Quim Torra. Josep Trueta, l'esperit d'un científic

Nascut el 1897, al Poblenou de Barcelona, va llicenciar-se en medicina l'any 1921 i va marxar a Madrid a fer el doctorat. En tornar, va entrar a l'equip del cirurgià Manuel Corachan, a l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Pocs mesos després es va casar amb Amèlia Llacuna. No sembla arriscat afirmar que sense ella al seu costat res del que va fer hauria estat possible, ni potser tampoc no hauria sabut com alleugerir el dolor insuportable de la mort del seu fill. Però després van venir les filles, i la caiguda de la dictadura de Primo obria les portes a la primavera republicana.

I així ja hi era, el doctor Trueta, amb el cotxe que ell mateix conduïa i acompanyant Josep Tarradellas, a a Maçanet-Massanes per rebre aquell home que tornava a la pàtria després de tants anys d'exili, Francesc Macià; ja hi era, el doctor Trueta, a Palau, el 14 d'abril de 1931, i consta en la llista del registre d'entrada com un dels primers que hi va arribar, impetuosament feliç del triomf de la llibertat; ja hi era, el doctor Trueta, l'endemà del 18 de juliol de 1936, al seu lloc de treball, el de cap de cirurgia de l'hospital més important de Barcelona, al capdavant del seu servei i disposat a complir els seus deures com a metge; ja hi era, el doctor Trueta, en aquella guerra, en què va provar el mètode de tractament de ferides i fractures, i va salvar de la mort tantes vides joves, i sí, també ja hi era, el doctor Trueta, en aquella fugida de tot un poble, l'èxode més devastador per a la nostra cultura i alhora per a la nostra ciència: metges, químics, enginyers, físics, biòlegs... marxaven de Catalunya, i la llum del progrés, de la investigació i de la tècnica s'apagava barroerament darrere d'ells. Travessada la línia de la frontera, agents britànics el van localitzar de seguida i el van invitar a establir-se a Anglaterra.

Apel·lant a aquell combat mundial contra les dictadures i, per què no reconèixer-ho, també pel seu prestigi, Carles Pi i Sunyer va persuadir-lo perquè formés part del Consell de Londres. El gener de 1945, confessaria a Nicolau d'Olwer: “Me n'he anat pel món sense més bagatge que la fe en la meva pàtria i els meus coneixements quirúrgics. Estic deslligat de tots els compromisos menys del de servir la meva terra on pugui i com sàpiga. Tot el que sóc i tot el que tinc, ara com sempre, ho poso a la disposició dels que segons el meu criteri es proposin el bé de Catalunya”.

Arrencant temps al temps, a l'hospital i a la seva activitat política, es va posar a escriure un llibre per tal de fer conèixer la contribució catalana al progrés de la civilització occidental. La nostra condició de país a mig fer ha motivat que sempre hàgim donat preferència a la llengua i als estudis humanístics més que a la tècnica i als científics. Cal salvaguardar per damunt de tot la nostra cultura. Però això ens fa molt vulnerables i ens afebleix com a nació. Per això és fonamental la importància del seu The Spirit of Catalonia, per ser escrit en anglès, per ser un llibre d'investigació científica i per haver presentat al món “la nostra modesta però digna contribució al desenvolupament del pensament occidental”, tal com li explicava al seu gran amic Pau Casals, al qual va dedicar-lo. Va sortir publicat el 1946. A l'interior no el vam poder llegir fins a la mort del dictador. Des d'aquell “lloc de llum i de veritat que viu reclòs entre parets centenàries”, com sempre va considerar Oxford, a pesar de les boires, el seu llibre ressona avui encara com un crit d'alerta, un aquí estem nosaltres, els catalans, presentant-nos com un poble que volem ser part del món, de la civilització, de la història de la humanitat. Amb el seu testimoniatge públic, Josep Trueta es va convertir, junt amb el músic Pau Casals, en un dels símbols i baluards de l'exili català.

En el seu darrer parlament públic, que va fer abans de morir, al final del 1976, en l'acte d'atorgament del doctorat honoris causa per la UAB, va dir: “La llibertat ha estat consubstancial a la meva vida... Cap dels nomenaments no ha tingut el significat d'aquest, que és el retorn de debò a la terra que vaig deixar perquè no volia veure morir la llibertat a casa nostra..., i em plau de rebre aquest títol quan la llibertat hi torna”. Per aquesta idea de llibertat va tenir forces per resistir-ho tot, i guanyar. “Ara i sempre estic al servei de la causa de la terra” va ser el seu lema. I desitjaria que també fos avui el nostre.