Armand Sanmamed. El poder de l'estat de Castella al llarg de la història (part 3)

Articles anteriors:
Part 1

Part 2

En els dos capítols anteriors d’aquesta sèrie hem vist com l’estat castellà, en sentit estricte, no havia estat cap potència ni militar, ni política, ni econòmica i que quan, gairebé sense voler-ho, va assumir els destins d’un dels imperis més extensos de la història de la humanitat i, de cop i volta, va esdevenir una gran potència mundial, no va estar a l’alçada de les circumstàncies. Afavorida pels interessos de la dinastia regnant que va veure en una Castella endarrerida políticament la base perfecta per establir i desenvolupar un règim monàrquic absolutista, l’encàrrec li va venir massa gran a un estat sense tradició comercial i imperial.

Hem deixat per a aquest darrer capítol un aspecte essencial que ha d’acomplir qualsevol potència que es vanti de ser-ho: el del lideratge cultural. És a dir, la reflexió sobre el fet de si la cultura i el pensament castellans hagin influït en la resta de cultures fins al punt d’esdevenir-ne un punt de referència, com ha passat en diversos moments històrics amb la cultura i el pensament francesos del segles XVIII i XIX, alemanys del període a cavall entre el segle XIX i XX o nord-americans de la segona meitat del segle XX.

L’experiència històrica ens demostra que, en general, el predomini cultural és fruit del domini polític de l’estat que vehicula una determinada producció cultural o científica i, per tant, que els autors francesos, alemanys, russos o anglosaxons han depassat el seu marc natural estricte com a conseqüència de ser l’expressió cultural d’unes potències políticament dominants. Això seria molt clar, per exemple, en el cas de l’èxit d’algunes revolucions comunistes i dels ideologies sobre les quals es bastien, èxit que, durant bona part del segle XX, va ajudar a projectar un cert lideratge alternatiu de les cultures russa o xinesa respecte de l’anglosaxona preponderant. En el cas castellà és evident que, ni tan sols en el moment de màxima influència política –quan a l’imperi no es ponia el sol-, el model de pensament que defensava el poder polític castellà, el de la contrareforma, no era cap model de referència sinó un model considerat retrògrad, que només inspirava rebuig i temor.

Si bé és cert que el lideratge polític és un factor fonamental per a la difusió cultural, cal dir que, en la majoria de casos, les produccions culturals abans esmentades han sobreviscut als avatars polítics de les potències que tenien al darrere i han continuat sent referents del progrés intel·lectual, artístic o científic de la humanitat. Si això ha estat així, la causa l’hem de buscar, sens dubte, en el valor intrínsec d’aquestes produccions i en el valor que les seves societats han donat al foment del coneixement i de la formació dels seus ciutadans. Valors que rarament han trobat el seu espai en l’estat castellà que, tradicionalment, s’ha refugiat en un pensament misticoreligiós i ha condemnat a la marginalitat el lliurepensament i el progrés cientificotècnic. “Que inventen ellos!” o “Muera la inteligencia” serien eslògans que retratarien de forma força ajustada la percepció ensimismada de la realitat de l’estat castellà.

Dit d’una altra manera, és comparable la vàlua o la influència en la cultura universal de les obres de personatges com el pare Feijoo o Jovellanos, grans referents de la cultura castellana del segle XVIII, o d’escriptors com Góngora, Quevedo, Becquer, Espronceda, Azorín o Valle Inclán, amb l’obra de personatges com Kant, Goethe, Tolstoi, Dostoievski, James o Proust? Algú s’ha parat a comptar quantes representacions d’obres del teatre clàssic del Siglo de Oro, de Lope de Vega o Calderón s’estrenen cada any fora del seu àmbit cultural propi, en comparació a les representacions d’autors com Shakespeare, Molière, Txekhov o Brecht. On són els grans compositors castellans en els programes musicals de les orquestres d’arreu del món? Les excepcions són comptades. El Quixot, per exemple, és un referent de la literatura universal en si mateix. Més enllà d’aquest títol, l’obra Cervantes/Sirvent ni ha tingut la repercussió ni la influència del conjunt de l’obra de Shakespeare, posem per cas.

En contrast amb aquesta situació cultural castellana pròxima a la indigència, la societat catalana ha produït un nombre de pensadors, músics o científics d’abast universal en una proporció i amb una qualitat i una repercussió universal que no es corresponen a la seva modesta demografia. La nòmina és massa prolixa per reproduir-la aquí[1]: Llull, Arnau de Vilanova, Vives, Salvà i Campillo, Ferran i Clua, Sor, Servet, Rigau, Albèniz, Gaudí, Trueta, Miró, Dalí són alguns d’aquestes personalitats l’obra de les quals ha significat una fita en la història de l’art, la ciència o el pensament universals.

I, tanmateix, com que, des de fa més de tres-cents anys, no tenim estat propi i el que hem de suportar considera la cultura catalana com un fet totalment aliè, en els manuals d’història espanyols els compositors, escriptors o artistes que hi apareixen són, bàsicament, els de matriu cultural castellana. I quan algun d’aquests creadors no castellans assoleix un reconeixement internacional tan important que els és difícil obviar-ne l’existència, la seva catalanitat –encara que hagi estat expressament reivindicada- i el seu arrelament en uns corrents culturals propis i diferenciats dels castellans es dilueixen fins a la pràctica desaparició.

La situació de colonialisme polític que patim, té com a conseqüència, una derivada de colonialisme cultural. Aquesta és la raó per la qual els catalans ens veiem privats de conèixer tota una sèrie de personalitats pròpies, infinitament més transcendentals per al progrés de la humanitat que els referents culturals de la metròpoli que hem hagut d’aprendre a les escoles com si fossin nostres. I, el pitjor de tot, com si fossin ves a saber què quan, en realitat, no passaven de ser pures mediocritats que no interessaven ningú, més enllà de les tertúlies de l’inefable Café Gijón.

De tot el que hem dit en aquests tres articles es desprèn que la percepció de l’estat castellà com a potència política, imperial o cultural no és sinó una construcció mítica. Un mite, a més, de consum exclusivament intern perquè, a fora, fa molt de temps que tothom sap quin és i quin ha estat l’abast real de l’estat castellà i de l’Espanya que va sorgir del seu si. En canvi, a casa nostra, la força del mite d’una Castella gran i poderosa enfront d’una Catalunya petita i feble, encara es manté amb tot el seu vigor i contribueix poderosament a la submissió mental dels catalans.

Si la falsedat del mite és cristal·lina i la necessitat d’enderrocar-lo una qüestió d’higiene mental nacional imprescindible, quin és el secret de la seva pervivència? Segurament, el secret rau en què els catalans de la Renaixença van contribuir de manera entusiasta en la seva creació. I la Catalunya contemporània i la seva historiografia són, en bona part, hereves d’aquell moviment cultural i polític del segle XIX. Enderrocar el mite castellà significa, en certa mesura, enderrocar el mite de la Renaixença i, això, de moment, és exigir massa de nosaltres mateixos.

Armand Sanmamed

26/04/11