Quim Torra. Ferran Soldevila, la història d'una nació

Quan Baltasar Porcel va entrevistar Soldevila per a la revista Serra d'Or, aquest li va confessar una de les seves grans passions, el gaudi de la contemplació de la natura, tot citant Emerson: “La natura resta sempre fidel a aquell que ha sabut servir-li fidelitat”. Una cita excel·lent: la natura resta fidel, però i Catalunya? Resta fidel Catalunya a aquell que ha sabut servir-li fidelitat?

“Ambició meva fóra que aquesta obra pogués contribuir, dins l'esfera que li és pròpia, a trobar l'expressió justa i plena de la nostra consciència com a poble, expressió no sols de cara a nosaltres mateixos, sinó també de cara als altres homes –estímul i requesta a l'acompliment de la sentència de Goethe: «Cap nació no pot guanyar-se un bon judici en el món fins que no sap judicar-se ella mateixa»”. Amb aquesta arrencada fenomenal de la seva Història de Catalunya de l'any 1934, Ferran Soldevila trinxava un passat confús i dèbilment explicat, de consistència blana, de mites de fang i de tèrboles llegendes. I ho feia amb la consciència clara d'aportar la seva contribució al que sempre va defensar: “Fer de Catalunya un país normal”. Com podíem aspirar a la normalitat sense una història normal? No estava fent Fabra el mateix amb la llengua? No calia recuperar el passat, entès com el principal senyal d'una identitat nacional, per veure-hi reflectida l'ànima d'un país? No era la cultura, i sobretot la cultura històrica, l'element formador més important pel projecte de pàtria que anhelava aquella generació de catalans?

A aquesta normalitat, va dedicar-hi Soldevila la vida sencera, al fet no només de sentir-nos poble, sinó de reconèixer-nos poble al llarg del temps. No era només que no sabéssim qui érem, sinó que no sabíem qui havíem estat.

Però torno a fer-me la pregunta: ell va ser-hi fidel sempre; vam restar fidels nosaltres a ell?

Durant anys i anys va caure sobre Soldevila el tòpic tronat i miserable d'historiador de “la vella tradició romàntica”. És clar, així alguns dels que van voler menystenir la seva obra podien aparèixer com a renovadors i progressistes, com a assenyats, com a neutrals, com a dolçament peninsulars i integradors, com a moderns i avançats. Ho va dir Rovira i Virgili, al qual Soldevila mai no va deixar d'agrair-li l'esforç colossal del seu ambiciós retaule històric: “Curiós el cas d'alguns joves historiadors de la història catalana; mostren més que un criteri objectiu, una prevenció contra el punt de mira nacional de la història”.

Naturalment, aquesta normalitat tenia un preu; per a Soldevila, quedar arraconat a les lleixes dels clàssics oblidats –i superats–. Durant anys i anys. Fins que nous estudiosos han tornat a alçar el seu nom i han tornat a situar-lo allà on li correspon: en la posició de màxim historiador de Catalunya. “Per Ferran Soldevila, la interpretació històrica de Catalunya és: «Catalunya debatent-se en el dilema: o separar-se d'Espanya o dirigir Espanya»; si comparem la vigència d'aquesta explicació històrica amb d'altres, com ara l'existència d'una dialèctica entre el seny i la rauxa en el caràcter del poble català, no caldrà insistir en quina és la interpretació superada”, ha deixat escrit Enric Pujol.

Nascut a Barcelona, fill de notari, germà de Carles, l'escriptor, deixaria els estudis de dret per abraçar els de lletres i assistir als famosos Estudis Universitaris Catalans. “Home de passió i acció”, com el definiria Triadú, és marejant citar els seus treballs des que va doctorar-se a Madrid amb La reina Maria, muller del Magnànim. Als 35 anys, ja havia redactat la Història de Catalunya per a l'Associació Protectora de l'ensenyança, L'esperit bel·licós dels catalans i desenes de biografies, poemes i tragèdies; a més va ser un actiu col·laborador a La Publicitat i la Revista de Catalunya (que dirigiria després de Rovira).

En aquest punt de la seva maduresa, arribaria l'encàrrec de Francesc Cambó –qui podia ser, sinó ell?– perquè escrivís la història de la nostra pàtria. Durant cinc anys, els més intensos de la seva vida, es dedicaria de ple a aquella obra. Compaginava aquell treball amb les classes a la Facultat i a l'Escola de Bibliotecàries, i amb els articles, els assaigs i la codirecció de la Revista de Catalunya. Sovint la jornada s'acabava a les dues de la matinada. Els dies anaven passant, i amb ells les primaveres i les tardors, i queien reis i dictadors i arribaven presidents i repúbliques. Però, de sobte, la diada de Sant Jordi de 1934 el país va callar, perquè tenia a les mans la seva primera història normal.

El va encalçar la guerra i l'exili. L'any 1943 tornava a Catalunya, depurat i allunyat de la càtedra. “Cada poble crea el seu destí”, va afirmar, i Soldevila va continuar entossudit a deixar fixat el testimoni històric del nostre. Va morir l'any 1971.