GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Francesc Sanuy. Autonomies culpables de la crisi?

Francesc Sanuy. Autonomies culpables de la crisi?


Francesc Sanuy
 

La crisi econòmica és un magnífic pretext per al centralisme jacobí que durant més de 30 anys s'ha dedicat a erosionar gradualment les competències autonòmiques. Ara, amb l'excusa d'unes mesures peremptòries que s'han adoptar sense dilació, ja no cal actuar tal com la Corona va reclamar que es portés a terme l'assimilació de Catalunya amb aquella consigna tan eloqüent que demanava que “se consigna el efecto sin que se note el cuidado”. En efecte, tot invocant les difícils circumstàncies presents, ja es pot tirar al dret de manera expeditiva, sense contemplacions i, a més a més, fer-ho amb insolència, deslleialtat i menyspreu. En realitat, es tracta d'un altre ribot i d'un nou esquema de vulneració de competències transferides. El Tribunal Constitucional ja és per ell mateix un parany insuperable, perquè quan el govern central envaeix la jurisdicció de l'autogovern, encara que hi hagi recurs, entra immediatament en vigor. I, en canvi, quan la norma dictada per la Generalitat és impugnada, queda automàticament en suspens amb una tramitació que pot durar un nombre d'anys suficient per ser causa de caducitat de la norma. Alguna ment malvada i perversa va establir aquest desequilibrat sistema de litigi.

És ben visible com l'administració central, que rep cops de fuet de la reina del sado d'Europa, intenta després maltractar la Generalitat de Catalunya. I com un domador de lleons que ordeni “à ta place”, fa sortir la ministra Pajín, que és prova evident que al govern hi ha d'haver “jóvenes y jóvenes, miembros y miembras y profesionales y profesionalas”, i li fa dir una autèntica barbaritat. Concretament, que si la Generalitat, malgrat l'espoli fiscal del qual és objecte, a més a més, queda obligada a reduir el dèficit i, per tant, a fer retallades en matèria de sanitat, després vingui la ministra, tan competent ella, per autoproclamar-se garantia que no es retallarà la sanitat. Qui és ella per cometre una deslleialtat i una ingerència com aquesta? No seria millor que pagués a la Generalitat els diners que el ministeri deu per l'atenció prestada als pacients “desplaçats”, que vol dir procedents d'altres territoris? Això sí, mentre amb el saldo net dels impostos de Catalunya a Extremadura, per exemple, l'odontologia és gratis, i no com aquí que ja sabem el que ens costen una dentadura o uns implantaments. Un altre personatge propens a renyar els governs perifèrics és el governador del Banc d'Espanya, Fernández Ordóñez, que, com que ja no té competències en matèria monetària, es dedica a pontificar, i diu que caldrà sancionar les autonomies que no s'ajustin a la reducció del dèficit. No hauria estat preferible que no ens digués aquella gran mentida que teníem els bancs més sòlids del món? O que hagués dut a terme amb eficàcia la tasca de supervisió i d'inspecció de les entitats financeres i que no hagués dissimulat tot el que es va detectar i ocultar? O que no hagués pres partit de forma tan decidida a favor de la bancarització de les caixes i la consegüent desaparició de les poques facultats que les autonomies encara tenien en el terreny financer? De fet, quan Fainé va dir que ell no seria l'enterrador de les caixes era perquè sabia que l'enterramorts seria el governador MAFO, però tots dos junts, una eficient societat de pompes fúnebres.

Un altre far del pensament occidental és el president de la patronal bancària (AEB), Manuel Martín, que, en aquest joc de la porta giratòria, va passar de subgovernador del Banc d'Espanya a cap remunerat del lobby bancari. Des del seu punt de vista ha aconseguit bons resultats. Els bancs volien quedar-se una gran part del pastís de les caixes (50% dels dipòsits) i, de moment, ja han reeixit a reduir el nombre de caixes de 45 a15 “y lo que te rondaré morena”. Doncs bé, aquest també ens ha dit amb severitat que, en no tenir moneda pròpia, hem de fer una devaluació interna a base de frenar els salaris i que –ens renya també– no té sentit tractar d'esbrinar si els banquers són culpables de tot el que està passant. Realment, és fascinant de veure com desfilen els qui, no se sap en nom de què o en nom de qui, ens esbronquen si gosem protestar pel mal que ells ens han causat. L'inefable secretari d'Estat, Morlán, per exemple, s'ha plantat a Barcelona, i ens ha dit que el traspàs dels trens de Rodalies no incorpora vagons, ni locomotores, ni catenàries i que, a més a més, la Generalitat no por retirar la gestió de la Renfe a la vista de la seva gestió manifestament millorable. I tothom a callar. Que hi ha crisi, ja se sap. I que a Madrid ja han publicat que el problema d'Europa no és Grècia, sinó el dèficit de Catalunya. I que l'autogovern només consisteix a prestar determinats serveis i a callar. Per entendre'ns, màxim com una Diputació. O, tal com ho expressa la ministra Salgado: el govern central està més preocupat pels mercats i per salvar bancs (!) que no pas per les autonomies.



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici