Joaquim Coello. Bèlgica... i Catalunya

A Catalunya molts ciutadans comencen a pensar que tenen un Estat que tampoc els és útil. Vint anys més com els darrers cinc podrien portar a un desafecte respecte de l'Estat irreversible

Bèlgica és un país jove creat el 1830 en la conferència de Londres per França, Prússia i el Regne Unit amb la voluntat de mantenir la neutralitat d'una part central d'Europa que cap de les tres grans potències de l'època volien que caigués sota el domini de les altres dues.

El país té una regió agrària, el nord, flamenca i catòlica; una regió industrial, el sud, francòfona i burgesa, i una capital, Brussel·les, majoritàriament francòfona en territori flamenc. El país era alternativament governat pels catòlics, avui demòcrates cristians, i els liberals. No és fins al 1880 que neix el partit socialista com a conseqüència del desenvolupament industrial de Valònia. Inicialment la constitució restringia el dret de vot, era, com deia Baudelaire, que hi va viure anys, un país de burgesos, o com ha dit recentment l'últim primer ministre, Guy Verhofstadt, una cleptocràcia de partits, és a dir, un entramat d'interessos.

No és fins al 1919 que el vot és universal i fins al 1948 que es dóna dret de vot a les dones. La política esdevé complicada per l'equilibri de dues regions, Flandes i Valònia, i tres comunitats lingüístiques, flamencs, francesos i alemanys. Això crea governs inestables, hi ha hagut 55 governs diferents des del 1919, que duren poc i donen lloc a polítiques complexes i artificioses per equilibris regionals i lingüístics que resulten poc operatius perquè no poden establir estratègies a llarg termini. De fet és Bèlgica el país d'Europa on el municipi té, per als ciutadans, més importància política i social que no pas la regió o l'Estat. Tot s'ha de discutir i pactar, des del que és particular fins al que és general, tot ha de ser repartit fins a extrems que resulten fins i tot ridículs.

El flamenc no és llengua oficial fins al 1913 i no és fins al 1932 que se n'autoritza l'ensenyament a les escoles. A partir del 1960 Valònia entra progressivament en decadència per la crisi de la seva indústria pesant de l'acer i el carbó –Bèlgica és rica en mines–, i de la indústria tèxtil, que perd competitivitat. Paral·lelament Flandes creix impulsada per la indústria lleugera i els serveis, reduint relativament la importància de l'agricultura, base de la seva economia el 1900. El pes econòmic de Valònia es redueix i el de Flandes s'incrementa, i això dóna lloc a una reivindicació dels flamencs dels seus drets i influència política que la comunitat francesa controlava des de la formació de l'Estat.

Té, Bèlgica, poc sentit de país i mantenir una política comuna és progressivament més difícil. Està basada més en repartiments que en equilibris que van des de la política i l'economia fins als tribunals de justícia. No hi ha un govern compartit sinó dos governs regionals que s'encavalquen i es fan nosa.

Aquesta situació dóna lloc a una política parcialment corrupta, la manca d'idees de país dóna força a la política basada únicament en interessos, perquè és cert que quan no hi ha ideals compartits el tràfic d'influències i de diners creix en importància. Des de la compra de material de defensa que genera comissions pagades als polítics, que en alguns casos arriben a l'assassinat i “suïcidi” dels imputats o sospitosos, fins a pedofília encoberta a gran escala que no s'és capaç d'investigar jutjant els culpables, o contaminació d'aliments a gran escala que les autoritats sanitàries no saben contenir i amaguen, o corrupció i incompetència policial...

Pràcticament només el rei manté la unitat, el país ha esdevingut la prova evident de la incompetència del govern i de la gestió pública, però és ric, amb un nivell de renda alt malgrat un important atur estructural a Valònia, que no s'ha solucionat en anys per la manca d'una política de reestructuració industrial. Bèlgica és la seu del govern i de part del Parlament de la Unió Europea, i és això el que manté una situació que fa temps que existeix i no millora i que en altres circumstàncies hauria probablement donat lloc a l'escissió de l'Estat. Fa més de 12 mesos que no s'ha pogut formar govern i unes noves eleccions no canviarien els equilibris polítics actuals. És massa poc el que uneix Valònia i Flandes, i l'equilibri d'un Estat compartit sense voluntat de viure junts té difícil gestió i encara més difícil explicació. És evident que Flandes i Valònia són dues nacions que comparteixen un Estat que no els serveix i al qual, per raons de sentiment però també d'eficàcia, no se senten lligades.

Suportar situacions complexes sense raons que les justifiquen té poca lògica i un cost polític, social i econòmic alt, però les tradicions i les inèrcies mantenen en ocasions situacions que d'una altra manera canviarien. Bèlgica és potser el cas emblemàtic d'aquesta circumstància, es manté com a Estat per la història més que pel projecte de futur. A Catalunya som lluny d'aquesta situació però molts ciutadans comencen a pensar que tenen un Estat que tampoc els és útil. Vint anys més com els darrers cinc podrien portar a un desafecte respecte de l'Estat irreversible, com el belga, amb la diferència que allà cap de les dues nacions el volen i aquí el problema seria asimètric i afectaria Catalunya, però la diagnosi i les conseqüències serien igualment de negatives i pernicioses. Cal conèixer el perill i actuar en conseqüència, però essent aquest un problema de dos, si només un el sent com a propi, el destí està escrit...