Quim Torra. Just Cabot, el segrest de la intel·ligència

No havia vist mai el seu nom enlloc fins fa uns tres anys. Ningú no m'havia explicat qui havia estat, en cap mitjà no havia trobat cap ressenya seva. Un complet desconegut. Però estudiant la vida i els articles d'Eugeni Xammar, vaig començar a lligar pistes, i totes em portaven a ell: un retrat literari magnífic que va fer-li Domènec Guansé, però, sobretot, un llibre Indignacions i provocacions, de 1992, una antologia a cura de Valentí Soler d'alguns dels articles que va publicar a La Publicitat, La Nau i, sobretot, a Mirador, la revista que ell va conduir fins a l'infinit i més enllà. Un dels millors reculls sobre aquella etapa irrepetible del periodisme republicà, lluminós, divertidíssim, lúcid. Aquell llibre regalimava intel·ligència en cada plana. Després Valentí va fer-me arribar les cartes que s'havia escrit amb els seus amics a l'exili. Al meu davant es desplegava una prosa brillant, aguda, lliure, en què la ironia campava desbocada i sense control, com un torrent tempestuós, encadenant-se amb la causticitat i les invectives més impertinents. No sé quin efecte deuen tenir els directes d'un campió del món dels pesos pesants sobre una mandíbula, però no deuen ser gaire diferents dels estralls que els seus pensaments i les seves opinions provoquen sobre qualsevol ment humana. Una devastació dialèctica total.

Però, a mesura que creixia la meva admiració, més em deprimia. Fins llavors havia vist el meu vell amic Xammar com la ploma més perversament verinosa de totes les que havia conegut; però ara descobria que Cabot el superava. Durant un temps vaig llegir-lo compulsivament, obsessivament, dolorosament. A què es devia que no l'hagués pogut llegir abans? Com pot ser que s'hagués perdut el rastre d'un dels intel·lectuals més brillants dels anys republicans? Per què se'ns ha volgut robar fins i tot la intel·ligència?

Fa uns quants mesos, arran de la Medalla al Mèrit en el Treball concedida a Carles Sentís, Xavier Montanyà va alçar la ploma i va centrar el punt exacte del debat: “Crec que Cabot i Xammar eren bons periodistes, potser molt bons, però que no van arribar mai a grans, ni nosaltres a conèixer-los, perquè periodistes mediocres, avui magnificats, com en Sentís, es van encarregar d'impedir-ho. Acció que va repercutir, fatalment, en el periodisme català”. Exacte. És necessari tornar al començament.

I el començament és el 10 de febrer de 1939, quan aquest país els perd a ells, els periodistes de la Catalunya impossible, i en guanya uns altres, els de la Catalunya possible. La temptació de recordar el Finis Cataloniae? de Sentís és enorme,
i massa fàcil. És molt més suggeridor centrar-se en el que Montanyà assenyalava: l'esclafament d'una tradició. El periodisme silenciat de tants és avui, justament, un crit ensordidor que ens interpel·la. D'on venim? Dels Pla, Xammar, Rovira i Virgili, Soldevila, Sagarra o Cabot, o dels Agustí, Félix Ros, Miguel Utrillo –fill–, Manuel Tarín-Iglesias o Galinsoga? Un tuf de podridura va caure al damunt d'aquest país durant el franquisme i, per més esprais domèstics amb què la transició ha intentat camuflar-lo, reconeguem-ho, encara no ha escampat. I mira que ens hauríem acontentat amb ben poca cosa, simplement sentir pronunciar només una paraula: perdó. Però encara no l'hem escoltat dels llavis de ningú. Cabot va escriure-ho en un dels pocs articles que firmaria a l'exili: “Si els individus tenen el dret de perdonar i d'oblidar, els pobles tenen el deure d'exigir justícia”.

Empès a l'èxode, va acabar fent alguns treballs i traduccions, i va continuar redactant el seu Ali Bey, que no se sap on para, o se sap massa bé; el seu pas per l'exquisida Galeria Mirador de la place Vendôme; la inauguració de la Librairie Artistique que va obrir a Montparnasse, un cop degudament arruïnada la galeria com era previsible, i que es va convertir en una de les ambaixades catalanes de l'exili; el seu casament amb Rosita Castelucho; Yak, el gos, que tenia la virtut d'ensumar i detectar els possibles compradors de llibres, i espantar-los bordant, no fos cas que algun acabés volent-se endur algun dels seus estimats incunables; el seu gèlid pas pel sanatori de Villiers-sur-Marne; la mort, que va arribar tan prompte, el febrer de1961, amb 62 anys. El silenci ho va tapar tot. És un miracle que encara siguem aquí. O potser no; ja ho havia predit Cabot: “Sortosament, el catalanisme no s'esborra tan fàcilment”.