Francesc Roca. La base econòmica de Ramon Trias Fargas

Just abans, Trias Fargas havia fet un interessantíssim treball: La balanza de pagos interior. Estudio relativo a la provincia de Barcelona (Madrid, 1960). La metodologia era americana. Els resultats eren espectaculars: al 1951, l'Estat espanyol recaptava 2.485.877.238 pessetes a la província de Barcelona, i n'hi gastava 714.233.652. Només el 28%! El dèficit fiscal era del 72%! El 1956, les xifres no havien millorat. Els ingressos de l'Estat eren 5.551.154.212 pessetes i les despeses, 1.179.668.992. Només tornava el 21% dels diners recaptats. En el llenguatge acadèmic del moment: “El sector público de la balanza de capital constituye un fuerte drenaje de fondos de la región”. I, encara que, en conjunt, Catalunya venia més a Espanya del que hi comprava, les xifres deien que “el déficit de la balanza de capital, por lo menos en el sector público, es superior al superávit de la cuenta de mercancías, cuando lo hay”.

En aquells anys el govern espanyol tenia l'objectiu de l'aïllament autàrquic, i mantenir els vells rics i inventar uns nous rics. Totes les relacions comercials amb l'exterior depenien de l'autorització -cas per cas- del govern. En aquest context, Trias Fargas descobria que “las exportaciones de la región (catalana) al extranjero, no son insignificantes, y la balanza comercial exterior puede ser positiva”.

Un xic després d'escriure aquestes paraules, Trias i el SEBUB començaven a estudiar la base econòmica de Catalunya. Aquest concepte havia sorgit als anys 1920-30, als Estats Units, quan es va voler planificar el creixement urbà. La base econòmica d'un territori, o d'una regió, és el conjunt d'activitats productives exportadores. Un sector és bàsic si té un coeficient d'exportació superior a 1. El treball dirigit per Trias Fargas es titulà: Estructura de la base económica de Cataluña (1965). Els anys estudiats són uns anys especialment difícils per a l'economia catalana: 1955-1963. Les informacions estadístiques eren molt deficients. Però, així i tot, val la pena conèixer i repensar les xifres que expliquen la base econòmica de Catalunya.

La primera aportació és xocant: “La producció agrícola, forestal i ramadera a Catalunya presenta un caràcter marcadament no bàsic”. I, a més “la regió catalana és fortament deficitària respecte a la indústria de l'alimentació”. Les importacions agroalimentàries superaven de molt les exportacions. Als anys 1955-1963, tot just començaven els pinsos, la revolució del porc, les granges avícoles, el boom de la fruita de Lleida, les noves formes de panificació. La indústria de l'alimentació tenia un coeficient de 0,43. En canvi, la indústria tèxtil era important. El coeficient: 2,9. El més alt. Seguit de la indústria surera: 2,73, i les arts gràfiques: 2,45. El cuir: 1,45. El paper: 1,40. La gran novetat era la indústria química, amb un coeficient d'1,43 (i la pintura: 1,7).

La siderúrgia era no bàsica, però les construccions mecàniques (abans de les exportacions de Seats) començaven a ésser bàsiques. Sobretot, amb el sector d'electrodomèstics: 1,6 de coeficient. La construcció era no bàsica, però els materials de construcció (ciment, vidre, calç) sí, ja que la seva balança comercial amb l'exterior era positiva.

En el sector energètic s'observa una evolució: passa d'ésser no bàsic al 1955 (amb un coeficient 0,88) a ésser bàsic a partir de 1957 (coeficient 1,06). Al darrere d'aquest canvi hi ha la segona hidroelectrificació. El sector del transport i la comunicació té, també, caràcter bàsic, amb coeficients un xic superiors a 1 (1960: 1,06). En canvi, “Catalunya és manifestament deficitària en serveis públics” (1960: 0,77).

Breu: la foto de la base econòmica de la Catalunya de 1960 és una foto en blanc i negre. Els colors hi són, hi eren d'abans de 1939, però, de moment, no es veuen.