Indignació espanyola. Qui prodest?

 

NacióDigital.cat 16.06.2011

 

 

Uns centenars, milers d’espanyols, s’han indignat, sembla. Això està bé, suposo. Sent espanyols, motius per indignar-se no és pas que els en faltin. Si jo fos espanyol, cosa que no és el cas, també estaria indignat. El que passa és que, posats a fer, m’hi hauria posat una mica abans, sis segles abans, posem per cas. L’època dels reis dits “catòlics”, per posar un exemple, no fóra un mal començament. Aquella època de pràctiques sexuals innovadores, “tanto monta, monta tanto”, o sigui, ara l’un, ara l’altre, donava per a molt, per a tenir molt motius d’indignació. Però, no. Es veu que no devia ser prou...

Ara, els indignats espanyols, han ocupat places d’Espanya i, en un gest d’internacionalisme inusitat, també dels Països Catalans. Han plantat aquí les seves tendes, han pintat les seves pancartes majoritàriament en castellà i s’han expressat públicament en aquest idioma, això sí “para que nos entendamos todos”, “para no hacer divisiones entre nosotros” i “para no dejar entrar el nacionalismo en la acampada”. Lògicament, el que ells entenen per nacionalisme, és a dir, el català. El seu, l’espanyol, el “normal”, aquest no cal fer cap debat perquè hi entri, perquè ja hi és dins, perfectament instal·lat, des del començament.

Ja toca prou els pebrots que algú ocupi el centre simbòlic del país, com perquè, a més, haguem de suportar amb normalitat insults com els que hem pogut veure i llegir aquests dies per part dels anomenats “indignats”. Han fet servir els jardins públics com a urinari, han pintat el monument al President Macià i han donat una imatge del país marginal, xavacana i basta. Potser es tractava d’això, ben mirat... Aquesta és la Catalunya que volem?

L’atac i l’insult als diputats n’ha estat la cirereta del pastís. Qui coi s’han cregut que són aquesta gent? Quina legitimació democràtica tenen? Tinc, pels membres del Parlament, el respecte que em mereix el fet que és el poble de Catalunya qui els ha votat, més enllà de la meva simpatia ideològica i personal cap a alguns d’ells. Però on aquesta gent ha arribat ja passa de tacar d’oli.

Quina credibilitat té la indignació d’una gent, la meitat dels quals està contra el dret d’autodeterminació? Com s’ha d’entendre que Falange Espanyola s’hagi adherit formalment a les concentracions? És cert, com s’apunta en alguns àmbits, que entre els indignats, des del principi, al costat de molta gent jove i de bona fe, hi ha alguns infiltrats que són agents del CNI i que tenen com a objectiu donar internacionalment la imatge negativa al món que s’està donant de Catalunya? Com s’han d’entendre les mostres de rebuig a les banderes catalanes, estelades i a l’ús del català, (a Ca-ta-lu-nya!) que s’han produït al centre neuràlgic de la capital catalana? Quin cony d’indignació és aquesta?

Tenen, els espanyols, tot el dret del món a indignar-se. Però si volen fer-ho, com a espanyols, el millor és que no s’equivoquin en el mapa i es manifestin, s’indignin, es pixin, pintin, escridassin i insultin, allà on els correspon: al seu país. Al capdavall, tampoc no és tan lluny i està ben comunicat. Aquest internacionalisme progre, que va d’apàtrida, d’anacional, de cosmopolita, quan s’expressa en el marc d’una nació no normalitzada políticament, no fa res més que el joc al nacionalisme dominant: l’espanyol, “por supuesto”. Prou, doncs, de complicitats ingènues i de fer el babau amb aquesta indignació de pacotilla.