Quim Torra. Carles Pi i Sunyer, l'elegància política

Impecable, antisentimental, insubornable, la perfecta combinació entre la discreció personal i la distinció intel·lectual. Un gentleman de Roses en versió enginyer industrial interessat per l'aptitud econòmica de Catalunya, liberalista keynesià, aliadòfil convençut, pertanyent a una de les millors famílies del país –germà d'August i Santiago, prestigiosos fisiòlegs–. De textura de líder britànic o, millor encara, d'estil de polític prekennedyà. Persuasiu, pragmàtic, integrador. El refinat exemple d'una burgesia catalana que volia liderar una nació per la força de la intel·ligència. I aleshores tot encaixa, inclosa la corbata de llacet, el vestit fosc i els cabells platejats.

La República Catalana dels quatre dies aviat es va diluir en una trista Generalitat de Catalunya; i Pi i Sunyer va deixar l'Acció Catalana per abraçar ERC, partit en què va assolir èxits i càrrecs importants: conseller primer, ministre i alcalde de Barcelona; i alhora també en va pagar un preu: arran dels Fets d'Octubre de 1934 va ser arrestat i confinat al vaixell Uruguay. Amadeu Hurtado es va encarregar de la seva defensa.

Però ja el país s'encaminava cap al desastre. Pocs com ell ho han sabut escriure. Les seves memòries de la guerra són un document excepcional d'aquells anys. De fet és una llàstima que la seva carrera política ofegués els seus intents d'escriptor, dels quals havia donat mostres notables a les planes de La Publicitat. En plena Guerra Civil va publicar tres obres interessantíssimes –i molt poc conegudes–: Temps de sembra, La corda greu i La porta oberta. En conjunt, un autèntic breviari cívic “que cerca en la dramàtica desolació d'un món en runes el camí d'una regla moral”.

No podia marxar a cap altre lloc que no fos Anglaterra, en això coincidim tots, després d'alguns mesos a París. Devia passar ben desapercebut a Londres, amb la seva corbata de llacet, la gavardina i un paraigua, i una fusta que s'havia fet tallar a mida, i que  portava sota el braç fins a Hyde Park o a St. James, i li servia com a taula de treball. Assegut en algun banc, amb una ploma a la  mà, devia anar repassant la tragèdia, el futur fet cendra, les vides arruïnades, la pàtria perduda, enmig d'aquell esclat de verd anglès del qual acabaria sortint el seu millor llibre.

En una Europa sotmesa al feixisme, amb el president Companys afusellat i el president Irla silenciat i amagat per l'arribada dels nazis a França, un grup de catalans van encendre una petita espelma per fer visible el nostre país en un món de tenebres. Des del Consell Nacional de Londres que Pi i Sunyer va presidir (amb Trueta, Vergés, Batista i Parera), va convertir-se en el símbol de la continuïtat democràtica per a tots els catalans, inclosos els de l'interior. Un gest que ens permet poder dir que, en el gran combat mundial contra la tirania, nosaltres també hi érem.

Alliberat el continent, en una decisió polèmica, va renunciar a continuar, i va traslladar la legitimitat institucional al president Irla. Encara va continuar un temps en la lluita política, i en els meus somnis l'he convertit sovint en el president de la Generalitat a l'exili que no va arribar a ser mai. Josep Tarradellas es va creuar en el seu camí. Als anys cinquanta es va traslladar a Veneçuela, on va morir el 1971.

Tres anys abans, en una mena de testament polític, va voler explicar-nos per què encara continuava fora de Catalunya: “Aquestes raons es fonamenten en la justícia de la causa que vàrem defensar. Una causa que no és morta, que segueix viva i continuarà essent-ho fins que sigui reconeguda com a justa. Malgrat la desfeta i l'exili podem continuar dient que teníem raó [...]. L'ideal no és mort, la flama continua encesa [...]. Si he de continuar vivint lluny de Catalunya no és per orgull, és que crec que així compleixo més un alt deure. Com tota la meva vida he procurat complir-lo”.