Francesc Roca. Productes catalans a la fira de Chicago

L' Exposició Universal de Chicago de 1893 fou la més important de les exposicions fetes a partir de Londres 1851. El seu nom oficial fou Columbian World's Fair: s'havia d'obrir el 1892 amb motiu del quart centenari del primer viatge de Cristòfol Colom a les Amèriques. A Chicago, el 1893, es podia intuir que els Estats Units estaven a punt d'esdevenir la gran potència mundial que desplaçaria l'Imperi Britànic. Això és el que ens transmeten els papers dels catalans que van a Chicago: els dels comissionats per la Diputació i per Foment, representants de la indústria llanera i de la indústria cotonera, i els dels enginyers forestals Sebastià Vidal i Soler i Rafael Puig i Valls.

Disposem dels magnífics reports de la participació catalana a l'Exposició de Chicago escrits per Rafael Puig i Valls, enginyer forestal de l'Estat, home del Foment del Treball Nacional, i comissari de la indústria espanyola a Chicago. De fet, aquests reports formen part d'un informe general sobre tota l'exposició, i són el preludi d'un estudi molt interessant: L'avenir de les nostres relacions amb els Estats Units d'Amèrica.

Puig i Valls vaticina que l'economia dels EUA ocuparà un lloc central en el món del segle XX, i que, per tant, les exportacions als Estats Units tindran un caràcter gairebé estratègic per a països com Catalunya, amb clara voluntat exportadora. Paradoxalment, el problema de la indústria catalana de 1893 no era el proteccionisme del mercat comú dels territoris de l'Estat espanyol sinó el proteccionisme dels Estats Units d'Amèrica! Els “massa” proteccionistes no eren els catalans sinó els nord-americans!

Impressiona llegir un text llarg farcit de quadres estadístics, i de molts circumloquis en primera persona, que, així i tot, té com a principal objectiu descobrir vetes de mercat al mercat nord-americà de 1893. Car “tenim mercats, que no són tants, ni tan segurs perquè puguem prescindir dels que es puguin obrir”.

La sistemàtica utilitzada per Puig i Valls és un xic feixuga, però és possible destriar-ne les idees centrals. La primera és que els cotoners catalans no podran vendre els seus productes als Estats Units (que és d'on prové, per cert, el cotó), però sí que podran fer-ho els llaners de Sabadell, Terrassa, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Barcelona. I tant el gènere barat com la llana fina d'alta qualitat, ja que, en llana, als EUA no hi ha “ni un sol article superior als nostres”. De fet, diu, “no crec que la comissió obrera catalana hagi après res del ram de la llana”. El gènere de punt, en canvi, és una indústria que ja “té arrelament a Amèrica Central i a Sud-amèrica”, i que cal que entri al mercat nord-americà. Dins d'aquest rengló, Puig i Valls posa l'èmfasi en l'èxit de la descoberta de les blondes (un llunyà precedent del boom dels vestits de núvia actuals?), i en “una altra revelació: la indústria sedera”. D'altra banda, “la indústria dels barrets... competeix amb l'anglesa” (que és la millor).

La segona idea és que “la ceràmica... reneix”: els mosaics hidràulics, les majòliques i el vidre català ( i la producció dels sants d'Olot, de cartró pedra) poden ampliar de forma notòria la seva presència al mercat americà. Car, “per sort, la protecció à outrance dels Estats Units s'està suavitzant, lentament”.