollit diputat a Corts, on hi tornaria durant la República.

Home de consell i, per tant, de buscar solucions, considerava l'exercici polític només una manera instrumental i pragmàtica de construir i avançar. És comprensible la seva prevenció a involucrar-s'hi. La política a Catalunya exigia, i exigeix, una voluntat de destrucció i un dogmatisme de ferro, sentiments pels quals tenia una repugnància profunda. Acabaria atrinxerat en el seu despatx professional, mentre s'entossudia a continuar un combat per una cultura i una certa civilitat en nombrosos projectes culturals (La Publicitat, el trust dels diaris El Liberal i Heraldo de Madrid, Mirador).

Va ser degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, càrrec del qual va dimitir quan va començar la dictadura de Primo de Rivera; breu però eficaç conseller del govern del president Macià; ponent de l'Estatut de Catalunya; diputat a Madrid; fugaç alt dirigent d'Acció Catalana, i exiliat amb tota la seva família durant la guerra del Desastre Nacional a París i després a la Catalunya Nord, on passaria la Segona Guerra Mundial al costat dels seus amics Ametlla, Rovira i Virgili, Xammar, i Camps i Arboix, entre d'altres.

Les seves memòries, que cal completar amb un llibre que recull els seus pensaments, són la sublimació del seny, la continuïtat, la mesura i també la ironia. Són les formes de la vida catalana tamisades per una profunda veta jurídica. D'ell s'ha dit que “veia el dret com a creació moral; la llei, com a element de convivència; el plet, com a camí de l'acord”. El seu no va ser un camí fàcil, perquè ser liberal i català és francament complicat. De fet, és sinònim de fracàs persistent i segur. Ni ell, ni Nicolau d'Olwer, ni Bofill i Matas ni Rovira i Virgili mai no van acabar de triomfar políticament.

“Una pàtria malferida no serà mai una pàtria perduda”, va escriure quan era a Perpinyà, uns quants mesos abans de retornar a Barcelona, on al cap d'un any va morir, l'any 1950. Calia tenir una fe enorme en Catalunya per dir-ho en aquell moment. En un homenatge sobre la seva figura que es va fer a l'exili, Carles Esplà va qualificar-lo de “liberal europeu”. Em sembla que no se'l podria definir millor.