Quim Torra. Pere Coromines, la vida austera

Els Evangelis en grec, les Confessions, de Sant Agustí, en llatí; les obres completes de Dante, en italià; els Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de Goethe, en alemany; les obres completes de Shakespeare, en anglès; un volum de les tragèdies d'Eurípides, en grec; dos volums de la correspondència de Josep Carner i La vida austera, escrita pel seu pare. No per coneguda deixa d'esborronar la llista dels llibres que van quedar a sobre de la tauleta de nit de Joan Coromines el dia de la seva mort. De tots ells, el seu preferit va ser aquell volum en el que el seu pare, un dels grans intel·lectuals republicans del país, va voler definir una idea de moral laica, molt propera a la simplicitat i l'idealisme.

Advocat, un dels grans polítics dels primers quinze anys del segle XX, periodista convuls, escriptor a la recerca del “sentit de la civilització catalana”, Pere Coromines acabaria esdevenint, juntament amb Amadeu Hurtado i Jaume Carner, en una de les grans patums que enllaçarien la vella tradició republicana amb els homes nous que havien aparegut en escena arran del triomf esclatant d'ERC el 12 d'abril.

La vida gens austera políticament de Pere Coromines és fascinant: després d'una primera etapa d'agitador i teoritzador de l'anarquisme, ressorgeix amb els seus llibres, i al front de la direcció d'El Poble Català, s'acaba convertint en l'intel·lectual de referència del catalanisme d'esquerres. Aleshores, davant de la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, que havien articulat una màquina política perfectament greixada, la Unió Federal Nacionalista Republicana de Coromines provà l'impossible: el pacte de les esquerres nacionalistes amb els radicals lerrouxistes. L'error va ser fatal: l'hegemonia política del catalanisme passava a la Lliga per uns quants anys i Pere Coromines, que dimitia després d'un fracàs electoral estrepitós, desapareixeria de l'escena política. En el combat ideològic que mantenia el catalanisme contra l'espanyolisme de Lerroux, ningú no va entendre aquell moviment i Coromines va refugiar-se en el seu despatx d'advocat fins que amb la República tornaria a ocupar un lloc de primera línia: redactor de l'Estatut; conseller de la Generalitat; diputat al Congrés i president del Consell d'Estat.

Membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans, Les presons imaginàries, La vida austera, Les hores d'amor serenes, Cartes d'un visionari o La mort de Joan Apòstol són alguns dels seus llibres, que van gaudir d'un èxit i reconeixement sostingut, avui absurdament menystinguts. Un adversari ideològic seu com Josep Pla, va dir-ne: “És el primer escriptor, cronològicament parlant, de la nostra literatura moderna en el qual es pot observar una lectura eficaç dels clàssics (...) És una literatura de front ample, europea, sense mossegar-se les ungles ni amb un esperit petit.”

Coromines va presidir també l'Ateneu Barcelonès, de l'any 1928 a l'any 1930. En paraules de Carles Duarte, “un escriptor, un pensador i un polític del tot fonamental per comprendre i explicar la Catalunya que emergia generosa d'ambicions a l'inici del segle XX i que va quedar anorreada per la tragèdia de la Guerra Civil i de l'Exili”.

El 27 d'octubre de 1939 moria Alfons Maseras a Tolosa, desfet per les notícies de la mort del seu fill a la guerra, i l'1 de desembre, després complicar-se inesperadament una operació, ho feia Pere Coromines, just arribat a Buenos Aires a bord del Massilia. Van ser els dos primers escriptors morts a l'exili i el seu traspàs va sacsejar totes les consciències dels catalans de la diàspora. Les morts austeres d'aquells dos intel·lectuals enfrontaven l'exili amb la certesa del no retorn, tal i com les morts de Carles Rahola i Domènec Latorre certificaven la intenció genocida del franquisme a l'interior.

Pere Coromines, que havia arribat a l'Argentina a mitjans de novembre, apuntava en la darrera entrada del seu Diari de la Diàspora, el 24 de novembre d'aquell fatídic 1939, després d'alegrar-se que alguns dels seus amics li haguessin fet arribar exemplars dels seus llibres: “A veure si podré aplegar aquí tots els meus fills i totes les meves obres. Encara que ni així,
entre tots, em podran fer passar les ganes que tinc de tornar, tan aviat com s'hi pugui tornar dignament, al redós de la Pàtria catalana”. El seu fill, Joan, llegiria en el seu enterrament, el seu poema “Elegia a València”, “amb els ulls plens d'un dolç comiat”.