Quim Torra. Pau Casals, quan la llibertat no és negociable

En el cim del seu èxit i de la seva glòria professional, un home va triar un miserable poblet de la Catalunya del Nord per cridar en silenci al món sencer que la llibertat no és negociable. Que una cosa és la política i una altra, la moral. Pau Casals, que ho havia arriscat tot, que radicalment s'havia compromès amb la pau, amb la democràcia i amb la sort del seu país, que tossudament va alçar-se per dir “no” a la Rússia comunista, per dir “no” a l'Alemanya de Hitler, per dir “no” a la Itàlia de Mussolini, per dir “no” a l'Espanya de Franco, va escollir el poble de Prada per dir “no” també a les democràcies que, mirant a un marge del camí, permetien la dictadura i la tirania a Europa.

“No va ser una decisió fàcil, però un ha de viure amb la seva consciència”, afirmaria més endavant, quan personalitats de tot el món el pressionaven perquè trenqués aquell silenci que s'encarava contra totes les injustícies del món. La consciència de no rebaixar ni un mil·límetre el combat per la dignitat d'uns valors i d'unes idees.

Molts van sentir-se interpel·lats, millor dit, colpejats i sacsejats en les seves conviccions, per aquell gest: “Un home en el qual la magnificència de l'art es conjumina amb el refús estricte de contemporitzar amb el mal, amb allò que és moralment miserable i que ultratja la justícia... s'ha convertit en símbol de l'artista que es manté incorruptible, en símbol de la incommovible unió de l'art i de la moral”. Va escriure-ho Thomas Mann el març de 1954.

Com havia arribat fins aquí? És a dir, com un fill del Vendrell, amb un geni natural i una família senzilla que va haver de fer grans esforços per tirar endavant, company de jocs del rei Alfons XIII, quan, becat per la reina Maria Cristina, tocava al Palau Reial de Madrid, violoncel·lista famós ja durant la Primera Guerra Mundial, amb orquestra pròpia a Barcelona i viatjant per tots els països, on era rebut per reis i presidents, com algú així arriba a un grau de compromís tan íntim amb una pàtria i amb la gran família humana per renunciar a tot?

“Seria massa còmode d'abstenir-se de prendre posició contra les injustícies sota el pretext de la neutralitat artística”, confessaria a Josep Maria Corredor, i, certament, va escollir la incomoditat: a favor de la democràcia i contra la barbàrie dels dèspotes.