Francesc Roca. Desmilitarització de l'economia (i 2)

Mentre creix, entre 1500 i 1800, la militarització de l'economia catalana, les altres indústries, els obradors i les fàbriques no militars i el gran comerç (i el petit) van fent el seu camí. Els molins fariners, els trulls i les premses de raïm, les fargues, les ferreries i les adoberies, els molins de paper i les impremtes, els forns i les bòbiles, les farmàcies i botigues d'herbes i plantes medicinals, les filadores i els telers. A poc a poc va avançant un poc freqüent procés d'industrialització amb, alhora, desmilitarització de l'economia.

El precedent més important d'aquesta línia paral·lela de desmilitarització és el programa civil del rei Alfons el Magnànim, cap visible de la conquesta militar catalana de Nàpols. A partir de 1443, el disseny de la política econòmica de la Corona ha estat sintetitzat així: “All interno di questa vasta area dell'Europa mediterranea, Alfonso cercó di realizzare un disegno di integrazzione economica, proteggiendo l'industria tessile catalana e aragonese dalla concorrenza straniera e riservando ai territori italiani il ruolo de grandi produttori di derrate agricole”(S. Caro et al.). Des de Nàpols, Alfons donaria una forta empenta a la renovació i racionalització de les estructures polítiques i administratives, “grazie sopratutto alle competenze professionali degli operatore mercantili e finanziari fiorentini e catalani”.

El diagnòstic que féu al 1600 el professor Pere Gil és prou significatiu, car Catalunya, a més d'exportar “ferro” (en bona part: armes), exporta vidre (“se'n carreguen caixes per a Castella, Índia/Amèrica, França, Itàlia i altres parts”), roba de llana i safrà (exportat fins a Flandes). L'economia catalana moderna, com la medieval, té una clara vocació exportadora. Jaume Damians o Narcís de Peralta, un xic més tard, hi inclouen, a més, un altre producte tèxtil: la seda; una altra manufactura: el cuir, i més produccions agroalimentàries: ametlles, avellanes, pinyons, peix salat, vi i oli.

Seguint la literatura tècnica editada es pot arribar a conclusions semblants. S'editen llibres tècnics militars, com ara Breu tractat d'artilleria (1642), de Francesc Barra, o Preludis militars (1640), de Domènec Moradell. Però hi ha, també, edició de textos civils importants. D'història i geografia, com Crònica universal del Principat de Catalunya (1609), de Jeroni Pujades; d'agricultura, com Llibre de secrets d'agricultura, casa rústica i pastoril (1617), de Miquel Agustí, o de tècnica parlamentària: Pràctica, forma i estil de celebrar Corts a Catalunya (1632), de Lluís de Peguera.

Després de 1714, la militarització de la societat i de l'economia catalanes és més forta que mai. Però, al mateix temps, es difon la idea il·lustrada que la vida pot ésser llarga i plaent, sense ensurts violents ni esclats bèl·lics. D'una banda, és cert que hi ha una forta demanda militar i que Catalunya fabrica canons, pólvora, municions, armes blanques i armes de foc individuals. Però, de l'altra, també es produeixen i s'exporten productes que oscil·len entre el luxe i un incipient consum a gran escala. En primer lloc, les indianes, els draps, les barretines (i les bases de la fabricació de colorants). En segon lloc, les pells adobades, els cuirs, amb múltiples usos: corretges i arreus per als animals de càrrega, botes, cinturons, cartutxeres, fundes. En tercer lloc, aliments i begudes: farina, oli, arròs, fruita seca, panses, vins, destil·lats. En quart lloc, la Catalunya moderna és una gran productora i exportadora de materials i elements estandarditzats destinats a la construcció i a l'habitatge: teules (que arriben fins a Califòrnia), rajoles, ceràmica, vidre. En cinquè lloc, productes metal·lúrgics que no tenen un ús exclusivament militar: ferradures, claus, panys, reixes, relles, aixades, càvecs, tipus d'impremta, peces per a molins, fargues, premses. En sisè lloc, diferents tipus de papers i de cartons, i una gran varietat de gravats sobre paper i d'impresos: auques, calendaris, llibres, devocionaris. Finalment, les drassanes catalanes continuen fabricant vaixells comercials sencers. Per tant, també s'hi fabriquen veles, cordes, instruments nàutics.

Vers 1800, el balanç d'aquest doble procés de militarització i desmilitarització de l'economia catalana que fa William Guthrie és molt significatiu. Pel que fa a les exportacions, inclou: les indianes (més cintes, mantes, mocadors i gorreteria), les pells adobades, paper de diferents classes, ceràmica, sabons, productes de la indústria alimentària: olis, fruita seca, panses, i, sobretot, vins i aiguardents.