Quim Torra. Lluís Nicolau d'Olwer, el combat per l'excel·lència

Qui s'amaga darrere d'aquell home de qui Pla va apuntar que tenia “el do del punt just”? Com cal afrontar el personatge que Guansé va descriure com “aspecte entre el gentleman, l'artista i el clerc”? El dandi diletant dels anys de joventut o l'intel·lectual que va endinsar-se en el mar blau de la nostra història? Un àcid gentilhome, com el seu més recent biògraf va definir-lo, Josep Maria Muñoz, o un humanista revolucionari, com va qualificar-lo el seu secretari quan va ser ministre d'Economia, Domènec de Bellmunt? El president del Servei d'Estudis Militars, que instruïa el futur exèrcit de la Catalunya independent o un dels tres ministres espanyols que 72 hores després de la proclamació de la República Catalana va negociar-ne la transformació en Generalitat? L'erudit de la literatura medieval i de l'Abelard o el periodista abrandat, polèmic i catalanista de La Publicitat? El company i amic de Bofill i Rovira dels anys de la Catalunya endins o el nostre home a Madrid, sempre disposat a acceptar tots els càrrecs que van anar oferint-li, ministre, diputat i governador del Banc d'Espanya? El pensador apassionat o el fred executor de la política?

El liberalisme, l'humanisme i la justícia social, la participació en les lluites polítiques del seu temps gairebé com un imperatiu inevitable, el sentit del deure, el trist lament pel fracàs dels esforços fets per tota una generació són algunes claus del seu pensament. Es conclou que devia estar tan interessat en l'ètica de la política com en la política de l'ètica, i d'atorgar-li al concepte “ciutadà” la més republicana de les exigències. Incompatible amb totes les modalitats de populisme, i amb qualsevol operació tàctica que impliqués concessions ideològiques. Afiliat a la Lliga, Lluís Nicolau d'Olwer va liderar el grup que, fastiguejat de tantes renúncies i claudicacions, se'n va separar per formar l'Acció Catalana. Sí, calia recuperar el nostre esperit nacional i aquella Lliga Regionalista ja no era l'eina útil que havia estat amb Prat de la Riba. Conscient que el nostre problema era de pròpia determinació, no va dubtar a donar el seu suport a iniciatives com la del Servei d'Estudis Militars, que va editar un manual de l'exèrcit català, o de Palestra, on van agrupar-se alguns dels catalanistes més radicals del moment.

I va arribar la República, i el gran fracàs electoral dels homes d'Acció. Tanmateix, en compliment del pacte de Sant Sebastià, va ser nomenat ministre d'Economia. Després, l'any 1936, escollit diputat, el més votat del Front d'Esquerres a Barcelona, va acabar sent governador del Banc d'Espanya. Perduda la guerra, tornava un altre cop a l'exili. Va ser detingut en dues ocasions. La seva trajectòria política el feia enormement atractiu per a les bèsties franquistes. No se'n van sortir per molt poc. Joan Peiró no va tenir tanta sort. Ni Julián Zugazagoitia. Ni, per descomptat, Lluís Companys, al qual va dedicar un sentit article a Caliu: sí, van assassinar el president de Catalunya –i ho van fer en les mateixes dates que Nicolau estava empresonat.

“Viatjant, amb la Crònica d'en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana? El tema és prou atraient i burxa massa endins, arribant, al moll de l'os de la nostra ruïna, perquè hom sàpiga estar-se'n. L'enemic és vençut, vençut cada dia; i darrere els nostres estols i les nostres companyies d'almogàvers, que planten llur senyera per les terres de llevant i la defensen bravament contra tothom, el nostre comerç prospera i el nostre Consolat de Mar és el dret comú de la Mediterrània. I tanmateix... Tanmateix aquest imperi no és un imperi. No ho és perquè li manca una estructura política”. Així s'acaba el seu millor llibre, El pont de la mar blava. No podia ser altrament, sinó analitzant el fracàs de la nostra història, que ha estat sempre, aleshores i avui, la falta d'una estructura política.

Quan Josep Maria Batista i Roca va enviar-li el 1932 una carta en què es donava de baixa d'Acció Catalana pel que aquell considerava un allunyament de les tesis separatistes, Nicolau va apuntar al marge dret del paper, a mà, en vermell: “La meva posició respecte al separatisme ha estat la mateixa. Per mi ni el separatisme ni el no separatisme són cap fi: són únicament un mitjà. El fi és la llibertat i la cultura del poble”. Potser com cap altra, aquesta frase resumeix molt bé qui va ser Lluís Nicolau d'Olwer.