Armand Sanmamed. El poder de l'estat de Castella al llarg de la història (part 2)

Article anterior

L’aniversari de la mort de Ferran el Catòlic, el passat 23 de març, ha retornat a les efemèrides dels diaris la figura d’aquest rei extraordinari i, de retruc, ha ressuscitat un dels grans pilars de l’imaginari català -historiogràfic i popular: una Castella esplendorosa que havia arribat al zènit del seu poder peninsular i s’enfilava, imparable, a conquerir les seves fites universals.

Si més no, d’ençà de la Renaixença, la imatge d’una Castella superior en tots els àmbits: militar, polític, econòmic o cultural és una idea assumida per la historiografia tradicional –també la catalana- que ha quedat fortament sedimentada en l’inconscient col·lectiu català i s’ha convertit en una eina molt útil per argumentar des d’un punt de vista historicista la supeditació política de Catalunya envers Castella.

És un bon moment, doncs, per recuperar la reflexió que vam iniciar en un article anterior[1] sobre el grau de veracitat d’aquesta percepció. En definitiva, d’escatir si Castella, a finals del segle XV i posteriorment, va ser, veritablement, la potència que la historiografia oficial ens ha venut tradicionalment..

Ja vam veure en aquell article la nul·la influència de Castella en l’àmbit internacional a l’hora d’aconseguir imposar un papa castellà. En canvi, la monarquia catalana va saber-ne imposar tres. L’elecció del successor de Pere era –i ha continuat sent- un assumpte bàsicament italià en el qual les grans potències europees han pogut imposar els seus candidats en moments molt determinats de la història pontifícia.

No ens ha d’estranyar la poca influència en la política internacional d’un estat tancat en el seu reducte peninsular. L’any 1492, en la vigília de la conquesta del regne de Granada, el territori de l’estat castellà es reduïa a una part de la península ibèrica, la resta corresponia als territoris de Navarra, Catalunya-Aragó, Portugal i Granada. Fora de la península, només exercia una sobirania política sobre les illes Canàries i, tan sols, des de 1478. Catalunya, en canvi, a més dels territoris peninsulars, havia construït un imperi a la Mediterrània: Sicília, Sardenya, Nàpols, Malta i tenia o havia tingut territoris a Grècia i els Balcans. Havia establert un protectorat a les Canàries durant el segle XIV, havia imposat papes a Roma i era l’única potència que podia fer front a l’expansió turca. El mediterrani era un mar català i la fama i el poder del rei de Catalunya-Aragó va perdurar en l’imaginari europeu durant alguns segles, com ho demostren l’aparició del nostres prínceps en algunes de les obres de Shakespeare.

Castella no podia aspirar a tenir un imperi perquè no disposava d’una força militar ni marítima prou importants. Durant l’edat mitjana, va haver de recórrer sovint a l’ajut català en les seves lluites contra els musulmans peninsulars, tant per expandir els seus territoris com per conservar-los o consolidar-los[2]. La conquesta de Granada el 1492 no hauria estat possible sense la participació de les tropes i la marina catalana. Castella, per si sola, mai ha guanyat una guerra contra els catalans. El 1652, va sotmetre Catalunya quan aquesta va ser abandonada pels francesos. El 1714, no hauria pogut derrotar els catalans sense la implicació a fons dels francesos i la victòria del 1939 no hauria estat possible sense el suport d’alemanys i italians. Castella mai ha estat una potència militar i n’és prova el fet que, des que va aconseguir la hegemonia política peninsular, va dilapidar l’herència imperial que havien reunit catalans, austríacs i portuguesos. Tan bon punt els castellans, amb Felip II, van controlar l’imperi, les possessions es van anar perdent inexorablement, en una mostra d’incapacitat política i administrativa sense parió. Castella no va saber aprofitar l’experiència naval catalana per mantenir una preponderància marítima que servís per mantenir les colònies ultramarines. La darrera gran victòria naval de la corona hispànica va ser en la batalla de Lepant de 1571, amb una participació decisiva dels catalans. El desastre de l’Armada Invencible ja va preludiar[3] el domini anglès del mar, que seria definitiu pocs anys després. La pèrdua de l’imperi americà en un temps record va tenir l’epíleg igualment vergonyós de les possessions africanes (un desastre militar darrere l’altre), les quals es van poder mantenir més temps del previst gràcies al suport francès. En aquest sentit i, en general des de l’edat mitjana, França va ser per a Castella, allò que Anglaterra va ser per a Portugal, un apèndix dels seus interessos geoestratègics.

La mala gestió política de l’imperi universal per part de Castella va anar acompanyada d’una administració econòmica igualment nefasta, que es va traduir en bancarrotes periòdiques de la corona al llarg dels segles XVI i XVII[4]. I que van continuar durant tota la història moderna i contemporània (amb alguns episodis francament esperpèntics) fins arribar a la intervenció de l’economia espanyola per part de la Unió Europea del maig de l’any passat.

En canvi, la idea que ens ha arribat de la Catalunya del segle XVI i XVII ha estat la d’una província empobrida i endarrerida. Paradoxalment, el final del segle XVI i els inicis del XVII, en general van ser uns anys bons per a l’economia catalana. La qual cosa es reflectiria en un auge constructiu notable i en l’arribada –massiva per als paràmetres de l’època- d’immigrants gascons. En aquest context s’explicaria, des del punt de vista econòmic, la guerra de la Independència de 1640-1652 en què un país puixant –Catalunya- va tenir clar que si volia mantenir el seu creixement no li quedava cap més opció que la de desempallegar-se d’un llast –Castella- ineficient i malbaratador.

No els sona de res aquesta història?

En continuarem parlant.

Armand Sanmamed

12/04/11