Francesc Cabana. Els emprenedors catalans (1). Els primers industrials

Sobre el mapa, i si tenim en compte el que passava a Europa a començament del segle XIX, a l'Estat espanyol la indústria hauria d'haver aparegut a Astúries, que tenia mines de carbó, al País Basc, que en tenia de ferro, o a Andalusia, que en tenia de coure i plom. Però la indústria va arribar a la península per Catalunya, que no tenia ni minerals, ni aigua aprofitable que substituís el carbó com a font energètica, com va passar a Suïssa o als Alps francesos.

Els primers industrials catalans eren gent que viatjava i llegia. Si viatjava, ho feia ben modestament per una Europa que construïa la seva xarxa ferroviària. Conèixer món és fonamental per al desenvolupament, aleshores i ara. Els catalans no van inventar gran cosa, però van imitar el que veien que es feia fora. El model industrial que van triar era, en teoria, una ximpleria, ja que escolliren el model britànic, que havia creat una indústria cotonera amb una primera matèria que li arribava de la seva antiga colònia americana. En canvi, per crear una indústria, Catalunya ho havia d'importar tot: el cotó dels Estats Units, el carbó de Gal·les i la maquinària de diferents estats, com ara Anglaterra, França o Bèlgica.

Josep Antoni Muntadas serà l'ànima de la primera i gran empresa cotonera: L'Espanya Industrial, amb fàbrica a Sants. Era el fill petit d'una família igualadina, i es va associar amb els seus sis germans. L'empresa es va crear a Madrid el 1847 i el nom responia al cansament que ja aleshores experimentaven els catalans, en veure que el govern no els entenia i que confonien Catalunya amb indústria. El jove Muntadas els va explicar que la indústria era a l'abast de tothom i posà en marxa l'empresa. D'aquí ve el nom de la societat, el domicili a la capital de l'Estat i un projecte de fàbrica a Aragó. Aquest plantejament fracassà del tot: la seu es traslladarà a Barcelona i la fàbrica al poble de Sants. Les màquines arribaren d'Anglaterra i d'Alsàcia, el cotó de Louisiana i la fusta –fins i tot la fusta– dels Estats Units. A la seva mort, a la fàbrica treballaven 2.500 persones.

No tot s'acabà amb la indústria tèxtil, tot i que aquesta fou la capdavantera fins al 1960 aproximadament. Una de les poques aportacions de Catalunya a la indústria són les fargues. Com a mínim pel nom que se'ls dóna, ja que es coneixen com a fargues a la catalana a tot arreu. Les fargues produïen ferro, gràcies a les abundants bosses de minerals del Pirineu –d'explotació no rendible–, al carbó vegetal –van cremar una bona part dels boscos– i a l'aigua que passava per una canonada que s'estrenyia, augmentava de velocitat i afavoria l'augment de temperatura del foc, fins a fondre el mineral.

Valentí Esparó era cerdà, havia nascut a Llívia, i la seva foneria de ferro a Barcelona serà un dels fonaments de la gran empresa metal·lúrgica catalana: La Maquinista Terrestre i Marítima, creada el 1855. Com a representant dels industrials catalans contractà els serveis de Bonaventura Carles Aribau, el català resident a Madrid, i el qui amb la seva oda La Pàtria, donarà origen a la Renaixença literària, segons els seus contemporanis. Esparó el contractà perquè Aribau estava molt ben relacionat a Madrid i sabia molt bé que sense el vistiplau de les autoritats espanyoles la indústria catalana no tenia res a fer.

Trobem el cotó i el ferro en l'origen d'una bona part dels primers industrials. Però també el paper. I en aquest cas, serà per la modernització d'unes empreses que fabricaven paper des de feia segles però ho feien de forma manual i amb mètodes que havien rebut dels àrabs. El centre de la indústria paperera no fou Barcelona, perquè prou problemes tenia per aconseguir l'aigua per a la seva població. Les grans zones papereres catalanes seran al voltant de Capellades, a la comarca de l'Anoia, i les comarques gironines. És fàcil distingir una vella fàbrica de paper, ja que són edificis de quatre o cinc pisos d'alçària, amb moltes finestres, sense vidres, amb sales on es posaven a assecar els fulls de paper. Capellades farà sobretot paper de barba, d'alta qualitat, que tenia els draps vells com a primera matèria. Girona, la capital, i amb aigua de la sèquia Monar tindrà La Gerundense, la primera fàbrica de paper continu, i la primera que treballarà amb pasta de fusta.