Memòria històrica > Articles i documents

Josep M Figueres. Josep Puig i Cadafalch

Tot i que durant el segle XIX té diverses activitats notables, serà al XX que Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) tindrà la seva labor central. Autor de molts estudis, entre els quals destaca L’arquitectura romànica a Catalunya (1908-1918) i L’escultura romànica a Catalunya (1949), va ser professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1901-1902), als Estudis Universitaris Catalans (1905) i a universitats estrangeres. Com a arquitecte té una extensa i dilatada labor; com a promotor cultural cal esmentar especialment l’impuls a les excavacions d’Empúries; a nivell polític, va ser dirigent de la Lliga de Catalunya, membre del Comitè d’Acció Política i regidor a l’Ajuntament de Barcelona (1902-1905), on destacà en la promoció de museus.

Puig i Cadafalch fou diputat a Madrid pel nacionalisme català i president de la Mancomunitat el 1917 a la mort de Prat –hi tornà el 1919 i el 1921 fins a la dissolució el 1924 per la dictadura militar espanyola–. El 1918 activà la campanya per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que no va reeixir tot i la pressió popular. L’any següent publicà Catalunya i l’autonomia, on fixà els antecedents històrics del seu pensament nacionalista. El cop d’estat de Primo de Rivera clausurà la Mancomunitat i difamà polítics, obres i entitats catalanistes, va suspendre les Corts, els ajuntaments, clausurà revistes, i feu enderrocar les quatre columnes que Puig va

dissenyar i que des de Montjuïc dominaven l’espai com a signe identitari. Recentment, la reivindicació popular aconseguí la restitució del símbol, tot i que la posició del consistori barceloní ha estat discutida en voler ubicar-lo en un marc secundari i no en l’original. Com a president de la Mancomunitat, Puig va consolidar l’obra de Prat –xarxa telefònica, extensió docent, biblioteques populars— tot encetant noves línies: Servei Meteorològic, escoles d’Alts Estudis Comercials, Oficina d’Estudis Jurídics, Laboratori
de Psicologia Experimental. Després de la Guerra Civil fou separat de l’exercici de la professió. Havia patit l’exili el 1936 per la revolució social i després per l’anticatalanisme dels franquistes. Estigué fora fins el 1942 i a la tornada s’hagué de recloure en l’àmbit absolutament privat. L’aportació de Puig a la història de Catalunya és triple. Com a historiador de l’art i arquitecte és

notable, com a polític la seva etapa de la Mancomunitat fou digna i continuista de la gran aportació de Prat de la Riba i com a creador artístic destaca per la creativitat i la bellesa de la seva producció. L’aportació al modernisme català és indiscutible i palesa la voluntat de crear un art nacional a través de l’experimentació i el coneixement històric. Les reedicions d’obres seves o l’interès dels textos polítics ens mostren una personalitat creativa, rica i activa, que assumeix la implicació en el país més enllà de la pròpia obra i que enlairà la consideració internacional de la cultura catalana pel rigor i interès de la seva recerca publicada i per la categoria de la seva gestió tant cultural com política.

Publicat originalment al núm. 92 de la revista Debat Juvenil

Josep M Figueres. Josep Puig i Cadafalch

Política de cookies