Quim Torra. Eugeni Xammar, catalanisme i cosmopolitisme

Estimat i vell amic Xammar.

Com se us acut fer aquestes coses? Hauria d'estar prohibit irrompre en la vida dels altres i girar-la del revés. Sou incorregiblement delictiu. No sé encara com us escric aquesta carta. Us hauria de retirar la paraula. Jo em guanyava la vida d'una manera decent, fins i tot diria que esplèndidament decent. Una dona que m'estimava, uns nens encantadors, uns amics sol·lícits. Però vau haver de passar vós pel costat, fer-me l'ullet i portar-me de la mà cap al més perillós dels mons possibles: la Catalunya impossible. No, estimat amic, no ho hauríeu d'haver fet. Em podeu explicar per què? Per què vós? Podria haver triat la dignitat immaculada de Macià, el fascinant dandisme intel·lectual d'un Nicolau d'Olwer, el pragmatisme de Prat de la Riba, el britànic encant de Fabra, la cínica posa de Pla, la republicana austeritat de Rovira i Virgili, la passió romàntica de Carrasco. Qualsevol altre model abans que vós. Per què, doncs, vaig haver d'escollir un vell periodista xaruc que es va passar 60 anys fora del seu país?

I tanmateix, això podria haver-ho superat. L'autèntic desastre va ser quan, un dia que havíem begut una mica més del compte, amb la copa de whisky a la mà, vareu començar a explicar-me què havia representat per a vós Catalunya. 60 anys anant pel món i cada dia pensant en el vostre país. Sí, amic meu, això sí que ha estat devastador a la meva vida. Vau ensenyar-me, amb els vostres udols, la Catalunya que un dia uns quants vau obsedir-vos a voler convertir en una pàtria culta i civilitzada i que era la meva, i la del meu pare i la del meu avi, que jo havia perdut. I això no us ho podré perdonar mai. Un prodigi de catalanisme i cosmopolitisme. He tingut el privilegi de resseguir els més mínims detalls de la vostra vida, el vostre compromís, la vostra gosadia. En l'edat d'or dels perdedors que va ser aquella postguerra, vós vau reinventar-ne l'èpica. Es pot perdre, sí; es pot fracassar, també; però mai no es poden sacrificar els principis ni acotar el cap davant de les renúncies dels ideals. Vau postular la integritat i la coherència, com ara els valors més importants amb què defensar una causa. Us agraeixo que no us arronséssiu per les immenses dificultats amb què us vau trobar, que mantinguéssiu la lleialtat al projecte de país que necessitàvem i, sobretot, que goséssiu enfrontar-vos a la dictadura amb insolència democràtica. Claudi Ametlla us qualificaria d'almogàver, amb to burleta. Jo penso que us honora.

Contra qui escriuríeu avui? Fidel a les essències del liberalisme, sóc inhàbil a imposar res a ningú. “Que sais-je?” Aquest tràngol que el passi cada un com pugui, llegint, escoltant música, navegant per internet o escrivint sentències en grec o llatí per les parets de casa com un Montaigne del segle XXI. Ara bé, jo tampoc ja no puc esperar més. Com vós, he decidit que només m'interessa la independència del meu país i que la resta és accessori. Amb cent anys de catalanisme hem arribat on hem arribat. Però avui som al 2011! Hem sobrevolat dictadures, repúbliques i monarquies; estatuts i genocidis. Tot el que ens podia passar, ens ha passat. El més desesperant, amic meu, és constatar que encara hi hagi tanta gent que sembla que vol gastar cent anys més de la història del seu país per tornar al punt de partida: el zero infinit espanyol. Amb mi, que no hi comptin. El fet de voler ser espanyol és consubstancial a viure en un maldecap permanent. Jo ja no vull tenir més migranyes. I necessito tot el temps que em roba l'atàvica discussió nacional de l'encaix ibèric per fer altres coses més interessants. He decidit posar fi al turment de ser català. És molt senzill: passa per separar-se personalment d'Espanya. Si ho fas, no és que miris a una altra banda, és que ja estàs a l'altra banda. Naturalment, hi ha petits obstacles burocràtics. Però tu ja ets lliure, independent i fas de la teva vida el que els europeus com tu fan de la seva. Sense prevencions. Estimat amic, ja veieu que no faig sinó repetir arguments que vós heu utilitzat (“L'únic que un català pot ser a la vida és ser català”). Us prego que em disculpeu. Haurem de deixar d'escriure'ns una temporada. Temo que em repeteixo massa. Adéu-siau, Xammar, adéu-siau.