Quim Torra. Antoni Rovira i Virgili

Viu al carrer Muntaner, en un pis ampli al menjador del qual pengen tota mena d'il·lustracions infantils dels grans dibuixants catalans de la República, perquè la literatura per a nens i nenes ha estat sempre la seva passió. Em rebia cada setmana en perfecte estat de revista. Ben pentinada i arreglada, amb un xal que li cobria l'espatlla, i que depenent dels dies era granatós o blau marí. És molt menuda i es desplaçava molt a poc a poc pel pis. A les lleixes, hi havia tots els llibres d'Antoni Rovira i Virgili, germànicament ordenats per data d'aparició, que havia anat comprant a llibreters de vell, ja que els que li pertanyien els hi van robar quan els feixistes entraren a la seva casa d'Horta. Tenia noranta anys, però la seva encaixada era la d'una noia de vint. L'havia mig convençut que em dictés les seves memòries, però quan Teresa Rovira començava a parlar, acabàvem sempre retornant al seu pare:

“Era un tarragoní pels quatre cantons. Carles Soldevila, en el magnífic retrat que li va dedicar en la col·lecció dels Quaderns Blaus, va dir: “Entre el temperament d'en Rovira i Virgili i Tarragona, hi ha una harmonia que cal subratllar”. És una harmonia esquitxada de les vinyes i els horts de Poblet i el mar i el cel de la platja de l'Arrabassada, els dos paisatges que ell més es va estimar. Quan amb els diners que va poder reunir gràcies a les vendes de la Història Nacional de Catalunya es va comprar un terreny i una caseta en un turó que dóna al mar, el pare va tornar a retrobar-se amb un món màgic: el blau infinit d'aquella Mediterrània que ell tant havia estudiat, solcat per almogàvers i reis catalans. Quan sovint al pare se'l defineix com un polític o un historiador, s'oblida el que ell sempre va sentir que era: un escriptor. Un periodista que va escriure desenes de milers d'articles, que va concebre la seva professió com un mitjà de combat polític, una eina útil per al redreçament nacional. Va tirar endavant una tasca enciclopèdica inabastable, amb un objectiu únic: la nació catalana. A la política, com a dirigent d'Acció Catalana (i després, d'ERC); al diari La Publicitat (i després La Humanitat), i a la investigació històrica, amb la seva Història Nacional de Catalunya. I encara cal afegir-hi la fundació de la Revista de Catalunya. He intentat moltes vegades entendre com va ser capaç de treballar tant i en tantes coses alhora, però no he aconseguit esbrinar-ho. Sovint em retreuen la meva admiració per tota l'obra del pare. Jo deixo que parlin i penso que la tindria igualment per qualsevol català que hagués fet una tasca semblant. Vam quedar-nos a Barcelona fins al final de la guerra. Jo vaig travessar la ratlla a dins del Bibliobús, els pares anaven en el camió, amb en Toni. La mare estava molt trista. Tota la seva vida es va acabar aquella matinada de l'1 de febrer del 39. Uns mesos després, quan estàvem a Riumas, un dels pobles del nostre èxode, el pare es va posar a escriure els seus records d'aquells dies, els darrers de la Catalunya republicana”.

Durant el temps que vaig visitar-la, per fi vaig començar a conèixer Rovira i Virgili una mica millor. El Teatre de la natura i la seva crònica de l'èxode són dos llibres que m'havien acompanyat sempre. El trobava un home excepcional: el màxim exponent de la civilitat republicana. Ciceró i De re publica en versió noucentista. Fins i tot la seva prosa perfecta, tan ordenada, em feia l'efecte d'estar com escrita en llatí. Un home virtuós, valor escàs en els temps corrents, i exemple de ciutadà. Però alhora el veia lluny, borrós, desfigurat. Em feia la impressió d'un ésser inabastable, excessiu, d'una integritat que fa por. Un gegant. Per això el llegim poc, perquè ens interpel·la. Per això ens fa angúnia conèixer-lo millor, perquè fa mal. I hem acabat oblidant el que realment va ser: sí, un intel·lectual compromès amb Catalunya i amb les seves llibertats, però més important encara, un home.

Per això m'agradaven aquells dimecres a casa la seva filla, envoltats de la seva memòria, sentint-lo més a prop, l'olor de pare, el seu coratge, l'esperança sempre present, la no-rendició, el combat pel país. “Treballar en tot allò que jo pugui perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda
(Jurament de l'exiliat)”.